Aristòtil: l'amistat

No ho estimem tot [indistintament], sinó que estimem només el que és amable, a saber, el bé, o l'agradable, o l'útil. L'útil és el que procura un bé o un plaer, de manera que el bé i l'agradable són amables en tant que fi. Estimem el que és bo en si, o el que és bé per a nosaltres? De vegades aquests dos caràcters difereixen, i igual per l'agradable. Sembla que cadascun estima el que és bo per a ell i que, si parlant absolutament el que és bé [en si] és amable, cadascú troba amable el que és bo per a ell. D'altra banda, cadascun jutja amable, no exactament el que és bo per a ell, sinó el que li sembla bo. Però importa poc. Definim l'amable: el que sembla bo.

No emprem la paraula amistat per a designar l'afició que sentim pels objectes inanimats, ja que aquests no poden retornar l'amistat i nosaltres no els podem desitjar el bé. Seria ridícul dir que es desitja el bé del vi, tret que es vulgui donar a entendre amb això que es desitja la seva conservació, a fi de poder utilitzar-ho. Per contra, es diu que ha de desitjar-se el bé d'un amic per ell mateix. Els que així desitgen el bé [d'algú] són anomenats benvolents, encara que no siguin corresposts. Perquè la benevolència, quan és recíproca, és l'amistat. No cal afegir que l'amistat no ha de romandre secreta? En efecte, ocorre de vegades que sentim benevolència cap a gent a qui no hem vist mai, però a qui suposem honesta i capaç de ser útils; i tal vegada ells alberguen els mateixos sentiments cap a nosaltres. Es veu llavors que les persones són benèvoles les unes cap a les altres. Però, qui s'atreviria a donar el nom d'amics a aquells les disposicions recíproques dels quals són secretes? Així doncs l'amistat exigeix no només una benevolència recíproca, sinó també que el desig del bé no sigui secret, per la raó que ja hem indicat.

Es donen en tot això unes diferències d'espècie, i tant els nostres amors, com a nostres amistats, són diferents. Hi ha tres classes d'amistats, igual que hi ha tres classes d'amabilitats. En cadascuna d'elles trobem reciprocitat i amor no secret. Els que s'estimen mútuament volen el bé els uns dels altres, segons la naturalesa del seu amor. Els que s'estimen per la utilitat no s'estimen per si mateixos, sinó amb l'esperança d'obtenir de l'altre algun bé. I el mateix passa amb els qui s'estimen amb vista en plaer; no estimen la gent de talent per les seves qualitats, sinó per com els resulten de grates.

Així doncs, els que estimen per la utilitat busquen el que els convé. Els que estimen pel plaer [busquen] el que els és agradable. No estimen a l'amic perquè és ell, sinó en la mesura en què els és útil o agradable. Aquestes amistats neixen accidentalment; no estimen al seu amic pel que és, sinó perquè és capaç de procurar-los algun avantatge o algun plaer. Aquestes amistats són molt fràgils, perquè els amics no sempre romanen iguals; quan ja no són útils ni agradables, deixen d'estimar-se. [...]

L'amistat perfecta és la dels homes bons i la dels quals s'uneixen per la virtut. En efecte, aquests es desitgen mútuament un bé semblant en la mesura en què són bons, i són bons en si mateixos. Però el cim de l'amistat és voler el bé dels amics per si mateixos, perquè aquesta disposició és essencial, no accidental. Una amistat d'aquesta classe es manté mentre que els amics són bons, i la virtut és estable. A més, cadascun dels amics és bé alhora d'una manera absoluta i en relació amb el seu amic, perquè els bons ho són absolutament parlant, i a més útils per als seus amics. El mateix succeeix amb el plaer: els bons són agradables d'una manera absoluta i agradables els uns als altres. Com cadascun troba el seu plaer en els actes que li convenen, o actes semblants, els bons [realitzen actes] idèntics o semblants.

Per tant, aquesta amistat és duradora. Conté en si mateixa totes les condicions de l'amistat, ja que tota amistat es funda sobre el bé o sobre el plaer, ja absolutament, ja en relació amb l'amic i segons una certa semblança. Totes aquestes condicions existeixen en l'amistat tal com l'acabem de descriure, i es deuen a la naturalesa mateixa dels amics, semblants en aquest punt com en els altres, perquè el que és bé absolutament és també agradable absolutament. Això és doncs el més amable, i l'amistat entre tals amics és la més elevada i la millor.

És natural que aquestes amistats siguin rares, perquè els homes així són poc nombrosos. A més és necessari [consagrar-li] temps i tenir una vida en comú: segons el proverbi, no és possible conèixer-se els uns als altres abans d'haver consumit en comú moltes mesures de sal. Per tant, no cal acceptar a un [com a amic] ni unir-se a ell abans d'haver comprovat per ambdues parts que és digne de confiança i d'amistat. Els que precipitadament es donen mostres d'amistat, volen ser amics, però no ho són realment, tret que siguin també amables i que ho sàpiguen. El desig d'amistat neix de seguida, però no ocorre el mateix amb l'amistat. Aquesta, per a ser perfecta, necessita temps i altres condicions, neix de tot això i de les qualitats semblants que han de posseir els amics.

