Feuerbach: la reducció de la teologia a antropologia

El secret de la teologia és l'antropologia, però el secret de la filosofia especulativa és la teologia -la teologia especulativa-, que es distingeix de la teologia comuna en el fet que trasllada a l'aquende l'essència divina, és a dir, actualitza, determina i realitza l'essència divina, que aquesta, per por de la incomprensió, transfereix a l'essència divina distanciada en l'allèn. [...]

El mètode de la crítica reformadora de la filosofia especulativa en general no es distingeix del mètode emprat en la filosofia de la religió. N'hi ha prou amb convertir el predicat en subjecte i a aquest, mentre que subjecte, en objecte i principi -és a dir, només hem d'invertir la filosofia especulativa, per a obtenir la veritat desvelada, pura i nua. [...]

La lògica hegeliana és la teologia abocada a la raó i al present, la teologia feta lògica. Així com l'ésser diví de la teologia és el conjunt ideal o abstracte de totes les realitats, és a dir, de totes les determinacions i finitudes, així també la lògica. Tot el terrenal es troba de nou en el cel de la teologia; així també tot el que és en la naturalesa es troba de nou en el cel de la lògica divina: qualitat, quantitat, mesura, essència, quimisme, mecanisme, organisme. En la teologia tot ho tenim per partida doble, una abstracta, l'altra concreta; tot és doble en la filosofia hegeliana:com a objecte de la lògica i després, una vegada més, com a objecte de la filosofia de la naturalesa i de l'esperit.

L'essència de la teologia és l'essència transcendent de l'home, posada fora de l'home; l'essència de la lògica de Hegel és el pensar transcendent, el pensar de l'home posat fora de l'home.

De la mateixa manera que la teologia escindeix i aliena a l'home, per reidentificar després amb ell l'essència alienada, així també Hegel multiplica i disgrega la essència simple de la naturalesa i de l'home, idèntica amb si mateixa, per mediatizar després per la violència el que amb violència ha estat separat.

La metafísica o lògica només és una ciència real, immanent, quan no se separa de l'anomenat esperit subjectiu. La metafísica és la psicologia esotèrica. Quina arbitrarietat, quina barbaritat considerar la qualitat per a si, la sensació per a si, escindint-les en ciències especials, com si la qualitat fos alguna cosa sense la sensació, i la sensació alguna cosa sense la qualitat! [...]

Abstreure significa posar l'essència de la naturalesa fora de la naturalesa, l'essència de l'home fora de l'home, l'essència del pensament fora de l'acte de pensar. La filosofia hegeliana ha alienat l'home de si mateix en la mesura en què tot el seu sistema es basa sobre aquests actes d'abstracció. Ella identifica de nou, certament, allò que cosa separa, però només d'una manera al seu torn separable, mediata. La filosofia [hegeliana] manca d'unitat immediata, de certesa immediata, de veritat immediata.[...]

La filosofia que infereix el finit de l'infinit, el determinat de l'indeterminat mai arriba a una veritable posició del finit i el determinat. El finit s'infereix de l'infinit, és a dir: l'infinit, l'indeterminat és determinat; s'admet que l'infinit sense determinació, és a dir, sense finitud és res; es posa el finit com la realitat de l'infinit. Però el negatiu no-ser de l'absolut segueix subjacent i la finitud posada sempre serà, per tant, novament suprimida. El finit és la negació de l'infinit, i al seu torn l'infinit la negació del finit. La filosofia de l'absolut és una contradicció. [...]

La tasca de la veritable filosofia no consisteix a reconèixer l'infinit com el finit, sinó a reconèixer el finit com el no finit, com l'infinit; en altres paraules, en no posar el finit en l'infinit, sinó l'infinit en el finit.

El començament de la filosofia no és Déu, ni l'absolut ni el ser com predicat de l'absolut o de la idea -el començament de la filosofia és el finit, el determinat, el real. L'infinit no pot pensar-se de cap manera sense el finit. Es pot pensar la qualitat, definir-la, sense pensar en una qualitat determinada? Per tant, el primer no és l'indeterminat, sinó el determinat, doncs la qualitat determinada no és una altra cosa que la qualitat real; a la qualitat pensada precedeix la qualitat real.[...]

