Friedrich Heinrich Jacobi

Filòsof romàntic alemany, nascut a Düsseldorff, escriptor de novel·les com Allwill (1775-1776) i Woldemar (1777), president de l'Acadèmia de Munic, va patrocinar una filosofia del sentiment. No va tenir formació acadèmica filosòfica i es va dedicar a activitats comercials i polítiques fins a 1785, data en què inicia la seva activitat filosòfica publicant Sobre la doctrina de Spinoza (correspondència seva amb Mendelssohn), però va exercir, no obstant això, una notable influència en el desenvolupament del kantisme.

El seu antirracionalisme li porta a oposar-se tant a Spinoza com a Kant i, amb ell, a l'idealisme alemany. Sobre el primer sosté que el racionalisme porta al spinozisme i aquest a l'ateisme, perquè confon a Déu amb la naturalesa; porta també al fatalisme, perquè l'argumentació spinozista es funda en l'ordre necessari de la racionalitat matemàtica.

Contra el segon argumenta que la filosofia crítica kantiana no és altra cosa que un subjectivisme idealista i que, sense la possibilitat de conèixer les coses en si, no hi ha objectivitat possible. Oposant-se a ambdues postures, que neguen d'una banda (Spinoza) a Déu i la llibertat humana i per l'altre (Kant) la possibilitat de conèixer les coses en si, però que afirmen, alhora, la necessitat contradictòria d'admetre la seva existència, proposa la seva postura antiintel·lectualista i objectivista d'admetre, només per la certesa immediata que dóna la fe, entesa com a intuïció i sentiment, l'existència de les coses en si: entre aquestes, l'existència de Déu, la llibertat humana, i tot el conjunt de veritats teòriques i pràctiques necessàries per a la ciència i la moral.

Diverses obres de Jacobi van iniciar i van alimentar la controvèrsia sorgida per aquell temps a Alemanya, la denominada Pantheismusstreit: l'esmentada Sobre la doctrina de Spinoza i les seves Cartes a Fichte (1801), entre altres; en el diàleg David Hume i la fe o idealisme i realisme (1787), estén la seva crítica antirracionalista al kantisme.