Aristòtil: els graus del saber

Tots els homes per naturalesa desitgen saber. Prova d'això és el seu gust per les sensacions, perquè a part de la seva utilitat, agraden per si mateixes, i més que totes les altres, les sensacions visuals. Doncs no només per a fer alguna cosa, sinó fins i tot quan no tenim intenció de fer res, preferim la vista, per dir-ho així, a tots els altres sentits. I la causa és que la vista és, de tots els sentits, el que ens fa adquirir més coneixements i ens descobreix més matisos.

Per naturalesa els animals estan dotats de sensacions, però en uns la sensació no engendra memòria, mentre que en uns altres sí. Per això aquests són més intel·ligents i més capaços d'aprendre que els que són incapaços de recordar. La intel·ligència, sense la facultat d'aprendre, és atribut dels animals incapaços de sentir els sons, com l'abella i els altres gèneres d'animals que puguin trobar-se en el mateix cas. Al contrari, la facultat d'aprendre pertany als quals, a més de la memòria, tenen el sentit de l'oïda.

Els animals diferents de l'home viuen, doncs, reduïts a les imatges i als records; participen poc de l'experiència, mentre que el gènere humà participa de l'art i del raonament. La memòria dóna origen a l'experiència en els homes. En efecte, molts records d'una mateixa cosa acaben per constituir una experiència. I l'experiència sembla ser gairebé de la mateixa naturalesa que la ciència i l'art; però la ciència i l'art arriben en els homes a través de l'experiència, perquè «l'experiència va crear l'art, i la inexperiencia l'atzar» com diu Polo. L'art neix quan d'una multitud de nocions empíriques se separa un sol judici universal aplicable a tots els casos semblants. En efecte, formar el judici que tal medicina ha guarit a Callias, malalt d'aquesta malaltia, i després a Sòcrates, i després a molts altres presos individualment, és propi de l'experiència. Però jutjar que tal medicina ha guarit a tots els individus afectes de tal malaltia, determinats segons una mateixa espècie, com els flemáticos, els biliosos o els que tenen febre, correspon a l'art.

Ara bé, en la vida pràctica, l'experiència no sembla diferenciar-se en res de l'art. Fins i tot veiem que els homes d'experiència superen als quals tenen el concepte (logos) sense l'experiència. La causa d'això és que l'experiència és el coneixement de les coses singulars, i l'art de les coses universals; i tota pràctica i tota gènesi es fan sobre l'individual. En efecte, el metge no guareix l'home, excepte implícitament, sinó Callias, Sòcrates, o a algun altre així anomenat, a qui ocorre que és home. Per això si es posseeix el concepte sense l'experiència, i coneixent l'universal, s'ignora l'individual, es cometran amb freqüència errors de tractament, perquè és a l'individu al que cal guarir.

Creiem no obstant això que el saber i el comprendre pertanyen més a l'art que a l'experiència i considerem als homes que posseeixen l'art superiors als homes d'experiència: la saviesa en tots els homes acompanya amb preferència en saber: perquè els uns coneixen la causa i els altres no. Els homes d'experiència coneixen que una cosa és, però ignoren el perquè; mentre que els homes que posseeixen l'art coneixen el perquè i la causa. Per això també opinem que en tota empresa els mestres mereixen major consideració que els obrers: són més savis i tenen major coneixement perquè coneixen les causes del que es fa, mentre que els obrers s'assemblen a les coses inanimades: fan, però sense saber el que fan, igual que crema el foc. Encara que els éssers inanimats realitzen cadascuna de les seves funcions per naturalesa i els obrers per hàbit. Així els mestres són més savis no per la seva habilitat pràctica, sinó perquè posseeixen el concepte i coneixen les causes. En general, el senyal del saber és poder ensenyar, i per això creiem que l'art és més ciència que l'experiència, ja que els homes d'art poden ensenyar i els experts no.

A més no creiem que cap de les sensacions sigui saviesa. Sens dubte són per excel·lència coneixement de les coses singulars, però no ens diuen el perquè de res; per exemple, per què el foc és calent; sinó solament que és calent. Per això amb raó el que va trobar primer un art qualsevol superior a les sensacions comunes, va provocar l'admiració dels homes. I no només per la utilitat del seu invent, sinó per la seva saviesa i per la seva superioritat sobre les altres. Després les arts es van multiplicar i unes van tenir per objecte les necessitats i les altres l'adorn. I sempre els inventors d'aquestes últimes han estat considerats com més savis que els altres, perquè les seves ciències no tenien com a fi la utilitat. Així, totes les diferents arts estaven ja constituïdes, quan es van descobrir finalment les ciències que no es refereixen als plaers ni a les necessitats, i van néixer als països on era possible l'oci. I així Egipte va ser el bressol de les matemàtiques, perquè es permetia a la classe sacerdotal que no treballés.

