Popper: l'origen de la ciència entre els milesis

Aproximadament entre el segle cinc i sis abans de Crist podem trobar en l'antiga Grècia els primers començaments d'una evolució d'alguna cosa així com un mètode científic. Què va ser el que va succeir allí? Quins són els elements en aquesta evolució? De quina manera es relacionen les noves idees amb els mites tradicionals arribats de l'Est que, segons crec, van subministrar molts dels suggeriments decisius per a les noves idees?

Entre els babilonis i els grecs, així com entre els maorís de Nova Zelanda -com, d'altra banda, entre tots els pobles que inventen mites cosmològics-trobem narracions sobre el començament de les coses que intenten comprendre o explicar l'estructura de l'Univers en termes de la història dels seus orígens. Aquestes narracions es fan tradicionalesy es conserven en escoles especials. La tradició consisteix sovint en la conservació d'una classe separada o triada, els sacerdots o remeiers. que la guarden gelosament. Les narracions només canvien a poc a poc -sobretot a gràcies a les imprecisions comeses en transmetre-les, a causa d'incomprensions i, de vegades, gràcies a l'addició de nous mites inventats per profetes o poetes.

Ara bé, la qual cosa considero nou en la filosofia grega, la nova addició a tot això, no consisteix tant en la substitució dels mites per una mica més «científic», quant en una nova actitud enfront dels mites. Crec que el fet que el seu caràcter comenci a canviar no és més que una conseqüència d'aquesta nova actitud.

La nova actitud al fet que em refereixo és l'actitud crítica. En lloc de transformar dogmàticament la doctrina [amb l'única fi de conservar la tradició autèntica] trobem una discussió crítica d'aquesta. Alguns comencen a plantejar preguntes; posen en dubte la integritat de la doctrina: la seva veritat.

El dubte i la crítica existien ja sens dubte abans d'aquest estadi. El nou, no obstant això, resideix que aquest dubte i crítica es converteixen al seu torn en part integrant de la tradició de l'escola. Una tradició d'ordre superior substitueix la tradicional conservació del dogma- en lloc de la teoria tradicional –en lloc del mite– ens trobem amb la tradició de criticar teories (que al principi difícilment poden ser una mica més que mites). Només en el transcurs d'aquesta discussió crítica es recapta el testimoniatge de l'observació.

No pot ser un mer accident que Anaximandre, el deixeble de Tales, desenvolupés explícitament i conscientment una teoria que s'apartava de la del seu mestre ni que Anaxímenes, el deixeble d'Anaximandre, s'apartés d'una manera igualment conscient de la doctrina del seu mestre. L'única explicació plausible és que el mateix fundador de l'escola desafiava els seus deixebles al fet que critiquessin la seva teoria i els deixebles van convertir aquesta nova actitud del seu mestre en una tradició.

És interessant que això només hagi ocorregut una vegada, que jo sàpiga. L'escola pitagòrica primitiva era sens dubte del vell tipus: la seva tradició no tanca l'actitud crítica, sinó que es limitava a preservar la doctrina del mestre. No hi ha dubte que només la influència de l'escola crítica jònia va relaxar més tard la rigidesa de la tradició de l'escola pitagòrica, preparant així el camí que portaria al mètode filosòfic i científic de la crítica.

L'actitud de la vella filosofia grega troba la seva millor expressió en les famoses línies de Xenòfanes:

Però si els bous, els cavalls i els lleons tinguessin mans amb què poder pintar

I esculpir com fan els homes, llavors els cavalls pintarien als seus déus

Com a cavalls; els bous, com a bous; tots es conformarien

Els cossos dels déus a imatge i semblança dels seus propis.

Això no és solament un repte crític; és un enunciat amb consciència plena i domini d'una metodologia crítica.

Per tant, crec que aquesta tradició de crítica constitueix una novetat característica de la ciència. D'altra banda, em sembla que la tasca que la ciència s'imposa a si mateixa [és a dir, l'explicació del món], així com les idees fonamentals que utilitza, són assumides sense trencar amb la construcció precientífica de mites.

Conocimiento objetivo, (Tecnos, Madrid 1992, 4ª p.312-314).