Parusia

(del grec παρουσία, arribada, vinguda, presència)

A part de significar, en Plató, la presència de la idea en si en les coses (la bellesa en les coses belles; veg. citació), s'usa sobretot, en sentit religiós, per a significar la segona «vinguda» de Crist al final dels temps, que, segons la teologia cristiana, s'ha de considerar ja com una presència en el moment actual. ja que la teologia contempla el temps com l'escenari de l'acció salvífica de Déu envers l'home, la segona vinguda ja ha començat amb l'Encarnació i la resurrecció, així com amb l'acció dels sagraments.

La segona vinguda té el caràcter tradicional de judici final, que representa la consumació i acabament de la història, pensada com un drama o una història de salvació, raó per la qual l'objectiu de predicar la parusia és l'anticipar i realitzar en el creient, de forma individual, el misteri religiós que ocorre de forma definitiva i universal al final. El que esdevé al final del temps rep també el nom de novíssims: novissima, l'últim que ocorre, és a dir, la fi del temps i de la història i l'adveniment del regne de Déu.

El concepte de parusia és un element essencial de la concepció religiosa del temps.