Aristòtil: l'ànima no pot ser sense cos
De Wikisofia
La revisió el 16:42, 19 set 2018 per Jorcor (discussió | contribucions)
[...] Pel que fa a la ment, no obstant això, i a la facultat de pensar no posseïm cap evidència; sembla existir una classe diferent d'ànima que separa el que és etern del que és corruptible; només ella pot existir aïllada d'altres poders. Totes les altres parts de l'ànima, llavors, segons el que precedeix són, malgrat les afirmacions en contra d'alguns filòsofs, incapaços d'existència separada, encara que distingibles, certament, per definició. La quiditat de la facultat sensitiva és diferent de la que distingeix a la quiditat de l'opinió, ja que l'acte de sentir i d'opinar difereixen, i així ocorre amb les formes de vida ja enumerades. A més, certs animals posseeixen totes aquestes facultats; uns altres, algunes, i en fi, uns altres una sola (i això és el que diferencia als animals entre si); per quina causa, ho veurem més tard. Un ordenament similar es troba també en el camp dels sentits: alguns animals els tenen tots; uns altres, només alguns d'ells; uns altres, un solament, el més indispensable, el tacte.
Atès que l'expressió «allò pel la qual vivim i percebem» té dos sentits, just com aquesta altra «allò pel qual coneixem» pot significar: el coneixement o l'ànima, doncs és per un o un altre de tots dos termes que nosaltres coneixem, segons els casos; i semblantment allò pel qual gaudim de salut representa ja sigui la salut o certa part del cos o ja sigui el cos sencer. No obstant això, en tots aquests exemples, el coneixement i la salut són la figura, la forma, d'alguna manera el concepte, i, per així dir, l'acte del subjecte capaç de rebre, en un cas, el coneixement, i en l'altre, la salut (doncs sembla bé que sigui en el pacient on se sofreix l'operació, on es realitza l'acte de l'agent); d'altra banda, l'ànima és, en sentit primordial, allò pel qual vivim, percebem i pensem: d'aquí resulta que ella sigui concepte i forma, i no matèria i substrat. En efecte, segons vam dir, la paraula substància posseeix tres sentits: la matèria, la forma, i el compost de tots dos; dels tres la matèria és la potencialitat, i la forma, l'entelèquia. Així, llavors, atès que és l'ésser animat, el compost de matèria i forma, el cos no pot ser l'entelèquia de l'ànima; l'ànima és l'entelèquia d'un cos de certa naturalesa. En conseqüència, amb raó alguns pensadors han estimat que l'ànima no pot ser ni sense cos ni un cos, doncs ella no és un cos sinó alguna cosa relativa al cos. I per aquesta raó ella està en un cos, i en un cos de naturalesa determinada, i de cap manera de la forma en què els nostres predecessors l'adaptaven al cos sense agregar alguna definida especificació sobre la naturalesa i la qualitat d'aquest cos. La reflexió confirma el fet observat: l'entelèquia d'una cosa donada només pot ser realitzada en el que és ja potencialment aquesta cosa, és a dir, en una matèria apropiada. Que l'ànima sigui, doncs, certa entelèquia i la forma d'allò que posseeix la potència de tenir una naturalesa determinada, això és evident segons el que acabem de dir.
| De anima, II, 1, 413b-414a. (Juárez Editor, Buenos Aires 1969, p.52-54. trad. esp. de Alfredo Llanos). |
Vegeu també els següents textos d'Aristòtil sobre l'ànima.
Original en castellà
[...] En lo que atañe a la mente, sin embargo, y a la facultad de pensar no poseemos ninguna evidencia; parece existir una clase distinta de alma que separa lo que es eterno de lo que es corruptible; sólo ella puede existir aislada de otros poderes. Todas las otras partes del alma, entonces, según lo que precede son, a pesar de las afirmaciones en contrario de algunos filósofos, incapaces de existencia separada, aunque distinguibles, ciertamente, por definición. La quiddidad de la facultad sensitiva es diferente de la que distingue a la quiddidad de la opinión, puesto que el acto de sentir y de opinar difieren, y así ocurre con las formas de vida ya enumeradas. Además, ciertos animales poseen todas esas facultades; otros, algunas, y en fin, otros una sola (y esto es lo que diferencia a los animales entre sí); por qué causa, lo veremos más tarde. Un ordenamiento similar se encuentra también en el campo de los sentidos: algunos animales los tienen todos; otros, sólo algunos de ellos; otros, uno solo, el másindispensable, el tacto.
Puesto que la expresión «aquello por lo cual vivimos y percibimos» tiene dos sentidos, justo como esta otra «aquello por lo cual conocemos» puede significar: el conocimiento o el alma, pues es por uno u otro de ambos términos que nosotros conocemos, según los casos; y similarmente aquello por lo cual gozamos de salud representa bien la salud o cierta parte del cuerpo o bien el cuerpo entero. Sin embargo, en todos esos ejemplos, el conocimiento y la salud son la figura, la forma, de alguna manera el concepto, y, por así decir, el acto del sujeto capaz de recibir, en un caso, el conocimiento, y en el otro, la salud (pues parece bien que sea en el paciente en donde se sufre la operación, donde se realiza el acto del agente); por otra parte, el alma es, en sentido primordial, aquello por lo cual vivimos, percibimos y pensamos: de ahí resulta que ella sea concepto y forma, y no materia y sustrato. En efecto, según dijimos, la palabra sustancia posee tres sentidos: la materia, la forma, y el compuesto de ambos; de los tres la materia es la potencialidad, y la forma, la entelequia. Así, entonces, dado que es el ser animado, el compuesto de materia y forma, el cuerpo no puede ser la entelequia del alma; el alma es la entelequia de un cuerpo de cierta naturaleza. En consecuencia, con razón algunos pensadores han estimado que el alma no puede ser ni sin cuerpo ni un cuerpo, pues ella no es un cuerpo sino algo relativo al cuerpo. Y por esta razón ella está en un cuerpo, y en un cuerpo de naturaleza determinada, y de ninguna manera de la forma en que nuestros predecesores la adaptaban al cuerpo sin agregar alguna definida especificación sobre la naturaleza y la cualidad de este cuerpo. La reflexión confirma el hecho observado: la entelequia de una cosa dada sólo puede ser realizada en lo que es ya potencialmente esta cosa, es decir, en una materia apropiada. Que el alma sea, pues, cierta entelequia y la forma de aquello que posee la potencia de tener una naturaleza determinada, ello es evidente según lo que acabamos de decir.
Ver también los siguientes textos de Aristóteles sobre el alma.