Freud: el sentiment de culpabilitat

Per tant, coneixem dos orígens del sentiment de culpabilitat: un és la por a l'autoritat; i segon, més recent, és el temor al superjò. El primer obliga a renunciar a la satisfacció dels instints; el segon impulsa, a més, al càstig, atès que no és possible ocultar davant el superjò la persistència dels desitjos prohibits. D'altra banda, ja sabem com ha de comprendre's !a severitat del superjò; és a dir, el rigor de la consciència moral. Aquesta continua simplement la severitat de l'autoritat exterior, revelant-la i substituint-la en part. Advertim ara la relació que existeix entre la renúncia als instints i el sentiment de culpabilitat. Originalment, la renúncia instintual és una conseqüència del temor a l'autoritat exterior ; es renuncia a satisfaccions per no perdre l'amor d'aquesta. Una vegada complerta aquesta renúncia, s'han saldat els comptes amb aquesta autoritat i ja no hauria de subsistir cap sentiment de culpabilitat. Però no succeeix el mateix amb la por al superjò. Aquí no és suficient la renúncia a la satisfacció dels instints, doncs el desig corresponent persisteix i no pot ser ocultat davant el superjò. En conseqüència, no deixarà de sorgir el sentiment de culpabilitat, malgrat la renúncia complerta, circumstància aquesta que representa un gran desavantatge econòmic de la instauració del superjò o, en altres termes, de la gènesi de la consciència moral. La renúncia instintual ja no té ple efecte absolent; la virtuosa abstinència ja no és recompensada amb la seguretat de conservar l'amor, i l'individu ha baratat una catàstrofe exterior amenaçadora –pèrdua d'amor i càstig per l'autoritat exterior– per una desgràcia interior permanent: la tensió del sentiment de culpabilitat.

Aquestes interrelacions són tan complexes i al mateix temps tan importants que a risc d'incórrer en repeticions àdhuc volgués abordar-les des d'un altre angle. La seqüència cronològica seria, doncs, la següent: abans de res es produeix una renúncia instintual per temor a l'agressió de l'autoritat exterior –perquè a això es redueix la por a perdre l'amor, ja que l'amor protegeix contra l'agressió punitiva–; després s'instaura l'autoritat interior, amb la consegüent renúncia instintual per por d'aquesta; és a dir, per la por a la consciència moral. En el segon cas s'equipara la mala acció amb l'acció malèvola, de manera que apareix el sentiment de culpabilitat i la necessitat de càstig. L'agressió per la consciència moral perpetua així l'agressió per l'autoritat. Fins aquí tot és molt clar; però, on situar en aquest esquema el reforçament de la consciència moral per influència d'adversitats exteriors –és a dir, de les renúncies imposades des de fora–; <o>cóm</o>o explicar l'extraordinària intensitat de la consciència en els éssers millors i més dòcils? Ja hem explicat ambdues particularitats de la consciència moral, però potser tenim la impressió que aquestes explicacions no arriben al fons de la qüestió, sinó que deixen una resta sense explicar. Heus aquí arribat el moment d'introduir una idea enterament pròpia de la psicoanàlisi i estranya en pensar comuna. L'enunciat d'aquesta idea ens permetrà comprendre al punt per què el tema havia de semblar-nos tan confús i impenetrable; en efecte, ens diu que si bé al principi la consciència moral (més exactament: l'angoixa, convertida després en consciència) és la causa de la renúncia als instints, posteriorment, en canvi, aquesta situació s'inverteix : tota renúncia instintual es converteix llavors en una font dinàmica de la consciència moral; tota nova renúncia a la satisfacció augmenta la seva severitat i la seva intolerància. Si aconseguíssim conciliar millor aquesta situació amb la gènesi de la consciència moral que ja coneixem, estaríem temptats a sostenir la següent tesi paradoxal: Ia consciència moral és la conseqüència de la renúncia instintual; o bé: la renúncia instintual (que ens ha estat imposada des de fora) crea la consciència moral, que al seu torn exigeix noves renúncies instintuals.

