Diògenes Laerci: filosofia estoica (viure conforme a la naturalesa)

60. La part moral de la Filosofia la divideixen en diversos membres, a saber Dels apetits o desitjos, Dels béns i mals, De les passions, De la virtut, De la fi, De la principal estima de les coses, De les acciones, Dels oficis, De les exhortaciones i dissuasions. Aquesta és la subdivisió que de la moral fan Crisip, Arquèdem, Zenó de Tars, Apol·lodor, Diògenes, Antípater i Posidoni; ja que Zenó Citieo i Cleantes, com més antics, van tractar aquestes coses amb més simplicitat i solidesa. Van dividir aquests la Filosofia en lògica i física. Diuen que la primera inclinació de l'animal és conservar-se a si mateix, per dot que la Naturalesa li ha comunicat des del principi, segons escriu Crisip en el llibre I De les finalitats, dient que la primera inclinació de tot animal és la seva constitució i coneixement propi, doncs no és versemblant que l'animal alienés aquesta la seva inclinació o bé fes de manera que ni l'alienés ni la conservés. Resta, doncs, que diguem que se la va retenir amigablement amb si, i per això repel·leix les coses nocives i admet les sociables.

61. El que diuen alguns que la primera inclinació i apetit dels animals és cap al delit, demostra ser fals, perquè si és cert que hi ha en ella tal delit, diuen és accessori, ja que la Naturalesa ho va buscar després per si mateixa i va adoptar el que a la seva constitució s'adaptava, a la manera que s'alegren els animals, i les plantes entallecen i prosperen. Diuen que la Naturalesa no va posar diferencia alguna entre les plantes i animals, disposant d'ells sense moviment del desig i sentit, i que en nosaltres es produeixen algunes coses a la manera que en les plantes. Sobrevenint, doncs, als animals com a cosa superabundante la inclinació o apetit, usant del qual emprenen el que volen, se'ls acomoda a la Naturalesa el concernent a l'apetit mateix. Que als racionals els ha estat donada la raó com a principat més perfecte, a fi que vivint segons ella sigui rectament conforme a la Naturalesa, doncs la raó és la directriu i artífex dels apetits.

62. Per la qual cosa, Zenó va ser el primer que, en el llibre De la naturalesa de l'home, diu que la fi és viure conforme a la naturalesa, vol dir viure segons la virtut, ja que la naturalesa ens condueix a ella. El mateix diuen Cleantes en el llibre Del delit, Posidoni i Hecatón en els seus llibres De les finalitats. Així mateix, que viure segons la virtut és el mateix que viure segons la experiència de les coses esdevingudes ambformi a la naturalesa, com diu Crisip en el llibre I De les finalitats, doncs la nostra naturalesa és una part de la naturalesa universal. Així, la fi ve a ser el viure conforme a la naturalesa que és segons la virtut pròpia i la de tots, no fent res del que sol prohibir la llei comuna, que és la recta raó a tots estesa àdhuc al mateix Júpiter, director i administrador de tot el criat. Que això mateix és la virtut de l'home feliç i el seu feliç curs de vida posat que totes les coses es fan pel concepte i harmonia del geni propi de cadascun, segons la voluntat del director de l'univers.

63. Diògenes, doncs, diu obertament que la fi és obeir absolutament a la raó en l'elecció de les coses conformes a la naturalesa. I Arquedemo, que és viure prestant tots els oficis. I Crisip, per naturalesa entén aquella amb qui ha de conformar-se la vida això és, la comuna; i en propietat, la humana. Però Cleantes només admet la naturalesa comuna per a ser seguida no la particular. Que la virtut és una disposició de l'ànim conforme a raó i elegible per si mateix, no per alguna por o esperança o per algun bé extern, sinó que en ella es tanca la felicitat, com que està en l'ànima per a la igualtat i tranquil·litat de tota la vida Que l'animal racional es perverteix unes vegades pels afalacs de coses externes, i altres vegades per les persuasions dels seus familiars, doncs els moviments que dóna la naturalesa no són torts.

Diógenes Laercio, Vidas de los más ilustres filósofos griegos, Orbis, Barcelona 1985, Vol II, p.67-68. (Traducción de José Ortiz y Sainz, fines del s. XVIII).