Imaginació

(del llatí imago, imatge, visió, de imitari, imitar)

La capacitat de construir imatges mentals a partir de, i en relació mediata amb, les percepcions, si es tracta de la imaginació reproductora, o simplement capacitat de crear lliurement imatges relacionades amb la sensibilitat, si es tracta de la imaginació creadora. A aquesta última l' anomena també «fantasia».

En la història de la filosofia, a la imaginació la hi relaciona amb el coneixement. Plató no la distingeix de la sensació, o coneixement per imatges, i li dóna el nom de eikasia (εικασία), suposició, primer grau de coneixement sensible en la metàfora de la línia. Aristòtil, que la denomina phantasía (φαντασία), la distingeix tant de la sensació com del pensament discursiu (διάνοια, diánoia), la constitueix en acompanyant obligat de tot coneixement i la considera capaç d'error. (Veure cita).

Hobbes la defineix com una «sensació degradada» i la divideix en simple i composta (veure cita). Descartes la constitueix, comparada amb la intel·lecció, en una facultat cognoscitiva de segon ordre, vinculada al sensible, la qual cosa genera al seu respecte una postura de desconfiança tradicional en el racionalisme (veure text ), que augmenta quan la hi identifica, com a imaginació productora, amb «la boja de la casa», la fantasia. En Hume desapareix aquesta desconfiança i fa de la imaginació la font mateixa de les idees simples i complexes (veure text ). Kant, que la defineix com a capacitat d'intuir sense objecte present, distingeix entre imaginació reproductora i creadora o productiva, i assigna a aquesta última la seva pròpia funció transcendental en el coneixement sensible: la de procurar la síntesi, o conjunció, entre el sensible i els conceptes (veure text ); associa, a més, la imaginació productiva amb l'estètica. El romanticisme, que fa d'aquesta facultat unificadora i creadora, que recompon la realitat d'una forma lliure, una forma de conèixer superior a la raó i a l`enteniment, té a veure amb els plantejaments kantians, i idealistes en general, d'imposar a la naturalesa nostra pròpia subjectivitat. En la filosofia contemporània, Sartre critica la desconfiança tradicional respecte de la imaginació, i en La imaginació (1936) i L'imaginari (1940), inspirant-se en la fenomenologia de Husserl, la considera alguna cosa intermedi entre la percepció i el pensament. El «imaginari», és el món de la imaginació, constituït per objectes creats per la «consciència imaginante», que té no només capacitat de representar-se un objecte absent com a present, sinó també la de poder crear objectes irreals, un món irreal o un «antimundo», el sentit del qual és ser la negació del món real; amb això expressa la consciència la seva llibertat respecte del real.