Heidegger: el cercle hermenèutic
De Wikisofia
La revisió el 17:33, 24 ago 2018 per Jorcor (discussió | contribucions)
Tota interpretació que hagi d'implicar comprensió ha d'haver comprès ja el que tracti d'interpretar. És un fet sempre observat, encara que només en el terreny de les maneres del comprendre i de la interpretació derivats de l'exègesi filològica. Aquesta pertany a l'esfera del coneixement científic. I aquest coneixement demana el rigor de la demostració fundamentativa. La demostració científica no pot donar ja per descomptat allò que té per missió fonamentar. Però si la interpretació té en cada cas, ja que moure's dins del comprès i alimentar-se d'això, com donarà resultats científics sense moure's en un cercle, sobretot movent-se, damunt, la comprensió pressuposta dins del coneixement vulgar del món i dels homes? Ara bé, aquest «cercle» és, segons les més elementals regles de la lògica, un circulus vitiosus. Aquest negoci de la interpretació historiogràfica queda, en suma, expulsat a priori del territori del coneixement rigorós. Mentre no s'elimini aquest factum del cercle en el comprendre, ha d'acontentar-se la historiografia amb possibilitats de coneixement menys rigoroses. Se li permet compensar en certa mesura aquesta deficiència amb la «significació espiritual» dels seus «objectes». L'ideal seria, no obstant això i en l'opinió dels historiògrafs mateixos, que es pogués evitar el cercle i cabés l'esperança de crear un dia una historiografia que fos tan independent del punt de vista del contemplador com es creu ho és el coneixement de la naturalesa.
Però veure en aquest cercle un circulus vitiosus i caminar buscant camins per a evitar-ho, i fins i tot simplement «sentir-ho» com una imperfecció inevitable, significa no comprendre, d'arrel el comprendre. No es tracta d'ajustar el comprendre i la interpretació a un determinat ideal de coneixement, que no és ell mateix sinó una varietat del comprendre que s'ha ficat en la legítima, però àrdua empresa d'apoderar-se del «davant els ulls» en la seva essencial «incomprensibilitat» El compliment de les condicions fonamentals d'un possible interpretar radica, més aviat, en no començar per desconèixer les condicions essencials per a dur-ho a terme. El decisiu no és sortir del cercle, sinó entrar en ell de la manera justa. Aquest cercle del comprendre no és un cercle en què es mouria una certa forma de coneixement, sinó que és l'expressió de l'existenciària estructura del «previ» peculiar en ser aquí» mateix. Aquest cercle no ha de rebaixar-se al nivell d'un circulus vitiosus, ni tan sols tolerat. En ell hi ha una positiva possibilitat de conèixer en la forma més original, encara que una possibilitat que només és empunyada d'una manera genuïna quan la interpretació ha comprès que la seva primera, constant i última funció és evitar que les ocurrències i els conceptes populars li imposin en cap cas el «tenir», el «veure» i el «concebre» «previs», per a desembolicar aquests partint de les coses mateixes, de manera que quedi assegurat el tema científic. Per a ser el comprendre en sentit existenciari el «poder ser» del «ser aquí» mateix, els supòsits ontològics del coneixement historiogràfic superen radicalment la idea del rigor de les més exactes ciències. La matemàtica no és més rigorosa que la historiografia, sinó que tan sols està basada en un cercle més estret de fonaments existenciaris.
