Admiració

L'admiració és considerada, tant per Plató (veure text ), com per Aristòtil (veure text ), com l'origen de la filosofia.

Segons aquests autors la filosofia va sorgir de l'admiració, de la perplexitat, de la sorpresa, de la meravella o de l'estranyesa (significats relacionats amb el terme grec Θαύμα, thauma, meravella). Aquesta admiració procedeix, al seu torn, no d'una orientació cap a coneixements pràctics, en el sentit de coneixements encaminats a aconseguir finalitats concretes que millorin tals o quals aspectes de la nostra existència, sinó que procedeix d'un desconcert. Qui s'admira, qui experimenta la sensació de sorpresa o meravella davant algun problema, ho fa perquè experimenta una certa desorientació, es troba en una situació similar a la qual experimentem davant una paradoxa (el contrari a la doxa o opinió): s'admira que les coses o problemes que causen aquesta admiració no responen immediatament a un ordre conegut. La recerca d'aquest ordre és la resposta a aquella admiració. Per això, Aristòtil diu també que ja els forjadors de mites eren, en certa forma, filòsofs, doncs els mites es componen d'elements meravellosos o generadors d'admiració. No obstant això, en altres textos contraposa el mite a la plena raó o logos.