Metempsicosi

Creença en la transmigració de les ànimes en reencarnacions successives. A pesar que com a terme específic apareix només al segle I, aquesta creença és antiquíssima i es troba en nombroses religions orientals, i es vincula amb la noció de palingenesia (del grec παλιγγενεσία que significa naixement regeneració, renovació, resurrecció o renaixement). Aquesta creença implica un marcat dualisme psico-físic, ja que l'ànima és la que va animant diversos i successius cossos. En la majoria de les seves versions s'afirma que les característiques de les reencarnacions successives depenen del comportament que hagi tingut l'ànima en les seves vides anteriors.

Cardano

En la tradició budista i hinduista aquesta noció ocupa un lloc fonamental (veure samsâra). Entre els moviments intel·lectuals i autors que la van defensar en l'antiguitat occidental han d'esmentar-se els órficos i els pitagòrics (els qui la vinculen també a la noció d'anámnesis (ἀνάμνησιν) que en aquest cas designa el record de les vides anteriors), en el marc d'una concepció cíclica del temps. També va ser acceptada per Empèdocles i apareix en forma de mite en alguns diàlegs de Plató (Fedò, Fedro, 249; República, 597; Timeu, 49), on defensa que les successives reencarnacions permeten la purificació de les ànimes abans de poder reintegrar-se plenament al món de les idees. També va ser defensada per la majoria dels gnòstics, i en el Renaixement van adoptar aquesta creença autors com a G. Cardano, B. Telesio o G. Bruno. En l'època moderna ha estat reivindicada per autors com Lessing, per qui la metempsícosis obre la possibilitat que cada ésser humà pugui aconseguir el camí de perfecció ètica i racional (veure cita). Més recentment ha estat defensada per Rudolph Steiner (1861-1925), el creador de l'antroposofía.

Veure relació ment/cos.