El «cercle» del comprendre és inherent a l'estructura del sentit, fenomen que té les seves arrels en l'estructura existenciària del «ser aquí», en el comprendre interpretatiu. L'ens al que en qualitat de «ser en el món» li va el seu ser mateix, té una estructura ontològica circular. Però advertint que el «cercle» és inherent ontològicament a una forma de ser de l'«ésser davant els ulls» (el ser ideal), caldrà evitar en general el caracteritzar ontològicament amb aquest fenomen res que se sembli en ser aquí».
| El ser y el tiempo, F.C.E., México 1974, p.170-172. Traducción de José Gaos. |
Original en castellà
Toda interpretación que haya de acarrear comprensión tiene que haber comprendido ya lo que trate de interpretar. Es un hecho siempre observado, aunque sólo en el terreno de los modos del comprender y de la interpretación derivados de la exégesis filológica. Ésta pertenece a la esfera del conocimiento científico. Y este conocimiento pide el rigorde la demostración fundamentativa. La demostración científica no puede dar ya por supuesto aquello que tiene por misión fundamentar. Pero si la interpretación tiene en cada caso ya que moverse dentro de lo comprendido y alimentarse de ello, ¿cómo va a dar resultados científicos sin moverse en un círculo, sobre todo moviéndose, encima, la comprensión presupuesta dentro del conocimiento vulgar del mundo y de los hombres? Ahora bien, este «círculo» es, según las más elementales reglas de la lógica, un circulus vitiosus. Este negocio de la interpretación historiográfica queda, en suma, expulsado a priori del territorio del conocimiento riguroso. Mientras no se elimine este factum del círculo en el comprender, tiene que contentarse la historiografía con posibilidades de conocimiento menos rigurosas. Se le permite compensar en cierta medida esta deficiencia con la «significación espiritual» de sus «objetos». Lo ideal sería, sin embargo y en la opinión de los historiógrafos mismos, que se pudiera evitar el círculo y cupiese la esperanza de crear un día una historiografía que fuese tan independiente del punto de vista del contemplador como se cree lo es el conocimiento de la naturaleza.
Pero ver en este circulo un circulus vitiosus y andar buscando caminos para evitarlo, e incluso simplemente «sentirlo» como una imperfección inevitable, significa no comprender, de raíz el comprender. No se trata de ajustar el comprender y la interpretación a un determinado ideal de conocimiento, que no es él mismo sino una variedad del comprender que se ha metido en la legítima, pero ardua empresa de apoderarse de lo «ante los ojos» en su esencial «incomprensibilidad» El cumplimiento de las condiciones fundamentales de un posible interpretar radica, antes bien, en no empezar por desconocer las condiciones esenciales para llevarlo a cabo. Lo decisivo no es salir del círculo, sino entrar en él del modo justo. Este círculo del comprender no es un círculo en que se movería una cierta forma de conocimiento, sino que es la expresión de la existenciaria estructura del «previo» peculiar al «ser ahí» mismo. Este círculo no debe rebajarse al nivel de un circulus vitiosus, ni siquiera tolerado. En él se alberga una positiva posibilidad de conocer en la forma mas original, aunque una posibilidad que sólo es empuñada de un modo genuino cuando la interpretación ha comprendido que su primera, constante y última función es evitar que las ocurrencias y los conceptos populares le impongan en ningún caso el «tener», el «ver» y el «concebir» «previos», para desenvolver éstos partiendo de las cosas mismas, de suerte que quede asegurado el tema científico. Por ser el comprender en sentido existenciario el «poder ser» del «ser ahí» mismo, los supuestos ontológicos del conocimiento historiográfico superan radicalmente la idea del rigor de las más exactas ciencias. La matemática no es más rigurosa que la historiografía, sino que tan sólo está basada en un círculo más estrecho de fundamentos existenciarios.
El «círculo» del comprender es inherente a la estructura del sentido, fenómeno que tiene sus raíces en la estructura existenciaria del «ser ahí», en el comprender interpretativo. El ente al que en cuanto «ser en el mundo» le va su ser mismo, tiene una estructura ontológica circular. Mas advirtiendo que el«circulo» es inherente ontológicamente a una forma de ser del «ser ante los ojos» (el ser ideal), habrá que evitar en general el caracterizar ontológicamente con este fenómeno nada que se parezca al «ser ahí».
El ser y el tiempo, F.C.E., México 1974, p.170-172. Traducción de José Gaos.