El malestar en la cultura, en Obras completas, Editorial Biblioteca Nueva, Madrid 1968, vol. III p.50-51.

---

Original en castellà

Por consiguiente, conocemos dos orígenes del sentimiento de culpabilidad: uno es el miedo a la autoridad; e segundo, más reciente, es el temor al super-yo. El primero obliga a renunciar a la satisfacción de los instintos; el segundo impulsa, además, al castigo, dado que no es posible ocultar ante el super-yo la persistencia de los deseos prohibidos. Por otra parte, ya sabemos cómo ha de comprenderse !a severidad del super-yo; es decir, el rigor de la conciencia moral. Esta continúa simplemente la severidad de la autoridad exterior, revelándola y sustituyéndola en parte. Advertimos ahora la relación que existe entre la renuncia a los instintos y el sentimiento de culpabilidad. Originalmente, la renuncia instintual es una consecuencia del temor a la autoridad exterior ; se renuncia a satisfacciones para no perder el amor de ésta. Una vez cumplida esa renuncia, se han saldado las cuentas con dicha autoridad y ya no tendría que subsistir ningún sentimiento de culpabilidad. Pero no sucede lo mismo con el miedo al super-yo. Aquí no basta la renuncia a la satisfacción de los instintos, pues el deseo correspondiente persiste y no puede ser ocultado ante el super-yo. En consecuencia, no dejará de surgir el sentimiento de culpabilidad, pese a la renuncia cumplida, circunstancia ésta que representa una gran desventaja económica de la instauración del super-yo o, en otros términos, de la génesis de la conciencia moral. La renuncia instintual ya no tiene pleno efecto absolvente; la virtuosa abstinencia ya no es recompensada con la seguridad de conservar el amor, y el individuo ha trocado una catástrofe exterior amenazante –pérdida de amor y castigo por la autoridad exterior– por una desgracia interior permanente: la tensión del sentimiento de culpabilidad.

Estas interrelaciones son tan complejas y al mismo tiempo tan importantes que a riesgo de incurrir en repeticiones aun quisiera abordarlas desde otro ángulo. La secuencia cronológica sería, pues, la siguiente: ante todo se produce una renuncia instintual por temor a la agresión de la autoridad exterior –pues a esto se reduce el miedo a perder el amor, ya que el amor protege contra la agresión punitiva–; luego se instaura la autoridad interior, con la consiguiente renuncia instintual por miedo a ésta; es decir, por el miedo a la conciencia moral. En el segundo caso se equipara la mala acción con la acción malévola, de modo que aparece el sentimiento de culpabilidad y la necesidad de castigo. La agresión por la conciencia moral perpetúa así la agresión por la autoridad. Hasta aquí todo es muy claro; pero, ¿dónde ubicar en este esquema el reforzamiento de la conciencia moral por influencia de adversidades exteriores –es decir, de las renuncias impuestas desde fuera–; cómo explicar la extraordinaria intensidad de la conciencia en los seres mejores y más dóciles? Ya hemos explicado ambas particularidades de la conciencia moral, pero quizá tengamos la impresión de que estas explicaciones no llegan al fondo de la cuestión, sino que dejan un resto sin explicar. He aquí llegado el momento de introducir una idea enteramente propia del psicoanálisis y extraña al pensar común. El enunciado de esta idea nos permitirá comprender al punto por qué el tema debía parecernos tan confuso e impenetrable; en efecto, nos dice que si bien al principio la conciencia moral (más exactamente: la angustia, convertida después en conciencia) es la causa de la renuncia a los instintos, posteriormente, en cambio, esta situación se invierte : toda renuncia instintual se convierte entonces en una fuente dinámica de la conciencia moral; toda nueva renuncia a la satisfacción aumenta su severidad y su intolerancia. Si lográsemos conciliar mejor ésta situación con la génesis de la conciencia moral que ya conocemos, estaríamos tentados a sustentar la siguiente tesis paradójica: Ia conciencia moral es la consecuencia de la renuncia instintual; o bien: la renuncia instintual (que nos ha sido impuesta desde fuera) crea la conciencia moral, que a su vez exige nuevas renuncias instintuales.