Aristòtil: l'ara i la infinitud del temps

L'ara és la continuïtat del temps, com ja vam dir, doncs enllaça el temps passat amb el temps futur, i és el límit del temps, ja que és el començament d'un temps i la fi d'un altre. Però això no és evident com l'és el punt, que roman. L'ara divideix potencialment, i mentre que divideix és sempre diferent, però mentre que uneix és sempre el mateix, com en el cas de les línies matemàtiques. Perquè en el pensament el punt no sempre és un i el mateix, ja que quan divideix és diferent en casa cas; però mentre que la línia és una, el punt és el mateix en tots els casos. Així també amb l'ara: en un sentit, és el divisor potencial del temps; en un altre, és el límit i la unitat d'ambdues parts.

La divisió i la unificació són el mateix i pel que fa al mateix, però el seu ser és diferent.

Aquest és un dels sentits d'«ara», però en un altre significa un temps que està proper a aquell ara. Diem: «vindrà ara», perquè vindrà avui; «ve ara», perquè ha vingut avui. Però els fets de la Ilíada no van succeir «ara», ni el diluvi va succeir «ara»; perquè, encara que és continu el temps des de l'ara cap a aquells fets, no estan propers.

«Alguna vegada» (pote) significa un temps determinat pel que fa a l'ara en el primer sentit, com «alguna vegada» va ser presa Troia o «alguna vegada» hi haurà un diluvi, doncs aquests han de determinar-se pel que fa a l'ara. Hi haurà, llavors, certa quantitat de temps des d'aquest ara cap al futur, com també des d'aquest ara cap al passat.

Però, si no hi ha cap temps que no sigui «alguna vegada», tot temps serà finit. S'extingirà, llavors? O no s'extingirà, si el moviment és sempre? És sempre diferent o el mateix temps es repeteix? És clar que així com és el moviment, així també és el temps; perquè si un i el mateix moviment es repeteix alguna vegada, el temps serà també un i el mateix, i si no, no ho serà.

Com que l'ara és una fi i un començament del temps, però no del mateix temps, sinó la fi del que ha passat i el començament del que ha de venir, se segueix que, així com en el cercle el convex i el còncau estan en algun sentit en el mateix, així també el temps està sempre en un començament i una fi, i per això sembla sempre diferent, perquè l'ara no és el començament i la fi d'aquest, ja que si fos així, seria dos oposats alhora i sota el mateix respecte. I el temps no s'extingirà, doncs està sempre començant.

«Ja» (édé) significa la part del temps futur que està propera al «ara» indivisible del present (-«Quan passeges?» -«Ja», perquè està proper el temps en què això ocorrerà), i la part del temps passat que no està llunyana del «ara» (-«Quan passeges?» -«Ja he passejat»). Però no diem que Troia va ser presa «ja», perquè és alguna cosa massa llunyà de l'actual «ara».

«Recentment» (árti) indica la part del passat pròxima a l'actual «ara» (-«Quan vas ser?» -«Recentment», si el temps està proper a l'actual «ara»).

«Fa temps» (pálai) es refereix a un passat llunyà.

«Instantàniament» (exaíphnés) significa un sortir fora de si en un temps imperceptible per la seva petitesa; i tot canvi és per naturalesa un sortir fora de si.

Física, 222a-222b. (Gredos, Madrid 1995, p.282-285).

Vegeu altres textos d'Aristòtil sobre el temps.

---

Original en castellà

El ahora es la continuidad del tiempo, como ya dijimos, pues enlaza el tiempo pasado con el tiempo futuro, y es el límite del tiempo, ya que es el comienzo de un tiempo y el fin de otro. Pero esto no es evidente como lo es el punto, que permanece. El ahora divide potencialmente, y en tanto que divide essiempre distinto, pero en tanto que une es siempre el mismo, como en el caso de las líneas matemáticas. Porque en el pensamiento el punto no siempre es uno y el mismo, ya que cuando divide es distinto en casa caso; pero en tanto que la línea es una, el punto es el mismo en todos los casos. Así también con el ahora: en un sentido, es el divisor potencial del tiempo; en otro, es el límite y la unidad de ambas partes.

La división y la unificación son lo mismo y con respecto a lo mismo, pero su ser es distinto.

Éste es uno de los sentidos de «ahora», pero en otro significa un tiempo que está próximo a aquel ahora. Decimos: «vendrá ahora», porque vendrá hoy; «viene ahora», porque ha venido hoy. Pero los hechos de la Ilíada no sucedieron «ahora», ni el diluvio sucedió «ahora»; porque, aunque es continuo el tiempo desde el ahora hacia aquellos hechos, no están próximos.

«Alguna vez» (pote) significa un tiempo determinado con respecto al ahora en el primer sentido, como «alguna vez» fue tomada Troya o «alguna vez» habrá un diluvio, pues éstos han de determinarse con respecto al ahora. Habrá, entonces, cierta cantidad de tiempo desde este ahora hacia el futuro, como también desde este ahora hacia el pasado.

Pero, si no hay ningún tiempo que no sea «alguna vez», todo tiempo será finito. ¿Se extinguirá, entonces? ¿O no se extinguirá, si el movimiento es siempre? ¿Es siempre distinto o el mismo tiempo se repite? Es claro que así como es el movimiento, así también es el tiempo; porque si uno y el mismo movimiento se repite alguna vez, el tiempo será también uno y el mismo, y si no, no lo será.

Puesto que el ahora es un fin y un comienzo del tiempo, pero no del mismo tiempo, sino el fin del que ha pasado y el comienzo del que ha de venir, se sigue que, así como en el círculo lo convexo y lo cóncavo están en algún sentido en lo mismo, así también el tiempo está siempre en un comienzo y un fin, y por eso parece siempre distinto, pues el ahora no es el comienzo y el fin de lo mismo, ya que si así fuera, sería dos opuestos a la vez y bajo el mismo respecto. Y el tiempo no se extinguirá, pues está siempre comenzando.

«Ya» (édé) significa la parte del tiempo futuro que está próxima al «ahora» indivisible del presente (-«¿Cuándo paseas?» -«Ya», porque está próximo el tiempo en que eso ocurrirá), y la parte del tiempo pasado que no está lejana del «ahora» (-«¿Cuándo paseas?» -«Ya he paseado»). Pero no decimos que Troya fue tomada «ya», porque es algo demasiado lejano del actual «ahora».

«Recientemente» (árti) indica la parte del pasado próxima al actual «ahora» (-«¿Cuándo fuiste?» -«Recientemente», si el tiempo está próximo al actual «ahora»).

«Hace tiempo» (pálai) se refiere a un pasado lejano.

«Instantáneamente» (exaíphnés) significa un salir fuera de sí en un tiempo imperceptible por su pequeñez; y todo cambio es por naturaleza un salir fuera de sí.

Ver otros textos de Aristóteles sobre el tiempo.