Miguel de Unamuno y Jugo

y Jugo» sobreescriu l'anterior títol a mostrar «Unamuno, Miguel de». Filòsof i escriptor espanyol, nascut a Bilbao. Doctorat en filosofia i lletres per la universitat de Madrid, va obtenir en 1891 la càtedra de grec a la universitat de Salamanca, de la qual va ser professor fins a la seva jubilació en 1934, a excepció dels anys d'exili a Fuerteventura i residència a París i Hendaia (1924-1930), i rector en els dos períodes de 1900-1924 i 1931-1936. Després d'uns anys d'adhesió al socialisme (1892-1896), una crisi religiosa soferta en 1897 li porta a una concepció molt personal de la religió, que expressa d'una forma paradigmàtica en Del sentiment tràgic de la vida en els homes i als pobles (1913). El seu enfrontament amb la dictadura de Cosí de Rivera li val ser deportat a l'illa de Fuerteventura, d'on fuig a França, per a viure a París i Hendaia. A la seva tornada a Salamanca, en 1930, és triat diputat i nomenat rector vitalici de la universitat. Destituït del càrrec pel general Franco, per haver criticat les crueltats franquistes, va morir al cap de pocs mesos d'un atac cardíac.

Escriptor pertanyent a la «generació del 98», la preocupació per Espanya és un tema fonamental en les seves obres i el seu pensament. Atribueix la situació de decadència d'Espanya tant als esdeveniments de la història dels segles XVII i XVIII, que van aïllar el país de la resta d'Europa, com a la idiosincràsia del poble espanyol, al que anomena a una renovació de la vida, en unes ocasions apel·lant a una obertura d'Espanya a Europa, com Entorn del casticisme (1895), unes altres, com en Sobre l'europeïtzació, apel·lant a una espanyolització d'Europa. A poc a poc sorgeix la imatge d'una Espanya ideal, capaç de superar l'estat de prostració en què es troba la real; el seu heroi i el seu símbol és la figura del Quixot.

La filosofia d'Unamuno és, pròpiament, la que es conté en Vida del Quixot i Sancho (1905), Del sentiment tràgic de la vida (1913) i L'agonia del cristianisme (1925). En aquestes obres apareix fortament influït per l'existencialisme de Kierkegaard, amb l'accent posat en l'individu concret i la situació d'angoixa i agonia que defineix a l'home. L'essència de la vida és una ànsia de no morir i el desig d'eternitat, i l'angoixa –que procedeix del conflicte entre fe i raó: l'agonia– arriba a l'hora d'argumentar racionalment l'eternitat. Unamuno prefereix, a la fe racional, la fe voluntarista, la que entre el sentiment i la raó, es decideix pel primer, immersa sempre en dubtes, però amb la voluntat decidida de «crear el que no veiem», parafrasejant la definició de fe de sant Pau (Hebreus 11,1). Aquesta força de voluntat la veu encarnada en la figura literària del Quixot, la vida de la qual exemplifica –segons Unamuno– la lluita per la supervivència i la immortalitat, com a resposta, o solució, al sentiment tràgic de la vida. La filosofia mateixa no és –ni ha estat– una altra cosa, sosté, que reflexió sobre aquest mateix sentiment.

La seva decisió a favor de la via quixotesca de la «desraó» explica que escollís el teatre, la novel·la i la poesia per a exposar, també en aquests gèneres literaris, les seves idees filosòfiques.

• Bibliografia:Obres de Miguel d'Unamuno