Voltaire. Contra el dogmatisme: pugna entre espiritualisme i materialisme

Finalment va parlar Micromegas:

-Ja que tan perfectament sabeu el de fora del vostre planeta, sens dubte millor sabreu el que hi ha dins. Digueu-me, doncs, què és la vostra ànima i com es formen les vostres idees?

Els filòsofs van parlar tots a l'una com abans, però tots van manifestar diferent semblar.

Va citar el més ancià a Aristòtil, un altre va pronunciar el nom de Descartes, aquest el de Malebranche, aquell el de Leibniz i el de Locke un altre.

El vell peripatètic va dir amb gran convicció:

-L'ànima és una entelèquia, una raó en virtut de la qual té el poder de ser el que és; així ho diu expressament Aristòtil, pàgina 633 de l'edició del Louvre: Έντελέχεια έστι, etc.

-No entenc el grec -va confessar el gegant.

-Ni jo tampoc -va respondre el filòsof.

-Llavors per què citeu a aquest Aristòtil en grec?

-Perquè el que un no entén, ho ha de citar en una llengua que no sap.

Va prendre llavors la paraula el cartesià i va dir:

-L'ànima és un esperit pur, que en el ventre de la mare rep totes les idees metafísiques i que, quan surt d'ell, ha d'anar a escola per a aprendre de nou el que tan bé sabia i que mai tornarà a saber.

L'animal de vuit llegües va opinar que importava molt poc que l'ànima sabés molt en el ventre de la seva mare si després ho ignora tot.

-Però digueu-me, què enteneu per esperit?

-Valenta pregunta! –va contestar l'altre–. No tinc idea d'ell. Diuen que és el que no és matèria.

-I sabeu el que és matèria?

-Això sí. Aquesta pedra, per exemple, és marró i de tal figura, té tres dimensions i és pesada i divisible.

-Així és –va assentir el siriano–; però aquesta cosa que et sembla divisible, pesada i marró, em diràs què és? Tu saps d'alguns dels seus atributs, però la sustentació d'aquests atributs ho coneixes?

-No -va dir l'altre.

-Després no saps quina cosa és la matèria.

Dirigint-se llavors el senyor Micromegas a un altre savi que damunt del seu dit polze es posava, li va preguntar què creia que era la seva ànima i de què s'ocupava ell.

-No faci res –va respondre el filòsof malebranchista–; Déu és qui ho fa tot per mi; en Ell ho veig tot, en Ell ho faig tot i és Ell qui tot ho disposa sense cooperació meva.

-Això és igual que no existir –va respondre el filòsof de Sirià–. I tu, amic –li va dir a un leibnizià que allí estava–, quins feixos? Què és la teva ànima?

-Una agulla del rellotge -va dir el leibnizià que assenyala les hores mentre sonen musicalment en el meu cos, o bé, si us sembla millor, l'ànima les sona mentre el cos les assenyala; o bé, la meva ànima és el mirall de l'univers i el meu cos el marc del mirall. La cosa no pot ser més clara.

Estábalos sentint un sectari de Locke, i quan li va tocar parlar va dir:

-Jo no sé com penso; el que sé és que mai he pensat si no és per mitjà dels meus sentits. Que hi hagi substàncies immaterials i intel·ligents, no ho poso en dubte; però que no pugui Déu comunicar la intel·ligència a la matèria, això no ho crec. Respecte a l'etern poder, i sé que no em competeix definir-li; no afirmo res i m'inclino a creure que hi ha moltes més coses possibles del que es pensa.

Sonrióse l'animal de Sirià i li va semblar que no era aquest el menys entenimentat. Si no hagués estat per l'enorme desproporció de les seves grandàries corpòries, hauria fet una abraçada el nan de Saturn al deixeble de Locke. Per desgràcia, es trobava també allí un bichejo tocat amb un birret, que, interrompent el diàleg, va manifestar que ell estava en possessió de la veritat, que no era altra que l'exposada en la Summa de Sant Tomàs; i mirant de cap a peus als dos viatgers celestes els va dir que les seves persones, els seus mons, els seus sols i els seus estels, tot havia estat creat per a l'home. En sentir els altres tal bajanada, es van tirar a riure estrepitosament amb aquella inextingible riure que, segons Homer, és atribut dels déus.