Hem indicat en l'Ètica quina diferència hi ha entre l'art, la ciència i les altres disciplines d'aquest gènere. Ara diem que tots convenen que l'anomenada saviesa té per objecte les primeres causes i els principis. Per això, com hem dit abans, l'home d'experiència sembla més savi que aquell que solament té una sensació, l'home d'art més savi que l'home d'experiència, l'arquitecte més que l'obrer manual, i les ciències teòriques més que les produïdes. És clar, doncs, que la saviesa és la ciència de certes causes i de certs principis.

ja que aquesta ciència és objecte de la nostra investigació, hem d'examinar de quines causes i de quins principis és ciència la saviesa I si considerem els judicis que fem sobre el savi, sens dubte ens resultarà molt més clara la resposta a aquesta pregunta.

En primer lloc entenem per savi al que sap totes les coses, en la mesura que és possible, sense tenir la ciència de cap d'elles en particular. Després és savi el que arriba a conèixer les coses difícils i penoses de conèixer per a l'home, doncs el coneixement sensible és comú a tots; per tant és fàcil i res té de savi. A més és el més savi en tota classe de saber aquell que coneix les causes amb l'exactitud més gran i que és més capaç d'ensenyar-les. I entre les ciències, és més saviesa aquella que s'escull per si mateixa i amb la sola fi de saber, que la que es tria pels seus resultats. Finalment, és més saviesa una ciència elevada que una ciència subordinada: doncs el savi no ha de rebre lleis sinó donar-les no ha d'obeir a un altre, sinó que ha d'obeir-li el que és menys savi.

Aquestes són doncs les diverses idees que tenim sobre la saviesa i els savis. Ara bé, el coneixement de totes les coses pertany necessàriament al que posseeix més la ciència de l'universal, perquè coneix en certa manera tots els casos particulars que hi ha en l'universal. És molt difícil per als homes arribar a aquests coneixements més universals, perquè són els més allunyats de les sensacions. A més, les ciències més exactes són les que més es refereixen als principis, doncs les que parteixen de principis més simples són més exactes que les que parteixen de principis més complexos, com l'aritmètica és més exacta que la geometria. Finalment, una ciència és tant més pròpia per a l'ensenyament com més contempla les causes, ja que ensenyen els que diuen les causes de cada cosa.

Conèixer i saber, per a conèixer i saber, és la propietat de la ciència suprema de conèixer, ja que el que vol conèixer per a conèixer triarà la ciència més perfecta, és a dir, la ciència més cognoscible. Però el més cognoscible són els principis i les causes: per ells i a partir d'ells són conegudes les altres coses, i no ells per les altres coses subordinades. La ciència suprema, la que és superior a tota ciència subordinada, és la que coneix el fi en vista del qual ha de fer-se cada cosa. Aquest fi és el bé de cada ser, i d'una manera general, és el bé sobirà en el conjunt de la naturalesa.

De totes aquestes consideracions resulta que el nom buscat s'aplica a la mateixa ciència. Ha de ser la ciència teòrica dels primers principis i de les primeres causes, perquè el bé, és a dir el fi, és una d'aquestes causes. La història dels primers filòsofs ensenya que no es tracta d'una ciència productiva, d'un fer. Doncs va ser la sorpresa el que va empènyer als homes a filosofar, tant en el principi com ara. Al principi els van sorprendre les dificultats més aparents. Després, avançant a poc a poc, van tractar de resoldre els problemes més importants, com els moviments de la lluna, del sol i dels estels, i finalment la gènesi de l'univers. Veure una dificultat i sorprendre's és reconèixer la pròpia ignorància, i per això estimar els mites és en certa manera estimar la saviesa, perquè el mite està compost de coses sorprenents. Així doncs, si els homes van filosofar per a fugir de la ignorància, és clar que perseguien la ciència per a saber i no amb un fi utilitari. Ho testifica el que va ocórrer. Gairebé totes les necessitats de la vida estaven ja satisfetes, en el que es referia al seu benestar i esbarjo, quan es va començar a buscar una tal disciplina. És manifest, per tant, que no la busquem per cap interès estrany. Però, així com anomenem lliure a l'home que existeix per a si mateix i no per a un altre, així també aquesta ciència és l'única lliure, doncs ella sola és la seva pròpia fi.

