Kierkegaard: el pensament compromès

Pròleg

A molts potser els sembli una mica estranya la forma d'aquesta «exposició». creient-la massa rigorosa com perquè pugui ser edificant, i d'altra banda massa edificant perquè pugui ser rigorosament científica. Pel que es refereix a l'últim, no tinc formada opinió alguna; però quant al primer, no sóc del mateix semblar en absolut. I donat el cas que fos massa rigorosa com per a ser edificant, això constituiria al meu judici una gran fallada. Clar que una cosa és que no sigui edificant per a tots, ja que no tots compleixen les condicions prèvies que el seguir-les suposa, i una altra molt diferent el que ella mateixa manqui del caràcter propi de l'edificant. Perquè segons la regla cristiana tot, absolutament tot, ha de servir per a edificació. Per això totalment serà acristiana qualsevol forma de cientificitat que no acabi sent edificant. Tota exposició cristiana ha de guardar certa semblança amb les explicacions que el metge dóna al costat del jaç d'un malalt; de manera que no es necessita ser un expert en la matèria per a fer-se una idea de les mateixes, atenent a la circumstància peremptòria en què es diuen. Aquesta relació del cristià a la vida –per contrast amb una científica llunyania de la mateixa– o aquest costat ètic del cristià és precisament l'edificant; i tota exposició que persegueixi aquest ideal, per molt rigorosa que sigui, sempre es distingirà completament, amb una diferència qualitativa, de tota una altra espècie de cientificitat que pretengui ser «indiferent», i l'exaltat heroisme de la qual estarà cristianament tan lluny de ser heroisme que més aviat serà en el sentit cristià una forma de curiositat inhumana. L'heroisme cristià, molt rar per cert, consisteix que un s'atreveixi a ser si mateix, un home individu, aquest particular home concret, solament davant de Déu, solament en la immensitat d'aquest esforç i d'aquesta responsabilitat; Què tindrà a veure amb aquest heroisme aquest deixar-se engalipar amb la idea del pur home, o jugant a estranyar-se amb la història universal?

Tot coneixement cristià, sigui el rigorosa que vulgui la seva forma d'expressar-se, ha de ser en si mateix alguna cosa preocupat; ja que aquesta preocupació constitueix totalment l'edificant. La inquietud és la relació amb la vida, amb la realitat de la persona i, consegüentment, en el sentit cristià, és la serietat. La freda superioritat de la ciència dista molt cristianament, de ser la serietat; a l'inrevés, en el sentit cristià, no és més que broma i vanitat. Ara bé, la serietat és al seu torn l'edificant.

Per tant aquest petit llibre és en un cert sentit tan senzill que va poder escriure-ho un seminarista; encara que en un altre sentit és potser tan característic que no tots els professors siguin capaços de la mateixa empresa.

Però, en tot cas, puc afirmar que l'ordit característica d'aquest tractat és alguna cosa que he pensat a fons i que el seu contingut també és, malgrat tot, psicològicament correcte. Ja sé que es dóna un estil més solemne, tan solemne que no sol ser molt apropiat i que, per afegiment, quan s'està molt acostumat a ell fàcilment acaba per no dir res.

Solament em queda per fer un advertiment, de segur una mica superficial, però que no tinc més remei que fer-la. A saber, que desitjo una vegada per totes que els lectors caiguin en el compte que en tot aquest llibre –cosa que en el mateix títol indica bé a les clares– la desesperació és considerada com una malaltia, no com una medicina. Perquè en realitat la desesperació és alguna cosa molt dialèctic. Amb ella ocorre com amb la mort, ja que aquesta, en la terminologia cristiana, també ve a significar la major misèria espiritual i, no obstant això, la curació està precisament a morir, a morir a totes les coses terrenes.

La enfermedad mortal, o la desesperación y el pecado, de R. Verneaux, Textos de los grandes filósofos: edad contemporánea, Herder, Barcelona 1990, p.34-36.

---

Original en castellà

Prólogo

A muchos quizá les parezca un poco extraña la forma de esta «exposición». creyéndola demasiado rigurosa como para que pueda ser edificante, y por otra parte demasiado edificante como para que pueda ser rigurosamente científica. Por lo que se refiere a lo último, no tengo formada opinión alguna; pero en cuanto a lo primero, no soy del mismo parecer en absoluto. Y dado el caso de que fuera demasiado rigurosa como para ser edificante, ello constituiría a mi juicio un gran fallo. Claro que una cosa es que no sea edificante para todos, ya que no todos cumplen las condiciones previas que el seguirlas supone, y otra muy distinta el que ella misma carezca del carácter propio de lo edificante. Porque según la regla cristiana todo, absolutamente todo, ha de servir para edificación. Por eso cabalmente será acristiana cualquier forma de cientificidad que no acabe siendo edificante. Toda exposición cristiana tiene que guardar cierta semejanza con las explicaciones que el médico da junto al lecho de un enfermo; de suerte que no se necesita ser un experto en la materia para hacerse una idea de las mismas, atendiendo a la circunstancia perentoria en que se dicen. Esta relación de lo cristiano a la vida –por contraste con una científica lejanía de la misma– o este lado ético de lo cristiano es precisamente lo edificante; y toda exposición que persiga este ideal, por muy rigurosa que sea, siempre se distinguirá completamente, con una diferencia cualitativa, de toda otra especie de cientificidad que pretenda ser «indiferente», y cuyo exaltado heroísmo estará cristianamente tan lejos de ser heroísmo que más bien será en el sentido cristiano una forma de curiosidad inhumana. El heroísmo cristiano, muy raro por cierto, consiste en que uno se atreva a ser sí mismo, un hombre individuo, este particular hombre concreto, solo delante de Dios, solo en la inmensidad de este esfuerzo y de esta responsabilidad; ¿Qué tendrá que ver con este heroísmo ese dejarse embaucar con la idea del puro hombre, o jugando a extrañarse con la historia universal?

Todo conocimiento cristiano, sea lo rigurosa que quiera su forma de expresarse, ha de ser en sí mismo algo preocupado; ya que esta preocupación constituye cabalmente lo edificante. La inquietud es la relación con la vida, con la realidad de la persona y, consiguientemente, en el sentido cristiano, es la seriedad. La fría superioridad de la ciencia dista mucho cristianamente, de ser la seriedad; al revés, en el sentido cristiano, no es más que broma y vanidad. Ahora bien, la seriedad es a su vez lo edificante.

Por tanto este pequeño libro es en un cierto sentido tan sencillo que pudo escribirlo un seminarista; aunque en otro sentido es quizá tan característico que no todos los profesores sean capaces de la misma empresa.

Pero, en todo caso, puedo afirmar que la urdimbre característica de este tratado es algo que he pensado a fondo y que su contenido también es, a pesar de todo, psicológicamente correcto. Ya sé que se da un estilo más solemne, tan solemne que no suele ser muy apropiado y que, por añadidura, cuando se está muy acostumbrado a él fácilmente termina por no decir nada.

Solamente me queda por hacer una advertencia, de seguro un poco superficial, pero que no tengo más remedio que hacerla. A saber, que deseo una vez por todas que los lectores caigan en la cuenta de que en todo este libro –cosa que en el mismo título indica bien a las claras– la desesperación es considerada como una enfermedad, no como una medicina. Porque en realidad la desesperación es algo muy dialéctico. Con ella ocurre como con la muerte, ya que ésta, en la terminología cristiana, también viene a significar la mayor miseria espiritual y, sin embargo, la curación está precisamente en morir, en morir a todas las cosas terrenas.