Micromegas. Historia filosófica. En Cándido y otros cuentos. Traducción de Paulino Garagorri, Alianza, Madrid 1974, p. 37-39.

---

Original en castellà

Por último habló Micromegas:

-Ya que tan perfectamente sabéis lo de fuera de vuestro planeta, sin duda mejor sabréis lo que hay dentro. Decidme, pues, ¿qué es vuestra alma y cómo se forman vuestras ideas?

Los filósofos hablaron todos a la par como antes, pero todos manifestaron distinto parecer.

Citó el más anciano a Aristóteles, otro pronunció el nombre de Descartes, éste el de Malebranche, aquél el de Leibniz y el de Locke otro.

El viejo peripatético dijo con gran convicción:

-El alma es una entelequia, una razón en virtud de la cual tiene el poder de ser lo que es; así lo dice expresamente Aristóteles, página 633 de la edición del Louvre: Έντελέχεια έστι, etc.

-No entiendo el griego -confesó el gigante.

-Ni yo tampoco -respondió el filósofo.

-Entonces ¿por qué citáis a ese Aristóteles en griego?

-Porque lo que uno no entiende, lo ha de citar en una lengua que no sabe.

Tomó entonces la palabra el cartesiano y dijo:

-El alma es un espíritu puro, que en el vientre de la madre recibe todas las ideas metafísicas y que, en cuanto sale de él, tiene que ir a la escuela para aprender de nuevo lo que tan bien sabía y que nunca volverá a saber.

El animal de ocho leguas opinó que importaba muy poco que el alma supiera mucho en el vientre de su madre si después lo ignora todo.

-Pero decidme, ¿qué entendéis por espíritu?

-¡Valiente pregunta! –contestó el otro–. No tengo idea de él. Dicen que es lo que no es materia.

-¿Y sabéis lo que es materia?

-Eso sí. Esa piedra, por ejemplo, es parda y de tal figura, tiene tres dimensiones y es pesada y divisible.

-Así es –asintió el siriano–; pero esa cosa que te parece divisible, pesada y parda, ¿me dirás qué es? Tú sabes de algunos de sus atributos, pero el sostén de esos atributos ¿lo conoces?

-No -dijo el otro.

-Luego no sabes qué cosa sea la materia.

Dirigiéndose entonces el señor Micromegas a otro sabio que encima de su dedo pulgar se posaba, le preguntó qué creía que era su alma y de qué se ocupaba él.

-No haga nada -respondió el filósofo malebranchista-; Dios es quien lo hace todo por mí; en Él lo veo todo, en Él lo hago todo y es Él quien todo lo dispone sin cooperación mía.

-Eso es igual que no existir -respondió el filósofo de Sirio-. Y tú, amigo -le dijo a un leibniziano que allí estaba-, ¿qué haces? ¿Qué es tu alma?

-Una aguja del reloj -dijo el leibniziano que señala las horas mientras suenan musicalmente en mi cuerpo, o bien, si os parece mejor, el alma las suena mientras el cuerpo las señala; o bien, mi alma es el espejo del universo y mi cuerpo el marco del espejo. La cosa no puede ser más clara.

Estábalos oyendo un sectario de Locke, y cuando le tocó hablar dijo:

-Yo no sé cómo pienso; lo que sé es que nunca he pensado como no sea por medio de mis sentidos. Que haya sustancias inmateriales e inteligentes, no lo pongo en duda; pero que no pueda Dios comunicar la inteligencia a la materia, eso no lo creo. Respeto al eterno poder, y sé que no me compete definirle; no afirmo nada y me inclino a creer que hay muchas más cosas posibles de lo que se piensa.

Sonrióse el animal de Sirio y le pareció que no era éste el menos cuerdo. Si no hubiera sido por la enorme desproporción de sus tamaños corpóreos, hubiese dado un abrazo el enano de Saturno al discípulo de Locke. Por desgracia, se encontraba también allí un bichejo tocado con un birrete, que, interrumpiendo el diálogo, manifestó que él estaba en posesión de la verdad, que no era otra que la expuesta en la Summa de Santo Tomás; y mirando de pies a cabeza a los dos viajeros celestes les dijo que sus personas, sus mundos, sus soles y sus estrellas, todo había sido creado para el hombre. Al oír los otros tal sandez, se echaron a reír estrepitosamente con aquella inextinguible risa que, según Homero, es atributo de los dioses.