Ética a Nicómaco, Vlll, 2 y 3. (R. Verneaux, Textos de los grandes filósofos: edad antigua, Herder, Barcelona 1982, 5ª. ed., p.90-92).

---

Original en castellà

No lo amamos todo [indistintamente], sino que amamos sólo lo que es amable, a saber, lo bueno, o lo agradable, o lo útil. Lo útil es lo que procura un bien o un placer, de suerte que el bien y lo agradable son amables en cuanto fin. ¿Amamos lo que es bueno en sí, o lo que es bueno para nosotros? A veces estos dos caracteres difieren, e igual para lo agradable. Parece que cada uno ama lo que es bueno para él y que, si hablando absolutamente lo que es bueno [en sí] es amable, cada cual halla amable lo que es bueno para él. Por otra parte, cada uno juzga amable, no exactamente lo que es bueno para él, sino lo que le parece bueno. Pero importa poco. Definamos lo amable: lo que parece bueno.

No empleamos la palabra amistad para designar la afición que sentimos por los objetos inanimados, ya que éstos no pueden devolver la amistad y nosotros no les podemos desear el bien. Sería ridículo decir que se desea el bien del vino, a menos que se quiera dar a entender con ello que se desea su conservación, a fin de poder utilizarlo. Por el contrario, se dice que debe desearse el bien de un amigo por él mismo. Los que así desean el bien [de alguien] son llamados benevolentes, aunque no sean correspondidos. Porque la benevolencia, cuando es recíproca, es la amistad. ¿No hay que añadir que la amistad no debe permanecer secreta? En efecto, ocurre a veces que sentimos benevolencia hacia gentes a las que nunca hemos visto, pero a las que suponemos honestas y capaces de ser útiles; y tal vez ellos albergan los mismos sentimientos hacia nosotros. Se ve entonces que las personas son benévolas las unas hacia las otras. Pero, ¿quién se atrevería a dar el nombre de amigos a aquellos cuyas disposiciones recíprocas son secretas? Así pues la amistad exige no sólo una benevolencia recíproca, sino también que el deseo del bien no sea secreto, por la razón que ya hemos indicado.

Se dan en todo ello unas diferencias de especie, y tanto nuestros amores, como nuestras amistades, son diferentes. Hay tres clases de amistades, igual que hay tres clases de amabilidades. En cada una de ellas encontramos reciprocidad y amor no secreto. Los que se aman mutuamente quieren el bien los unos de los otros, según la naturaleza de su amor. Los que se aman por la utilidad no se aman por sí mismos, sino con la esperanza de obtener del otro algún bien. Y lo mismo ocurre con los que se aman con vistas al placer; no aman a las gentes de talento por sus cualidades, sino por lo gratas que les resultan.

Así pues los que aman por la utilidad buscan lo que les conviene. Los que aman por el placer [buscan] lo que les es agradable. No aman al amigo porque es él, sino en la medida en que les es útil o agradable. Estas amistades nacen accidentalmente; no aman a su amigo por lo que es, sino porque es capaz de procurarles alguna ventaja o algún placer. Estas amistades son muy frágiles, porque los amigos no siempre permanecen iguales; cuando ya no son útiles ni agradables, dejan de amarse. [...]

La amistad perfecta es la de los hombres buenos y la de los que se unen por la virtud. En efecto, éstos se desean mutuamente un bien semejante en la medida en que son buenos, y son buenos en sí mismos. Pero la cima de la amistad es querer el bien de los amigos por sí mismos, porque esta disposición es esencial, no accidental. Una amistad de esta clase se mantiene en tanto que los amigos son buenos, y la virtud es estable. Además, cada uno de los amigos es bueno a la vez de una manera absoluta y en relación con su amigo, porque los buenos lo son absolutamente hablando, y además útiles para sus amigos. Lo mismo sucede con el placer: los buenos son agradables de un modo absoluto y agradables los unos a los otros. Como cada uno halla su placer en los actos que le convienen, o actos semejantes, los buenos [realizan actos] idénticos o semejantes.

Por consiguiente, esta amistad es duradera. Contiene en sí misma todas las condiciones de la amistad, ya que toda amistad se funda sobre el bien o sobre el placer, ya absolutamente, ya con relación al amigo y según una cierta semejanza. Todas estas condiciones existen en la amistad tal como la acabamos de describir, y se deben a la naturaleza misma de los amigos, semejantes en este punto como en los otros, porque lo que es bueno absolutamente es también agradable absolutamente. Esto es pues lo más amable, y la amistad entre tales amigos es la más elevada y la mejor.

Es natural que estas amistades sean raras, porque los hombres así son poco numerosos. Además es necesario [consagrarle] tiempo y tener una vida en común: según el proverbio, no es posible conocerse los unos a los otros antes de haber consumido en común muchas medidas de sal. Por consiguiente, no hay que aceptar a uno [como amigo] ni unirse a él antes de haber comprobado por ambas partes que es digno de confianza y de amistad. Los que precipitadamente se dan muestras de amistad, quieren ser amigos, pero no lo son realmente, a menos que sean también amables y que lo sepan. El deseo de amistad nace en seguida, pero no ocurre lo mismo con la amistad. Esta, para ser perfecta, necesita tiempo y otras condiciones, nace de todo esto y de las cualidades semejantes que deben poseer los amigos.