Mircea Eliade: temps sagrat i profà

 Com l'espai, el Temps no és, per a l'home religiós, homogeni ni continu. Existeixen els intervals de Temps sagrat, el temps de les festes (en la seva majoria festes periòdiques); existeix, d'altra banda, el Temps profà, la duració temporal ordinària en què s'inscriuen els actes despullats de significació religiosa. Entre aquestes dues classes de Temps hi ha, ben entès, una solució de continuïtat; però, per mitjà de ritus, l'home religiós pot «passar» sense perill de la duració temporal ordinària al Temps sagrat.

Una diferència essencial entre aquestes dues classes de Temps ens sorprèn abans de res: el Temps sagrat és, per la seva pròpia naturalesa, reversible, en el sentit que és pròpiament parlant, un Temps mític primordial fet present. Tota festa religiosa, tot Temps litúrgic, consisteix en una actualització d'un esdeveniment sagrat que va tenir lloc en un passat mític, «al començament» Participar religiosament en una festa implica el sortir de la duració temporal «ordinària» per a reintegrar el Temps mític reactualitzat per la festa mateixa. El Temps sagrat és, per tant, indefinidament recuperable, indefinidament repetible. Des d'un cert punt de vista, podria dir-se d'ell que no «transcorre», que no constitueix una «duració» irreversible. És un Temps ontològic per excel·lència, «parmenidi»: sempre igual a si mateix, no canvia ni s'esgota. A cada festa periòdica es retroba el mateix Temps sagrat, el mateix que s'havia manifestat a la festa de l'any precedent o a la festa de fa un segle: és el Temps creat i santificat pels déus arran de les seves gesta, que es reactualitzen precisament per la festa. En altres termes: es retroba a la festa Ia primera aparició del Temps sagrat. Doncs aquest Temps sagrat en què es desenvolupa la festa no existia abans dels gesta divins commemorats per ella. En crear les diferents realitats que constitueixen avui dia el Món, els déus fundaven així mateix el Temps sagrat, ja que el Temps contemporani d'una creació quedava necessàriament santificat per la presència i l'activitat divina.

L'home religiós viu així en dues classes de Temps, de les quals la més important, el Temps sagrat, es presenta sota l'aspecte paradoxal d'un Temps circular, reversible i recuperable, com una espècie d'etern present mític que es reintegra periòdicament mitjançant l'artifici dels ritus. Aquest comportament respecte al Temps és suficient per a distingir a l'home religiós del no-religiós: el primer es nega a viure tan sols en el que en termes moderns es diu el «present històric»; s'esforça per incorporar-se a un Temps sagrat que, en certs aspectes, pot equiparar-se amb l'«Eternitat».

Seria més difícil precisar en poques paraules el que és el Temps per a l'home no-religiós de les societats modernes. No pretenem parlar de les filosofies modernes del Temps ni de conceptes que la ciència contemporània utilitza per a les seves pròpies investigacions. La nostra meta no és la de comparar sistemes o filosofies, sinó comportaments existencials. Ara bé: el que es pot comprovar en relació amb un home no-religiós és que també coneix una certa discontinuïtat i heterogeneïtat del Temps. Per a ell també existeix, fora del temps més aviat monòton del treball, el Temps de les gaubances i dels espectacles, el «temps festiu». També viu d'acord amb ritmes temporals diversos i coneix Temps d'intensitat variable quan escolta la seva música predilecta o, enamorat, espera o es troba amb la persona estimada, experimenta evidentment un ritme temporal diferent de quan treballa o s'avorreix.

Però, en relació amb l'home religiós, existeix una diferència essencial: aquest últim coneix intervals «sagrats» que no participen de la duració temporal que els precedeix i els segueix, que tenen una estructura totalment diferent i un altre «origen», doncs és un Temps primordial santificat pels déus i susceptible si es fes present per mitjà de la festa. Per a l'home no-religiós aquesta qualitat transhumana del Temps litúrgic resulta inaccessible. Per a l'home no-religiós, el Temps no pot presentar ni ruptura ni «misteri»: constitueix la més profunda dimensió existencial de l'home, està lligat a la seva pròpia existència, perquè té un començament i una fi, que és la mort, l'anihilament de l'existència. Qualsevol que sigui la multiplicitat dels ritmes temporals que experimenti i les seves diferents intensitats, l'home no-religiós sap que es tracta sempre d'una experiència humana en la qual no pot inserir-se cap presència divina.

