Hermes Trismegistos
De Wikisofia
La revisió el 10:02, 5 feb 2015 per Sofibot (discussió | contribucions) (Es crea la pàgina amb «{{AutorWiki}} {{Autor |Nom=Hermes Trismegistos }} <small>En grec Grec::Ἑρμῆς ὁ Τρισμέγιστος</small> thumb|Hermes...».)
Avís: El títol a mostrar «Hermes Trismegistos» sobreescriu l'anterior títol a mostrar «Hermes Trismegist». En grec Ἑρμῆς ὁ Τρισμέγιστος
El nom d'Hermes Trismegisto (Ἑρμῆς ὁ Τρισμέγιστος) correspon a un autor llegendari d'una col·lecció de textos filosòfic-religiosos escrits coneguts com a escrits hermètics o Corpus hermeticum, de caràcter gnóstico i esotèric que van exercir una gran influència a la fi de l'antiguitat, en l'Edat Mitjana, i, especialment, durant el Renaixement. En realitat, no es tracta de cap autor, sinó que sota aquesta màscara es van escriure diferents textos per part de diferents autors.
El personatge d'Hermes Trismegisto va sorgir de la identificació efectuada per la cultura greco-romana de la figura d'Hermes-Mercuri (missatger dels déus) amb el déu egipci Thoth o Theuth, escrigui dels déus, del com Plató ja va parlar com el mític i hipotètic inventor de l'escriptura (veure text).
El terme «Trismegistos» («tres vegades gran») li va ser atribuït pels grans coneixements de l'autor d'aquests textos que, segons la llegenda, hauria estat inspirat directament pel déu Hermes-Thoth. El fet que aquests escrits presentessin una certa semblança amb les doctrines cristianes, va fer pensar que es tractava d'una revelació divina anterior a la cristiana, que testificaria un saber d'origen diví del com totes les filosofies antigues haurien participat, la qual cosa, al seu torn, convertiria la filosofia en una aspiració d'unió amb Déu o, el que és el mateix, en una religió. Les obres d'aquest hipotètic autor, reconegudes com de gran vàlua per Ciceró, Lactancio, Sant Agustí i molts autors medievals i renaixentistes (traduïdes al llatí per Marsili Ficino en 1471), són una especulació cosmològica amb elements astrològics i astronòmics, caldeos i hel·lenístics, de la física aristotèlica i de l'antropologia pitagòric-platònica, que també apareixen com un instrument d'alliberament salvífica. No obstant això, com ja hem esmentat, la crítica filològica (iniciada ja per Casaubon en 1614) ha demostrat que es tracta d'una sèrie de diferents escrits deguts a diversos autors dels segles II i III d. de C., probablement grecs, en els quals es barregen sense rigor les esmentades doctrines filosòfiques i religioses, i que són un exemple del sincretisme i eclecticisme de la filosofia salvífica popular grega, pròpia del període hel·lenístic tardà.