Mode de producció

Karl Marx

El materialisme històric de Marx, es basa sobre aquest concepte, que designa la base econòmica d'una societat i el fonament de la seva superestructura. Aquesta base econòmica ve donada per la concreta articulació de les forces productives (capacitat de producció i treball dels homes, així com els mitjans per a ella) amb les relacions de producció (relacions que s'estableixen entre els treballadors i els propietaris dels mitjans de producció), i la forma específica d'organització del treball pròpia de cada època històrica. Aquesta base articulada de les força productives i les relacions de producció engendra la superestructura ideològica i política d'una societat que està, doncs, en relació de dependència amb aquella, encara que pot mantenir certa autonomia pròpia. D'aquesta manera, en tant que la superestructura suposa el conjunt de l'ordenament jurídic, les formes de pensar, l'art, la religió, les concepcions del món i la filosofia propis d'un mode de producció que els determina, els canvis socials no s'efectuen canviant aquests elements superestructurals, com creien ingènuament –segons Marx– els il·lustrats, sinó canviant l'arrel, és a dir, el mode de producció. El món material no depèn de cap força transcendent, ni de la ideologia, sinó que està ordenat pel mode de producció de la vida material humana en unes determinades relacions de producció, i la història és la successió dels diversos modes de producció. No és la consciència dels homes la que determina la seva vida, sinó al revés, és la vida real (la base econòmica) la que determina la seva consciència (veg. text).

Ara bé, en tant que una formació social està caracteritzada pel seu mode de producció, aquest terme pot també entendre's, de manera més laxa, com designant el conjunt sencer d'aquesta formació social (que en sentit estricte està determinada pel seu mode de producció en sentit ampli). En aquest cas, engloba tant l'estructura econòmica com la superestructura i, des d'aquesta perspectiva, el materialisme històric marxista considera diverses divisions de grans modes de producció, com ara: el mode de producció antic o esclavista, el mode de producció feudal o el mode de producció capitalista.

En l'esdevenir històric l'articulació entre forces productives i relacions de producció entra en conflicte, perquè arriba un moment en què les relacions de producció pertanyents i desenvolupades en un mode de producció anterior es converteixen en traves al desenvolupament de noves forces productives (veg. text). Aquest és el nucli de la força que engendra les revolucions socials, sempre que aquestes forces s'encarnin en una classe social que sàpiga i pugui desenvolupar aquesta contradicció en el sentit de la història, és a dir, del progrés de les forces productives.

Vegeu marxisme.