L'ésser amb el qual comença la filosofia no pot ser separat de la consciència ni la consciència de l'ésser. Així com la realitat de la sensació és la qualitat, i inversament la sensació és la realitat de la qualitat així també l'ésser és la realitat de la consciència, però de la mateixa manera inversament la consciència és la realitat del ser -només la consciència en el ser real. Únicament la consciència és la unitat real de l'esperit i de la naturalesa. [...]

Espai i temps són les formes d'existència de tot ser. Només és existència l'existència en l'espai i el temps. La negació de l'espai i el temps sempre és la sola negació dels seus límits, no la de la seva ser. Una sensació intemporal, una voluntat intemporal, un ser intemporal, són absurds. Qui manca de temps en general, manca també de temps i constrenyiment per a voler i per a pensar.

La negació de l'espai i del temps en la metafísica, en l'ésser de les coses, condueix a les més pernicioses conseqüències pràctiques. Només qui es col·loca, onsevulla que estigui, en el punt de vista de l'espai i del temps, té també tacte i enteniment pràctic en la vida. Un poble que exclogui el temps de la seva metafísica i divinitzi l'existència eterna, és a dir, abstracta, separada del temps, també exclou, per tant, de la seva política al temps i divinitza el principi antihistórico de l'estabilitat, antagònic al dret i a la raó.[...]

El filòsof ha d'incorporar al text de la filosofia, la qual cosa en l'home no filosofa, la qual cosa més aviat està contra la filosofia, s'oposa al pensament abstracte; per tant, la qual cosa en Hegel és rebaixat a mera nota. Només així la filosofia podrà esdevenir un poder universal, omnipotent, irrefutable i irresistible. La filosofia no té doncs que començar amb si mateixa, sinó amb la seva antítesi, amb la no filosofa. Aquest ésser diferent del pensament, no filosòfic, absolutament antiescolàstic en nosaltres és el principi del sensualisme. [...]

La veritable relació entre el pensament i l'ésser és únicament la següent: l'ésser és subjecte, el pensament és predicat. El pensament prové de l'ésser, però no l'ésser del pensament. L'ésser és a partir de si i per si; el ser només és donat per l'ésser; l'ésser té en si el seu fonament, perquè només l'ésser és sentit, raó, necessitat, veritat, en resum, és tot en tot. L'ésser és, perquè el no-ser és no-ser, és a dir, res, mancat de sentit. [...]

La nova filosofia, l'única filosofia positiva, és la negació de tota filosofia d'escola, i malgrat contenir en si mateixa la veritat d'aquesta, és la negació de la filosofia com a qualitat abstracta, especial, és a dir, escolàstica. ella no té ni contrasenya, ni llenguatge especial, ni nom especial, ni principi especial; ella és l'home pensant mateix, l'home que és i se sap com l'essència autoconscient de la naturalesa, l'essència de la història, l'essència dels estats, l'essència de la religió; l'home que és i se sap com la identitat real (no imaginària) absoluta de tots els principis i contradiccions, de totes les qualitats actives i passives, espirituals i sensibles, polítiques i socials; l'home que sap que el ser panteista, que els filòsofs especulatius o més aviat els teòlegs separaven de l'home i objectivaven com un ésser abstracte, no és més que la seva pròpia essència indeterminada, però susceptible d'infinites determinacions. [...]

La filosofia ha d'unir-se novament amb les ciències naturals i les ciències naturals amb la filosofia. Aquesta unió fundada en una necessitat mútua, en una necessitat interna, serà més duradora, més afortunada i fecunda que el maridatge que fins ara ha regnat entre la filosofia i la teologia.[...]

La religió cristiana ha unit el nom de l'home i el nom de Déu en el nom de l'home-Déu, i, per tant, ha elevat el nom de l'home a atribut del ser suprem. La nova filosofia ha convertit, d'acord amb la veritat, aquest atribut en substància i el predicat en subjecte –la nova filosofia és la idea realitzada– la veritat del cristianisme. Més justament, en contenir en si l'essència del cristianisme renuncia al nom del cristianisme. El cristianisme ha enunciat la veritat només en contradicció amb la veritat. La veritat no contradictòria, pura i no falsificada, és una veritat nova -un acte nou i autònom de la humanitat.

Tesis provisionales para la reforma de la filosofía. Labor, Barcelona 1976. Selección de las p. 3-26.

