Galileo Galilei: la invenció del telescopi

La invenció del telescopi

Prop de deu mesos fa que va arribar a les nostres orelles la notícia que cert belga havia fabricat una ullera mitjançant la qual els objectes visibles molt allunyats de l'ull de l'observador es destriaven clarament com si es trobessin propers. Sobre aquest efecte, en veritat admirable, es contaven algunes experiències a les quals alguns donaven fe, mentre que uns altres les negaven. Aquest extrem em va ser confirmat pocs dies després en una carta d'un noble gal, Jacob Badovere, de París, la qual cosa va constituir el motiu que em va induir a aplicar-me completament a la recerca de les raons, no menys que a l'elaboració dels mitjans pels quals pogués aconseguir la invenció d'un instrument semblant, la qual cosa vaig aconseguir poc després basant-me en la doctrina de les refraccions. I, abans de res, em vaig procurar un tub de plom als extrems del qual vaig adaptar dues lents de vidre, ambdues planes per una cara, mentre que per l'altra eren convexa l'una i còncava l'altra. Apropant després l'ull a la còncava, vaig veure els objectes bastant grans i propers, ja que apareixien tres vegades més propers i nou vegades majors que quan es contemplaven amb la sola visió natural. Més tard em vaig fer un altre més exacte que representava els objectes més de seixanta vegades més grans. Finalment, no estalviant en despeses ni fatigues, vaig aconseguir fabricar un instrument tan excel·lent que les coses amb ell vistes semblen gairebé mil vegades majors i més de trenta vegades més properes que si s'observessin amb la sola facultat natural. Seria ociós enumerar la quantitat i importància dels avantatges d'aquest instrument tant en els assumptes terrestres com en els marítims. Mes, desestimant les coses terrenals, em vaig lliurar a la contemplació de les celestes, observant primer la Lluna tan de prop com si es trobés a una distància d'amb prou feines dos semidiàmetres terrestres. Després d'ella, vaig observar repetidament els estels, tant fixes com errants, amb increïble delit del meu ànim, i veient tanta abundància d'elles, vaig començar a pensar en el mètode amb què poder mesurar les seves distàncies, trobant-ho per fi, raó per la qual compleix informar del mateix a quants desitgin emprendre observacions de tal naturalesa.

El mensaje y el mensajero sideral (Alianza, Madrid 1984, p. 38-39).

---

Original en castellà

la invención del telescopio

Cerca de diez meses hace ya que llegó a nuestros oídos la noticia de que cierto belga había fabricado un anteojo mediante el que los objetos visibles muy alejados del ojo del observador se discernían claramente como si se hallasen próximos. Sobre dicho efecto, en verdad admirable, contábanse algunas experiencias a las que algunos daban fe, mientras que otros las negaban. Este extremo me fue confirmado pocos días después en una carta de un noble galo, Jacobo Badovere, de París, lo que constituyó el motivo que me indujo a aplicarme por entero a la búsqueda de las razones, no menos que a la elaboración de los medios por los que pudiera alcanzar la invención de un instrumento semejante, lo que conseguí poco después basándome en la doctrina de las refracciones. Y, ante todo, me procuré un tubo de plomo a cuyos extremos adapté dos lentes de vidrio, ambas planas por una cara, mientras que por la otra eran convexa la una y cóncava la otra. Acercando luego el ojo a la cóncava, vi los objetos bastante grandes y próximos, ya que aparecían tres veces más cercanos y nueve veces mayores que cuando se contemplaban con la sola visión natural. Más tarde me hice otro más exacto que representaba los objetos más de sesenta veces mayores. Por último, no ahorrando en gastos ni fatigas, conseguí fabricar un instrumento tan excelente que las cosas con él vistas parecen casi mil veces mayores y más de treinta veces más próximas que si se observasen con la sola facultad natural. Sería ocioso enumerar la cantidad e importancia de las ventajas de dicho instrumento tanto en los asuntos terrestres como en los marítimos. Mas, desestimando las cosas terrenales, me entregué a la contemplación de las celestes, observando primero la Luna tan de cerca cual si se hallase a una distancia de apenas dos semidiámetros terrestres. Después de ella, observé repetidamente las estrellas, tanto fijas como errantes, con increíble deleite de mi ánimo, y viendo tanta abundancia de ellas, comencé a pensar en el método con que poder medir sus distancias, hallándolo al fin, por lo que cumple informar del mismo a cuantos deseen emprender observaciones de tal naturaleza.