I per això podria pensar-se justament que la seva possessió és més que humana. Doncs de tantes maneres és esclava la naturalesa de l'home que, segons Simònides (Σιμωνίδης ὁ Κεῖος), «només Déu pot gaudir d'aquest privilegi»; i no convé que l'home busqui una ciència que no és a la seva mesura. Si, com diuen els poetes, la divinitat és per naturalesa envejosa, sembla que aquesta enveja hauria de produir-se principalment en aquest cas, i tots els homes que sobresurten en ella tindrien una sort desgraciada. Però no és admissible que la divinitat sigui envejosa; al contrari, segons el proverbi, «els poetes menteixen molt» i no cal pensar tampoc que una altra ciència sigui més digna que aquella, doncs la més divina és també la més digna, i aquesta és l'única que és la més divina a doble títol: una ciència divina és aquella la possessió de la qual convindria principalment a Déu, i aquella que tractés de les coses divines. I aquesta és l'única que presenta aquest doble caràcter. Perquè, d'una banda, sembla que Déu és una certa causa i un cert principi de totes les coses, i d'altra banda, només Déu, o almenys Déu principalment, pot posseir una ciència així. Totes les altres són més necessàries que ella, però cap és superior.

Quant a l'estat d'esperit en què ha de posar-nos la seva adquisició, és el contrari del que teníem al principi de les nostres investigacions. Com vam dir, tots els homes comencen sorprenent-se que les coses són com són: com ocorre amb les marionetes que es mouen per si mateixes als ulls de qui encara no han examinat la causa; o els solsticis o la incommensurabilitat del diàmetre: a primera vista sembla sorprenent a tots que una quantitat no pugui mesurar-se ni amb la unitat més petita. Però cal acabar per la sorpresa contrària i, segons el proverbi, pel millor, com ocorre amb aquests exemples quan es coneix la causa. Perquè res sorprendria més a un geòmetra que el diàmetre fos commensurable.

Així hem establert la naturalesa de la ciència que busquem i també el fi que han d'aconseguir la nostra recerca i la nostra investigació.

Metafísica, I, 1 y 2. (R. Verneaux, Textos de los grandes filósofos: edad antigua, Herder, Barcelona 1982, 5ª. ed., p.69-74).

---

Original en castellà

Todos los hombres por naturaleza desean saber. Prueba de ello es su gusto por las sensaciones, pues aparte de su utilidad, gustan por sí mismas, y más que todas las demás, las sensaciones visuales. Pues no sólo para hacer algo, sino incluso cuando no tenemos intención de hacer nada, preferimos la vista, por así decirlo, a todos los demás sentidos. Y la causa es que la vista es, de todos los sentidos, el que nos hace adquirir más conocimientos y nos descubre más matices.

Por naturaleza los animales están dotados de sensaciones, pero en unos la sensación no engendra memoria, mientras que en otros sí. Por ello éstos son más inteligentes y más capaces de aprender que los que son incapaces de recordar. La inteligencia, sin la facultad de aprender, es atributo de los animales incapaces de oír los sonidos, como la abeja y los demás géneros de animales que puedan hallarse en el mismo caso. Al contrario, la facultad de aprender pertenece a los que, además de la memoria, tienen el sentido del oído.

Los animales distintos del hombre viven, pues, reducidos a las imágenes y a los recuerdos; participan poco de la experiencia, mientras que el género humano participa del arte y del razonamiento. La memoria da origen a la experiencia en los hombres. En efecto, muchos recuerdos de una misma cosa acaban por constituir una experiencia. Y la experiencia parece ser casi de la misma naturaleza que la ciencia y el arte; pero la ciencia y el arte llegan en los hombres a través de la experiencia, porque «la experiencia creó el arte, y la inexperiencia el azar» como dice Polo. El arte nace cuando de una multitud de nociones empíricas se separa un solo juicio universal aplicable a todos los casos semejantes. En efecto, formar el juicio de que tal medicina ha curado a Callias, enfermo de esta enfermedad, y después a Sócrates, y después a muchos otros tomados individualmente, es propio de la experiencia. Pero juzgar que tal medicina ha curado a todos los individuos afectos de tal enfermedad, determinados según una misma especie, como los flemáticos, los biliosos o los que tienen fiebre, corresponde al arte.