Per a l'home religiós, al contrari, la duració temporal profana és susceptible de ser «detinguda» periòdicament per la inserció, mitjançant ritus, d'un Temps sagrat, no-històric (en el sentit que no pertany al present històric). Igual que una església constitueix una ruptura de nivell dins de l'espai profà d'una ciutat moderna, el servei religiós que se celebra a l'interior del seu recinte assenyala una ruptura en la duració temporal profana: ja no és el Temps històric actual el que en ella està present, aquest temps que es viu, per exemple, als carrers i les cases veïnes, sinó el temps en què es va desenvolupar l'existència històrica de Jesucrist, el temps santificat per la seva predicació, per la seva passió, la seva mort i la seva resurrecció. Precisem, no obstant això, que aquest exemple no destaca amb la deguda claredat totes les diferències que existeixen entre el Temps profà i el Temps sagrat; en comparació a les altres religions, el cristianisme ha renovat, efectivament, l'experiència i el concepte del Temps litúrgic en afirmar la historicitat de la persona de Crist. Per al creient, la litúrgia es desenvolupa en un Temps històric santificat per l'encarnació del Fill de Déu. El Temps sagrat, reactualitzat periòdicament en les religions precristianes (sobretot en les religions arcaiques), és un Temps mític, un Temps primordial (inidentificable amb el passat històric), un Temps original en el sentit que ha sorgit «de cop», que no li precedia cap Temps, perquè no podia existir Temps algun abans de l'aparició de la realitat relatada pel mite.

Lo sagrado y lo profano, Guadarrama, Madrid 1973, p.25-28.

---

Original en castellà

Como el espacio, el Tiempo no es, para el hombre religioso, homogéneo ni continuo. Existen los intervalos de Tiempo sagrado, el tiempo de las fiestas (en su mayoría fiestas periódicas); existe, por otra parte, el Tiempo profano, la duración temporal ordinaria en que se inscriben los actos despojados de significación religiosa. Entre estas dos clases de Tiempo hay, bien entendido, una solución de continuidad; pero, por medio de ritos, el hombre religioso puede «pasar» sin peligro de la duración temporal ordinaria al Tiempo sagrado.

Una diferencia esencial entre estas dos clases de Tiempo nos sorprende ante todo: el Tiempo sagrado es, por su propia naturaleza, reversible, en el sentido de que es propiamente hablando, un Tiempo mítico primordial hecho presente. Toda fiesta religiosa, todo Tiempo litúrgico, consiste en una actualización de un acontecimiento sagrado que tuvo lugar en un pasado mítico, «al comienzo» Participar religiosamente en una fiesta implica el salir de la duración temporal «ordinaria» para reintegrar el Tiempo mítico reactualizado por la fiesta misma. El Tiempo sagrado es, por consiguiente, indefinidamente recuperable, indefinidamente repetible. Desde un cierto punto de vista, podría decirse de él que no «transcurre», que no constituye una «duración» irreversible. Es un Tiempo ontológico por excelencia, «parmenídeo»: siempre igual a sí mismo, no cambia ni se agota. En cada fiesta periódica se reencuentra el mismo Tiempo sagrado, el mismo que se había manifestado en la fiesta del año precedente o en la fiesta de hace un siglo: es el Tiempo creado y santificado por los dioses a raíz de sus gesta, que se reactualizan precisamente por la fiesta. En otros términos: se reencuentra en la fiesta Ia primera aparición del Tiempo sagrado. Pues ese Tiempo sagrado en que se desarrolla la fiesta no existía antes de los gesta divinos conmemorados por ella. Al crear las diferentes realidades que constituyen hoy día el Mundo, los dioses fundaban asimismo el Tiempo sagrado, ya que el Tiempo contemporáneo de una creación quedaba necesariamente santificado por la presencia y la actividad divina.