---

Original en castellà

El secreto de la teología es la antropología, pero el secreto de la filosofía especulativa es la teología -la teología especulativa-, que se distingue de la teología común en que traspone a lo aquende la esencia divina, es decir, actualiza, determina y realiza la esencia divina, que ésta, por miedo a la incomprensión, transfiere a la esencia divina distanciada en lo allende. [...]

El método de la crítica reformadora de la filosofía especulativa en general no se distingue del método empleado en la filosofía de la religión. Basta con convertir el predicado en sujeto y a éste, en tanto que sujeto, en objeto y principio -es decir, sólo debemos invertir la filosofía especulativa, para obtener la verdad desvelada, pura y desnuda. [...]

La lógica hegeliana es la teología vertida a la razón y al presente, la teología hecha lógica. Así como el ser divino de la teología es el conjunto ideal o abstracto de todas las realidades, es decir, de todas las determinaciones y finitudes, así también la lógica. Todo lo terrenal se encuentra de nuevo en el cielo de la teología; así también todo lo que es en la naturaleza se encuentra de nuevo en el cielo de la lógica divina: cualidad, cantidad, medida, esencia, quimismo, mecanismo, organismo. En la teología todo lo tenemos por partida doble, una abstracta, la otra concreta; todo es doble en la filosofía hegeliana:como objeto de la lógica y luego, una vez más, como objeto de la filosofía de la naturaleza y del espíritu.

La esencia de la teología es la esencia trascendente del hombre, puesta fuera del hombre; la esencia de la lógica de Hegel es el pensar trascendente, el pensar del hombre puesto fuera del hombre.

De la misma manera que la teología escinde y aliena al hombre, para reidentificar después con él la esencia alienada, así también Hegel multiplica y disgrega la esencia simple de la naturaleza y del hombre, idéntica consigo misma, para mediatizar después por la violencia lo que con violencia ha sido separado.

La metafísica o lógica sólo es una ciencia real, inmanente, cuando no se separa del llamado espíritu subjetivo. La metafísica es la psicología esotérica. ¡Qué arbitrariedad, qué barbaridad considerar la cualidad para sí, la sensación para sí, escindiéndolas en ciencias especiales, como si la cualidad fuese algo sin la sensación, y la sensación algo sin la cualidad! [...]

Abstraer significa poner la esencia de la naturaleza fuera de la naturaleza, la esencia del hombre fuera del hombre, la esencia del pensamiento fuera del acto de pensar. La filosofía hegeliana ha alienado al hombre de sí mismo en la medida en que todo su sistema se basa sobre estos actos de abstracción. Ella identifica de nuevo, ciertamente, lo que separa, mas sólo de una manera a su vez separable, mediata. La filosofía [hegeliana] carece de unidad inmediata, de certeza inmediata, de verdad inmediata.[...]

La filosofía que infiere lo finito de lo infinito, lo determinado de lo indeterminado nunca llega a una verdadera posición de lo finito y lo determinado. Lo finito se infiere de lo infinito, es decir: lo infinito, lo indeterminado es determinado;se admite que lo infinito sin determinación, es decir, sin finitud es nada; se pone lo finito como la realidad de lo infinito. Mas el negativo no-ser de lo absoluto sigue subyacente y la finitud puesta siempre será, por consiguiente, nuevamente suprimida. Lo finito es la negación de lo infinito, y a su vez lo infinito la negación de lo finito. La filosofía de lo absoluto es una contradicción.[...]

La tarea de la verdadera filosofía no consiste en reconocer lo infinito como lo finito, sino en reconocer lo finito como lo no finito, como lo infinito; en otras palabras, en no poner lo finito en lo infinito, sino lo infinito en lo finito.

El comienzo de la filosofía no es Dios, ni lo absoluto ni el ser como predicado de lo absoluto o de la idea -el comienzo de la filosofía es lo finito, lo determinado, lo real. Lo infinito no puede pensarse de ningún modo sin lo finito. ¿Se puede pensar la cualidad, definirla, sin pensar en una cualidad determinada? Por consiguiente, lo primero no es lo indeterminado, sino lo determinado, pues la cualidad determinada no es otra cosa que la cualidad real; a la cualidad pensada precede la cualidad real.[...]

