Karl Mannheim

Sociòleg i filòsof alemany, encara que va néixer a Budapest. Va estudiar a les universitats de Budapest, Berlín, París, Friburg i Heidelberg. Va ser professor de sociologia en Heidelberg i, a partir de 1930, en Francfort. L'ascensió del nazisme li va obligar a emigrar i es va traslladar a Anglaterra, on va ser professor en la London School of Economics. Va morir a Londres el 9 de juny de 1947 sense poder arribar a fer-se càrrec de la direcció de la secció europea de la Unesco.

Ja des dels inicis dels seus estudis, la seva investigació es va dirigir cap a les bases epistemològiques del coneixement socialment compartit, és a dir, de la sociologia del coneixement, sent l'autor que més influència ha tingut en la formació d'aquesta disciplina, en la qual també cal destacar l'aportació de Scheler i, posteriorment, de P.Sorokin, G. Gurvitch, T. Parsons, R.K. Merton i altres autors molt influenciats per l'obra de Mannheim.

Durant el període que va viure a Alemanya, Mannheim va començar a abordar l'estudi de les ideologies i dels condicionaments socials del saber. De fet, des de la noció dels idola de F. Bacon, i les tesis de Maquiavel («no es pensa igual en una barraca que en un palau»), diversos autors havien mantingut l'existència de condicionaments socials en la formació de sistemes de creences, creacions artístiques i, fins i tot, teories científiques. Aquests cossos de creences no són, doncs, com sostenien els idealistes del s.XIX, produccions autònomes de l'esperit, sinó que estan condicionades per la seva procedència social. Però, sens dubte, el pensador que més va influir sobre Mannheim va ser Marx i la seva doctrina de la ideologia. Per a Marx, «no és la consciència dels homes la que determina la realitat; per contra, la realitat social és la que determina la seva consciència» (veg. text), de manera que el pensament humà està socialment condicionat per la pertinença a una determinada classe social (veg. text 1 i text 2 ). Aquest condicionament engendra la ideologia o falsa consciència invertida de la realitat, perquè creu que la realitat és tal com és pensada, sense veure que és el pensament qui depèn d'aquesta realitat socialment condicionada. A més, la ideologia, segons Marx, tendeix a conservar la situació de la classe social que l'engendra, en proclamar com a fets naturals –la propietat, per exemple–, la qual cosa no és més que el fruit d'un determinat procés de desenvolupament històric. Karl Mannheim parteix d'aquesta concepció marxista de la ideologia, i en la seva obra principal, Ideologia i utopia (1929),que s'inspira parcialment en l'obra de Lukács, Història i consciència de classe (1923), també va sostenir que el coneixement, amb totes les seves manifestacions és, en definitiva, funció de les condicions socials en què es viu. No obstant això, es mostra crític respecte del marxisme, al que acusa de ser, al seu torn, un producte ideològic engendrat per altres condicionaments socials. D'aquesta manera Mannheim creu que ha d'aplicar-se l'anàlisi marxista a l'estudi del propi marxisme per a descobrir els elements ideològics d'aquest.

En l'anàlisi de la ideologia, tema dominant de la sociologia del coneixement de Mannheim, aquest autor distingeix entre una concepció parcial i una concepció total d'ideologia. En el primer cas, estem davant un fenomen psicològic, mentre que, en el segon cas, estem pròpiament davant un fenomen sociològic, i per Mannheim no només la classe dominant és productora d'ideologia, com sostenien els marxistes, sinó que tot grup social engendra una Weltanschauung ideològica. Mannheim va analitzar diversos tipus de pensament ideològic: el conservadorisme burgès, el historicisme conservador, el pensament liberal democràtic, el feixisme i les utopies comunistes, i de la seva anàlisi va concloure la diferenciació entre ideologia i utopia: les ideologies tendeixen a ser conservadores, mentre que la utopia, pròpia dels grups dominats, tendeixen a ser revolucionàries i pretenen canviar el món. Al seu torn va analitzar quatre tipus d'utopies: el mil·lenarisme anabaptista, l'ideal liberal i humanitarista de la Revolució Francesa, l'ideal conservador i la utopia socialista i comunista. En totes aquestes anàlisis procura descobrir els mecanismes socials generadors d'aquestes concepcions. Finalment, aplica aquesta anàlisi a la seva pròpia sociologia del coneixement. És a dir, si tota forma de coneixement està socialment condicionada, llavors també ho està la pròpia sociologia del coneixement. Això li enfronta amb el problema epistemològic central de la seva teoria: si tot coneixement està socialment condicionat, què és la veritat?, no es desemboca necessàriament en un relativisme?. Per a intentar pal·liar aquest relativisme Mannheim apel·la a la consciència dels intel·lectuals, que són conscients dels propis condicionants del seu pensament i, per això, poden sobreposar-se a ells, garantint així una certa objectivitat en el que Mannheim va batejar com a teoria del relacionsme.

Durant la seva estada a Anglaterra Mannheim es va dedicar més específicament a l'estudi del comportament dels individus i als seus condicionants en el si d'una societat complexa, i es va oposar a les tesis del liberalisme clàssic. D'aquesta època procedeix la seva obra Lliberteu, poder i planificació democràtica, que es va publicar pòstumament en 1950. Altres obres destacables són: L'home i la societat en l'època de crisi, Diagnòstic del nostre temps i Sociologia sistemàtica.