Lucas, J.R.: justificació pragmàtica de la inducció 1

justificació pragmàtica de la inducció

L'argument té dues parts. En primer lloc que és racional intentar fer inferències inductives d'alguna classe, i en segon lloc que les inferències inductives tal com les fem en l'actualitat són la manera més racional de dur a terme aquest intent.

És racional intentar fer i fer de fet inferències inductives. Perquè, si intentem fer-les, podem tenir èxit; i si no intentem fer-les, fracassem amb certesa. Per a posar l'exemple de les prediccions: si fem prediccions, en el pitjor dels casos poden resultar falses; si no les fem, és impossible que siguin veritables ni en el millor dels casos. Però hem de voler fer prediccions. Situats com estem, amb el futur sempre amenaçador i sempre desconegut, no pot ser un desavantatge conèixer-ho per endavant, i fins a pot resultar profitós. De fet, fins i tot per a estar en disposició d'actuar, haig de ser capaç de predir el resultat de les meves accions. Ni podríem fer un pas sobre el sòl si no fóssim abans capaços de predir que el sòl roman ferm. Per tant, hem d'intentar fer prediccions.

Si intentem predir el futur, de l'única cosa que disposem és del passat; o, per dir-ho d'una altra manera, si volem conèixer alguna cosa que encara no coneixem, l'únic mitjà que disposem és allò que ja coneixem. La qüestió és com usar aquest mitjà. Anem a donar per descomptat que el futur serà com el passat, el desconegut igual que el conegut, o anem a suposar que van a ser diferents? Succeiran les coses igual com han succeït fins al present o van a ser d'una altra manera? Tots dos termes de l'alternativa són lògicament possibles, però només un d'ells pot ser un supòsit operatiu. Perquè, mentre que el supòsit que les coses van a succeir de la mateixa manera en què han succeït fins al present ens capacita, en conjunció amb el coneixement de com han succeït en realitat fins ara, per a dir com seran en el futur, el supòsit que les coses van a ser de diferent manera del que han estat fins ara no ens capacita per dir res. ja que, si la veritat és que només hi ha una sola manera de ser de la mateixa manera, hi ha moltes diferents maneres de ser de diferent manera i, en aquest cas, no hi ha raó alguna d'escollir una d'elles amb preferència a una altra. Dir que una persona no s'assembla a una altra és a dir d'ella molt menys que dir que és igual que una altra; i de manera similar, dir que el futur serà diferent al passat és a dir molt poc sobre ell i dir, així mateix, molt poc per a orientar-nos en les nostres prediccions. L'única suposició que ens va a capacitar l'ús de l'única prova que disposem és la que es decideix per la similitud. Només aquesta és suficientment definida. Per tant, si hem d'estar en disposició de fer prediccions sobre el futur, l'única prova en què podem fundar-nos és el passat, i l'única suposició al fet que podem recórrer és que el futur ha de semblar-se al passat. I això és justament el que dóna per descomptat l'argument inductiu.

Space, Time, and Causality, Clarendon Press, Oxford 1984, p. 25-26.

---

Original en castellà

justificación pragmática de la inducción

El argumento tiene dos partes. En primer lugar que es racional intentar hacer inferencias inductivas de alguna clase, y en segundo lugar que las inferencias inductivas tal como las hacemos en la actualidad son la manera más racional de llevar a cabo este intento.

Es racional intentar hacer y hacer de hecho inferencias inductivas. Porque, si intentamos hacerlas, podemos tener éxito; y si no intentamos hacerlas, fracasamos a ciencia cierta. Para poner el ejemplo de las predicciones: si hacemos predicciones, en el peor de los casos pueden resultar falsas; si no las hacemos, es imposible que sean verdaderas ni en el mejor de los casos. Pero debemos querer hacer predicciones. Situados como estamos, con el futuro siempre amenazador y siempre desconocido, no puede ser una desventaja conocerlo de antemano, y hasta puede resultar provechoso. De hecho, incluso para estar en disposición de actuar, debo ser capaz de predecir el resultado de mis acciones. Ni podríamos dar un paso sobre el suelo si no fuéramos antes capaces de predecir que el suelo permanece firme. Por tanto, debemos intentar hacer predicciones.

Si intentamos predecir el futuro, de lo único de que disponemos es del pasado; o, para decirlo de otro modo, si queremos conocer algo que todavía no conocemos, el único medio de que disponemos es aquello que ya conocemos. La cuestión es cómo usar este medio. ¿Vamos a dar por supuesto que el futuro será como el pasado, lo desconocido igual que lo conocido, o vamos a suponer que van a ser diferentes? ¿Sucederán las cosas igual como han sucedido hasta el presente o van a ser de otra manera? Ambos términos de la alternativa son lógicamente posibles, pero sólo uno de ellos puede ser un supuesto operativo. Porque, mientras que el supuesto de que las cosas van a suceder de la misma manera en que han sucedido hasta el presente nos capacita, en conjunción con el conocimiento de cómo han sucedido en realidad hasta ahora, para decir cómo van a ser en el futuro, el supuesto de que las cosas van a ser de distinta manera de lo que han sido hasta ahora no nos capacita para decir nada. Puesto que, si bien es verdad que sólo hay una sola manera de ser de la misma manera, hay muchas distintas maneras de ser de distinta manera y, en este caso, no hay razón alguna de escoger una de ellas con preferencia a otra. Decir que una persona no se parece a otra es decir de ella mucho menos que decir que es igual que otra; y de manera similar, decir que el futuro será diferente al pasado es decir muy poco acerca de él y decir, asimismo, muy poco para orientarnos en nuestras predicciones. La única suposición que nos va a capacitar el uso de la única prueba de que disponemos es la que se decide por la similitud. Sólo ésta es suficientemente definida. Por consiguiente, si tenemos que estar en disposición de hacer predicciones sobre el futuro, la única prueba en que podemos fundarnos es el pasado, y la única suposición a que podemos recurrir es que el futuro ha de parecerse al pasado. Y esto es justamente lo que da por supuesto el argumento inductivo.