Ahora bien, en la vida práctica, la experiencia no parece diferenciarse en nada del arte. Incluso vemos que los hombres de experiencia superan a los que tienen el concepto (logos) sin la experiencia. La causa de esto es que la experiencia es el conocimiento de las cosas singulares, y el arte de las cosas universales; y toda práctica y toda génesis se hacen sobre lo individual. En efecto, el médico no cura al hombre, a no ser implícitamente, sino a Callias, a Sócrates, o a algún otro así llamado, a quien ocurre que es hombre. Por ello si se posee el concepto sin la experiencia, y conociendo lo universal, se ignora lo individual, se cometerán con frecuencia errores de tratamiento, porque es al individuo al que hay que curar.

Creemos no obstante que el saber y el comprender pertenecen más al arte que a la experiencia y consideramos a los hombres que poseen el arte superiores a los hombres de experiencia: la sabiduría en todos los hombres acompaña con preferencia al saber: porque los unos conocen la causa y los otros no. Los hombres de experiencia conocen que una cosa es, pero ignoran el porqué; mientras que los hombres que poseen el arte conocen el porqué y la causa. Por ello también opinamos que en toda empresa los maestros merecen mayor consideración que los obreros: son más sabios y tienen mayor conocimiento porque conocen las causas de lo que se hace, mientras que los obreros se parecen a las cosas inanimadas: hacen, pero sin saber lo que hacen, igual que quema el fuego. Aunque los seres inanimados realizan cada una de sus funciones por naturaleza y los obreros por hábito. Así los maestros son más sabios no por su habilidad práctica, sino porque poseen el concepto y conocen las causas. En general, la señal del saber es poder enseñar, y por ello creemos que el arte es más ciencia que la experiencia, ya que los hombres de arte pueden enseñar y los expertos no.

Además no creemos que ninguna de las sensaciones sea sabiduría. Sin duda son por excelencia conocimiento de las cosas singulares, pero no nos dicen el porqué de nada; por ejemplo, por qué el fuego es caliente; sino solamente que es caliente. Por ello con razón el que encontró primero un arte cualquiera superior a las sensaciones comunes, provocó la admiración de los hombres. Y no sólo por la utilidad de su invento, sino por su sabiduría y por su superioridad sobre las demás. Después las artes se multiplicaron y unas tuvieron por objeto las necesidades y las otras el adorno. Y siempre los inventores de estas últimas han sido considerados como más sabios que los otros, porque sus ciencias no tenían como fin la utilidad. Así, todas las diferentes artes estaban ya constituidas, cuando se descubrieron por último las ciencias que no se refieren a los placeres ni a las necesidades, y nacieron en los países en donde era posible el ocio. Y así Egipto fue la cuna de las matemáticas, porque se permitía a la clase sacerdotal que no trabajase.

Hemos indicado en la Ética qué diferencia existe entre el arte, la ciencia y las demás disciplinas de este género. Ahora decimos que todos convienen en que la llamada sabiduría tiene por objeto las primeras causas y los principios. Por ello, como hemos dicho antes, el hombre de experiencia parece más sabio que aquel que solamente tiene una sensación, el hombre de arte más sabio que el hombre de experiencia, el arquitecto más que el obrero manual, y las ciencias teóricas más que las producidas. Es claro, pues, que la sabiduría es la ciencia de ciertas causas y de ciertos principios.

Puesto que esta ciencia es objeto de nuestra investigación, debemos examinar de qué causas y de qué principios es ciencia la sabiduría Y si consideramos los juicios que hacemos sobre el sabio, sin duda nos resultará mucho más clara la respuesta a esta pregunta.

En primer lugar entendemos por sabio al que sabe todas las cosas, en cuanto es posible, sin tener la ciencia de ninguna de ellas en particular. Después es sabio el que llega a conocer las cosas difíciles y penosas de conocer para el hombre, pues el conocimiento sensible es común a todos; por tanto es fácil y nada tiene de sabio. Además es el más sabio en toda clase de saber aquel que conoce las causas con la mayor exactitud y que es más capaz de enseñarlas. Y entre las ciencias, es más sabiduría aquella que se escoge por sí misma y con el solo fin de saber, que la que se elige por sus resultados. Por último, es más sabiduría una ciencia elevada que una ciencia subordinada: pues el sabio no debe recibir leyes sino darlas no debe obedecer a otro, sino que debe obedecerle el que es menos sabio.

