Sartre: el cos propi no és una cosa

El problema del cos i de les seves relacions amb la consciència es veu sovint enfosquit pel fet de començar-se per a considerar el cos com una cosa dotada de les seves lleis pròpies i capaç de ser definida des de fora, mentre que la consciència s'aconsegueix pel tipus d'intuïció íntima que li és pròpia. En efecte: si, després d'haver captat la meva consciència en la seva interioritat absoluta, tracte, per una sèrie d'actes reflexius, d'unir-la a cert objecte vivent constituït per un sistema nerviós, un cervell, glàndules, òrgans digestius, respiratoris i circulatoris, la matèria dels quals és analitzable químicament en àtoms d'hidrogen, carboni, ázoe, fòsfor, etc., trobaré insuperables dificultats: però aquestes dificultats provenen que intent unir la meva consciència no al meu cos sinó al cos dels altres. En efecte: el cos la descripció del qual acabo d'esbossar no és el meu cos tal qual és per a mi. No he vist ni veuré mai el meu cervell ni les meves glàndules endocrines. Sinó que, simplement, del que he observat jo, home, en veure disecar cadàvers d'homes, del que he llegit en tractats de fisiologia, concloc que el meu cos està constituït exactament com tots els que se m'han mostrat en una taula de dissecció o la representació de la qual en colors he contemplat en els llibres. Sens dubte, se'm dirà que els metges que m'han guarit, els cirurgians que m'han operat, han pogut fer l'experiència directa d'aquest cos que no coneixia per mi mateix. No ho nego, i no pretenc estar desproveït de cervell, cor o estómac. Però importa abans de res escollir el ordre dels nostres coneixements: partir de les experiències que els metges han pogut fer sobre el meu cos és partir del meu cos enmig del món i tal com és per a un altre. El meu cos, tal qual és per a mi, no se m'apareix enmig del món. Sens dubte, he pogut veure jo mateix en una pantalla, durant una radioscòpia, la imatge de les meves vèrtebres; però jo estava, precisament, fora, enmig del món; captava un objecte enterament constituït, corno un això entre d'altres aquests, i només per un raonament ho reduïa a ser el meu: era molt més la meva propietat que la meva ser.

El ser y la nada, Losada, Buenos Aires 1976, 4ª. ed., traducción de Juan Valmar, Cap. II, p. 386-387.

Veure:

El cos, forma contingent de la necessitat de la meva contingència. (L'ésser i el no-res, ed. cit. p.393-394)

El cos, punt de vista sobre el qual no puc tenir punt de vista. (L'ésser i el no-res, ed. cit. p. 416-417.)

---

Original en castellà

El problema del cuerpo y de sus relaciones con la conciencia se ve a menudo oscurecido por el hecho de empezarse por considerar el cuerpo como una cosa dotada de sus leyes propias y capaz de ser definida desde afuera, mientras que la conciencia se alcanza por el tipo de intuición íntima que le es propia. En efecto: si, después de haber captado mi conciencia en su interioridad absoluta, trato, por una serie de actos reflexivos, de unirla a cierto objeto viviente constituido por un sistema nervioso, un cerebro, glándulas, órganos digestivos, respiratorios y circulatorios, cuya materia es analizable químicamente en átomos de hidrógeno, carbono, ázoe, fósforo, etc., encontraré insuperables dificultades: pero estas dificultades provienen de que intento unir mi conciencia no a mi cuerpo sino al cuerpo de los otros. En efecto: el cuerpo cuya descripción acabo de esbozar no es mi cuerpo tal cual es para mí. No he visto ni veré jamás mi cerebro ni mis glándulas endocrinas. Sino que, simplemente, de lo que he observado yo, hombre, al ver disecar cadáveres de hombres, de lo que he leído en tratados de fisiología, concluyo que mi cuerpo está constituido exactamente como todos los que se me han mostrado en una mesa de disección o cuya representación en colores he contemplado en los libros. Sin duda, se me dirá que los médicos que me han curado, los cirujanos que me han operado, han podido hacer la experiencia directa de este cuerpo que no conocía por mí mismo. No lo niego, y no pretendo estar desprovisto de cerebro, corazón o estómago. Pero importa ante todo escoger el orden de nuestros conocimientos: partir de las experiencias que los médicos han podido hacer sobre mi cuerpo es partir de mi cuerpo en medio del mundo y tal como es para otro. Mi cuerpo, tal cual es para mí, no se me aparece en medio del mundo. Sin duda, he podido ver yo mismo en una pantalla, durante una radioscopia, la imagen de mis vértebras; pero yo estaba, precisamente, afuera, en medio del mundo; captaba un objeto enteramente constituido, corno un esto entre otros estos, y sólo por un razonamiento lo reducía a ser el mío: era mucho más mi propiedad que mi ser.

Veure:

El cos, forma contingent de la necessitat de la meva contingència. (L'ésser i el no-res, ed. cit. p.393-394)

El cos, punt de vista sobre el qual no puc tenir punt de vista. (L'ésser i el no-res, ed. cit. p. 416-417.)