Mijail A. Bakunin

Teòric anarquista rus, líder revolucionari i un dels fundadors del socialisme llibertari. Neix en Premukhino, província de Tver, Rússia. De família aristocràtica, rep una educació acurada. En 1835 abandona la carrera militar i es dirigeix a Moscou per a dedicar-se a la filosofia. S'interessa per la filosofia alemanya i adopta primer la interpretació conservadora de Hegel, que canvia per una filosofia més radical després de conèixer a membres de la esquerra hegeliana. Coneix a París a Marx i a Proudhon; participa en diverses revolucions de diversos països d'Europa; és empresonat, condemnat a mort i lliurat, finalment, a les autoritats russes. Exiliat en 1857 a Sibèria, fuig en 1861 de nou cap a l'occident d'Europa. En aquest període apareixen les seves primeres obres, Cridada als eslaus i Confessions, en les quals, a més de la temàtica paneslavista, apareixen ja les primeres trucades a la revolució social total. En 1865 funda a Nàpols la «Fraternitat Internacional», un grup clandestí i conspirador, escriu Catecisme revolucionari i inicia una fase pròpiament anarquista. En 1868 funda l'«Aliança internacional de la democràcia socialista», associació ja anarquista, que a l'any següent dissol integrant-la en la Internacional Socialista; en aquesta data comencen les disensiones amb Marx. Mentre aquest preconitza un «comunisme d'estat» a través de la dictadura del proletariat, Bakunin rebutja tota forma de poder estatal i argumenta que la societat anarquista ha d'organitzar-se únicament a través de comunas de treballadors i camperols que han de garantir la plena llibertat de cada individu, amb els mitjans de producció col·lectivitzats i sense submissió algun a cap classe d'Estat; d'aquí el nom de «col·lectivistes» que reben primer els anarquistes. Bakunin és expulsat de la Internacional socialista al congrés de la Haia , en 1872, es produeix l'escissió entre socialisme i anarquisme i les idees col·lectivistes-anarquistes inicien el seu declivi a Europa, expandint-se preferentment entre els moviments sindicalistes (anarcosindicalisme).

La seva obra de major importància és Estatisme i anarquia (1873), recapitulació d'anàlisi de fets polítics i de les seves idees sobre anarquisme (vegeu el text).