Estas son pues las diversas ideas que tenemos sobre la sabiduría y los sabios. Ahora bien, el conocimiento de todas las cosas pertenece necesariamente al que posee más la ciencia de lo universal, porque conoce en cierto modo todos los casos particulares que hay en lo universal. Es muy difícil para los hombres llegar a estos conocimientos más universales, porque son los más alejados de las sensaciones. Además, las ciencias más exactas son las que más se refieren a los principios, pues las que parten de principios más simples son más exactas que las que parten de principios más complejos, como la aritmética es más exacta que la geometría. Por último, una ciencia es tanto más propia para la enseñanza cuanto más contempla las causas, puesto que enseñan los que dicen las causas de cada cosa.

Conocer y saber, para conocer y saber, es la propiedad de la ciencia suprema de conocer, ya que el que quiere conocer por conocer elegirá la ciencia más perfecta, es decir, la ciencia más cognoscible. Pero lo más cognoscible son los principios y las causas: por ellos y a partir de ellos son conocidas las demás cosas, y no ellos por las demás cosas subordinadas. La ciencia suprema, la que es superior a toda ciencia subordinada, es la que conoce el fin en vista del cual debe hacerse cada cosa. Este fin es el bien de cada ser, y de un modo general, es el bien soberano en el conjunto de la naturaleza.

De todas estas consideraciones resulta que el nombre buscado se aplica a la misma ciencia. Debe ser la ciencia teórica de los primeros principios y de las primeras causas, pues el bien, es decir el fin, es una de estas causas. La historia de los primeros filósofos enseña que no se trata de una ciencia productiva, de un hacer. Pues fue el asombro el que empujó a los hombres a filosofar, tanto en el principio como ahora. Al principio los asombraron las dificultades más aparentes. Después, avanzando poco a poco, trataron de resolver los problemas más importantes, como los movimientos de la luna, del sol y de las estrellas, y por último la génesis del universo. Ver una dificultad y asombrarse es reconocer la propia ignorancia, y por ello amar los mitos es en cierto modo amar la sabiduría, porque el mito está compuesto de cosas asombrosas. Así pues, si los hombres filosofaron para huir de la ignorancia, es claro que perseguían la ciencia para saber y no con un fin utilitario. Lo atestigua lo que ocurrió. Casi todas las necesidades de la vida estaban ya satisfechas, en lo que se refería a su bienestar y recreo, cuando se empezó a buscar una tal disciplina. Es manifiesto, por tanto, que no la buscamos por ningún interés extraño. Pero, así como llamamos libre al hombre que existe para sí mismo y no para otro, así también esta ciencia es la única libre, pues ella sola es su propio fin.

Y por esto podría pensarse justamente que su posesión es más que humana. Pues de tantas maneras es esclava la naturaleza del hombre que, según Simónides, «sólo Dios puede gozar de este privilegio»; y no conviene que el hombre busque una ciencia que no es a su medida. Si, como dicen los poetas, la divinidad es por naturaleza envidiosa, parece que esta envidia debería producirse principalmente en este caso, y todos los hombres que sobresalen en ella tendrían una suerte desgraciada. Pero no es admisible que la divinidad sea envidiosa; al contrario, según el proverbio, «los poetas mienten mucho» y no hay que pensar tampoco que otra ciencia sea más digna que aquélla, pues la más divina es también la más digna, y ésta es la única que es la más divina a doble título: una ciencia divina es aquella cuya posesión convendría principalmente a Dios, y aquella que tratase de las cosas divinas. Y ésta es la única que presenta este doble carácter. Porque, por una parte, parece que Dios es una cierta causa y un cierto principio de todas las cosas, y por otra parte, sólo Dios, o al menos Dios principalmente, puede poseer una ciencia así. Todas las demás son más necesarias que ella, pero ninguna es superior.

En cuanto al estado de espíritu en que debe ponernos su adquisición, es el contrario del que teníamos al principio de nuestras investigaciones. Como dijimos, todos los hombres comienzan por asombrarse de que las cosas son como son: como ocurre con las marionetas que se mueven por sí mismas a los ojos de quienes todavía no han examinado la causa; o los solsticios o la inconmensurabilidad del diámetro: a primera vista parece asombroso a todos que una cantidad no pueda medirse ni con la unidad más pequeña. Pero es preciso terminar por el asombro contrario y, según el proverbio, por lo mejor, como ocurre con estos ejemplos cuando se conoce la causa. Porque nada asombraría más a un geómetra que el diámetro fuese conmensurable.

Así hemos establecido la naturaleza de la ciencia que buscamos y también el fin que deben alcanzar nuestra búsqueda y nuestra investigación.