El ser con el que comienza la filosofía no puede ser separado de la conciencia ni la conciencia del ser. Así como la realidad de la sensación es la cualidad, e inversamente la sensación es la realidad de la cualidad así también el ser es la realidad de la conciencia, pero del mismo modo inversamente la conciencia es la realidad del ser -sólo la conciencia en el ser real. Únicamente la conciencia es la unidad real del espíritu y de la naturaleza. [...]

Espacio y tiempo son las formas de existencia de todo ser. Sólo es existencia la existencia en el espacio y el tiempo. La negación del espacio y el tiempo siempre es la sola negación de sus límites, no la de su ser. Una sensación intemporal, una voluntad intemporal, un ser intemporal, son absurdos. Quien carece de tiempo en general, carece también de tiempo y apremio para querer y para pensar.

La negación del espacio y del tiempo en la metafísica, en el ser de las cosas, conduce a las más perniciosas consecuencias prácticas. Sólo quien se coloca, dondequiera que esté, en el punto de vista del espacio y del tiempo, tiene también tacto y entendimiento práctico en la vida. Un pueblo que excluya el tiempo de su metafísica y divinice la existencia eterna, es decir, abstracta, separada del tiempo, también excluye, por consiguiente, de su política al tiempo y diviniza el principio antihistórico de la estabilidad, antagónico al derecho y a la razón.[...]

El filósofo tiene que incorporar al texto de la filosofía, lo que en el hombre no filosofa, lo que más bien está contra la filosofía, se opone al pensamiento abstracto; por consiguiente, lo que en Hegel es rebajado a mera nota. Sólo así la filosofía podrá devenir un poder universal, omnipotente, irrefutable e irresistible. La filosofía no tiene pues que comenzar consigo misma, sino con su antítesis, con la no filosofa. Este ser distinto del pensamiento, no filosófico, absolutamente antiescolástico en nosotros es el principio del sensualismo. [...]

La verdadera relación entre el pensamiento y el ser es únicamente la siguiente: el ser es sujeto el pensamiento es predicado. El pensamiento proviene del ser, pero no el ser del pensamiento. El ser es a partir de sí y por sí; el ser sólo es dado por el ser; el ser tiene en sí su fundamento, porque sólo el ser es sentido, razón, necesidad, verdad, en resumen, es todo en todo. El ser es, porque el no-ser es no-ser, es decir, nada, carente de sentido. [...]

La nueva filosofía, la única filosofía positiva, es la negación de toda filosofía de escuela, y pese a contener en sí misma la verdad de la misma, es la negación de la filosofía como cualidad abstracta, especial, es decir, escolástica. ella no tiene ni contraseña, ni lenguaje especial, ni nombre especial, ni principio especial; ella es el hombre pensante mismo, el hombre que es y se sabe como la esencia autoconsciente de la naturaleza, la esencia de la historia, la esencia de los estados, la esencia de la religión; el hombre que es y se sabe como la identidad real (no imaginaria) absoluta de todos los principios y contradicciones, de todas las cualidades activas y pasivas, espirituales y sensibles, políticas y sociales; el hombre que sabe que el ser panteísta, que los filósofos especulativos o más bien los teólogos separaban del hombre y objetivaban como un ser abstracto, no es más que su propia esencia indeterminada, pero susceptible de infinitas determinaciones. [...]

La filosofía tiene que unirse nuevamente con las ciencias naturales y las ciencias naturales con la filosofía. Esta unión fundada en una necesidad mutua, en una necesidad interna, será más duradera, más afortunada y fecunda que el maridaje que hasta ahora ha reinado entre la filosofía y la teología.[...]

La religión cristiana ha unido el nombre del hombre y el nombre de Dios en el nombre del hombre-Dios, y, por consiguiente, ha elevado el nombre del hombre a atributo del ser supremo. La nueva filosofía ha convertido, de acuerdo con la verdad, este atributo en substancia y el predicado en sujeto –la nueva filosofía es la idea realizada– la verdad del cristianismo. Más justamente, al contener en sí la esencia del cristianismo renuncia al nombre del cristianismo. El cristianismo ha enunciado la verdad sólo en contradicción con la verdad. La verdad no contradictoria, pura y no falsificada, es una verdad nueva -un acto nuevo y autónomo de la humanidad.