Rudolph Hermann Lotze



Hermann Lotze fou un metge i filòsof espiritualista alemany. Va néixer a Bautzen i va morir a Berlín. Va ser metge i professor a Gotinga i a Berlín. Va seguir i va aprofundir el corrent espiritualista iniciat pel fill de Fichte Immanuel Hermann Fichte (1796-1879), i va elaborar el sistema més estructurat i acabat d'aquest corrent de l'espiritualisme alemany. Concep l'espiritualisme com un idealisme teleològic, i pensa que la substància del món és el bé, cap al qual s'encamina tot el desenvolupament de la naturalesa. Considera que el mecanicisme és útil com a explicació superficial de la naturalesa –Lotze ho accepta com a explicació secundària dels fets de la naturalesa–, però és incapaç de donar explicació del perquè dels fets i de les lleis de la naturalesa, i molt menys encara dels valores. El que en la naturalesa existeixin lleis necessàries és un fet, però el mecanicisme no és capaç d'explicar la raó de l'existència d'aquest fet. Les lleis de la naturalesa i la seva existència són, en si mateixes, incomprensibles, i el mecanicisme no pot donar aquesta explicació. Solament adquireixen sentit si s'accepta que no són un fet definitiu i últim, sinó que són un simple mitjà per a la realització d'un fi últim que estan cridades a realitzar el bé. Seguint al mecanicisme Lotze accepta que el món és una màquina, però una màquina subordinada a un pla racional i orientada teleològicament cap a la realització del bé. D'altra banda, Lotze assenyala que en la dimensió microscòpica de la naturalesa, els àtoms apareixen com a punts immaterials, com mònades en el sentit leibnizià, en els quals les lleis de la naturalesa macroscòpica del món sensible es troben alterades. Al nivell dels àtoms, doncs, s'alteren les lleis del món macroscòpic, i a aquest nivell del microcosmos la matèria es revela molt menys estranya a l'esperit. Si l'evolució arriba a provar que tota l'organització de la matèria s'orienta cap a l'aparició de la vida espiritual humana, això és solament una prova més que la vida espiritual és l'autèntica fi de tot procés natural.

En la seva Lògica de 1843, així com en la Lògica inclosa en el seu Sistema de filosofia de 1874-1879, Lotze critica el psicologisme i distingeix entre l'acte psicològic del pensar i el contingut del pensament, al que qualifica de validesa, que identifica amb la significativitat, o amb el significat dels termes lògics. Aquesta doctrina, que Lotze va atribuir a la teoria de les idees de Plató, va tenir molta influència a l'escola neokantiana de Marburg i en la interpretació del pensament platònic. D'altra banda, també va influir en Wilhelm Windelband, que va ser alumne seu i, a través d'ell, en el neokantisme de l'escola de Baden.

• Bibliografia:Obres de Rudolph H. Lotze