El hombre religioso vive así en dos clases de Tiempo, de las cuales la más importante, el Tiempo sagrado, se presenta bajo el aspecto paradójico de un Tiempo circular, reversible y recuperable, como una especie de eterno presente mítico que se reintegra periódicamente mediante el artificio de los ritos Este comportamiento con respecto al Tiempo basta para distinguir al hombre religioso del no-religioso: el primero se niega a vivir tan sólo en lo que en términos modernos se llama el «presente histórico»; se esfuerza por incorporarse a un Tiempo sagrado que, en ciertos aspectos, puede equipararse con la «Eternidad».

Sería más difícil precisar en pocas palabras lo que es el Tiempo para el hombre no-religioso de las sociedades modernas. No pretendemos hablar de las filosofías modernas del Tiempo ni de conceptos que la ciencia contemporánea utiliza para sus propias investigaciones. Nuestra meta no es la de comparar sistemas o filosofías, sino comportamientos existenciales. Ahora bien: lo que se puede comprobar con relación a un hombre no-religioso es que también conoce una cierta discontinuidad y heterogeneidad del Tiempo. Para él también existe, fuera del tiempo más bien monótono del trabajo, el Tiempo de los regocijos y de los espectáculos, el «tiempo festivo». También vive de acuerdo con ritmos temporales diversos y conoce Tiempos de intensidad variable cuando escucha su música predilecta o, enamorado, espera o se encuentra conla persona amada, experimenta evidentemente un ritmo temporal diferente a cuando trabaja o se aburre.

Pero, con relación al hombre religioso, existe una diferencia esencial: este último conoce intervalos «sagrados» que no participan de la duración temporal que les precede y les sigue, que tienen una estructura totalmente diferente y otro «origen», pues es un Tiempo primordial santificado por los dioses y susceptible de hacerse presente por medio de la fiesta. Para el hombre no-religioso esta cualidad transhumana del Tiempo litúrgico resulta inaccesible. Para el hombre no-religioso, el Tiempo no puede presentar ni ruptura ni «misterio»: constituye la más profunda dimensión existencial del hombre, está ligado a su propia existencia, pues tiene un comienzo y un fin, que es la muerte, el aniquilamiento de la existencia. Cualquiera que sea la multiplicidad de los ritmos temporales que experimente y sus diferentes intensidades, el hombre no-religioso sabe que se trata siempre de una experiencia humana en la que no puede insertarse ninguna presencia divina.

Para el hombre religioso, al contrario, la duración temporal profana es susceptible de ser «detenida» periódicamente por la inserción, mediante ritos, de un Tiempo sagrado, no-histórico (en el sentido que no pertenece al presente histórico). Al igual que una iglesia constituye una ruptura de nivel dentro del espacio profano de una ciudad moderna, el servicio religioso que se celebra en el interior de su recinto señala una ruptura en la duración temporal profana: ya no es el Tiempo histórico actual lo que en ella está presente, ese tiempo que se vive, por ejemplo, en las calles y las casas vecinas, sino el Tiempo en el que se desarrollo la existencia histórica de Jesucristo, el tiempo santificado por su predicación, por su pasión, su muerte y su resurrección. Precisemos, no obstante, que este ejemplo no destaca con la debida claridad todas las diferencias que existen entre el Tiempo profano y el Tiempo sagrado; en comparación a las demás religiones, el cristianismo ha renovado, efectivamente, la experiencia y el concepto del Tiempo litúrgico al afirmar la historicidad dela persona de Cristo. Para el creyente, la liturgia se desarrolla en un Tiempo histórico santificado por la encarnación del Hijo de Dios. El Tiempo sagrado, reactualizado periódicamente en las religiones pre-cristianas (sobre todo en las religiones arcaicas), es un Tiempo mítico, un Tiempo primordial (inidentificable con el pasado histórico), un Tiempo original en el sentido de que ha surgido «de golpe», de que no le precedía ningún Tiempo, porque no podía existir Tiempo alguno antes de la aparición de la realidad relatada por el mito.