Accions

Recurs

Kant: el sublim

De Wikisofia

La revisió el 10:31, 13 oct 2017 per Jaumeortola (discussió | contribucions) (bot: - per fer la + per a fer la)

 Però quan anomenem una cosa, no solament gran, sinó gran de totes maneres, absolutament, en tot respecte (sobre tota comparació), és a dir, sublim, es veu de seguida que no consentim a buscar per a ella, fora d'ella, una mesura que li convingui, sinó només consentim a buscar-la dins d'ella.

És una magnitud que només a si mateixa és igual. D'aquí es colige que s'ha de buscar el sublim, no en les coses de la naturalesa, sinó solament en les nostres idees; determinar, empero, en quin d'elles es troba, hem de deixar-ho per a la deducció.

La definició anterior pot expressar-se també així: Sublim és allò en comparació de la qual cosa tota una altra cosa és petita. Es veu fàcilment per això que res no pot donar-se en la naturalesa, per molt gran que ho jutgem, que no pugui, considerat en una altra relació, ser rebaixat fins a l'infinitament petit, i, a l'inrevés res tan petit que no pugui, en comparació de mesures més petites encara, ampliar-se en la nostra imaginació fins a la grandària d'un món. El telescopi ens ha donat una rica matèria per a fer la primera observació; el microscopi, per a la segona. Res, per tant, del que pot ser objecte dels sentits pot anomenar-se sublim, considerant-ho d'aquesta manera. Però justament perquè en la nostra imaginació hi ha una tendència a progressar en l'infinit i en la nostra raó una pretensió a totalitat absoluta, com a idea real, per això aquesta mateixa inacomodació de la nostra facultat d'apreciar les magnituds de les coses al món sensible és, per a aquesta idea, el despertar del sentiment d'una facultat suprasensible en nosaltres i l'ús que el Judici fa naturalment d'alguns objectes per a aquest últim (el sentiment), però no l'objecte dels sentits, és l'absolutament gran, sent enfront d'ell tot un altre ús petit. Per tant, ha de anomenar-se sublim, no l'objecte, sinó la disposició de l'esperit, mitjançant una certa representació que ocupa el Judici reflexionante.

Podem, doncs, afegir a les anteriors formes de la definició del sublim aquesta més: Sublim és el que, només perquè es pot pensar, demostra una facultat de l'esperit que supera tota mesura dels sentits.

Crítica del juicio (Espasa Calpe, Madrid 1981, 2ª ed., p. 151-152).

Original en castellà

Pero cuando llamamos una cosa, no solamente grande, sino grande de todos modos, absolutamente, en todo respecto (sobre toda comparación), es decir, sublime, se ve en seguida que no consentimos en buscar para ella, fuera de ella, una medida que le convenga, sino sólo consentimos en buscarla dentro de ella.

Es una magnitud que sólo a sí misma es igual. De aquí se colige que se ha de buscar lo sublime, no en las cosas de la naturaleza, sino solamente en nuestras ideas; determinar, empero, en cuál de ellas se encuentra, debemos dejarlo para la deducción.

La definición anterior puede expresarse también así: Sublime es aquello en comparación con lo cual toda otra cosa es pequeña. Se ve fácilmente por esto que nada puede darse en la naturaleza, por muy grande que lo juzguemos, que no pueda, considerado en otra relación, ser rebajado hasta lo infinitamente pequeño, y, al revés nada tan pequeño que no pueda, en comparación con medidas más pequeñas aún, ampliarse en nuestra imaginación hasta el tamaño de un mundo. El telescopio nos ha dado una rica materia para hacer la primera observación; el microscopio, para la segunda. Nada, por tanto, de lo que puede ser objeto de los sentidos puede llamarse sublime, considerándolo de ese modo. Pero justamente porque en nuestra imaginación hay una tendencia a progresar en lo infinito y en nuestra razón una pretensión a totalidad absoluta, como idea real, por eso esa misma inacomodación de nuestra facultad de apreciar las magnitudes de las cosas en el mundo sensible es, para esa idea, el despertar del sentimiento de una facultad suprasensible en nosotros y el uso que el Juicio hace naturalmente de algunos objetos para este último (el sentimiento), pero no el objeto de los sentidos, es lo absolutamente grande, siendo frente a él todo otro uso pequeño. Por lo tanto, ha de llamarse sublime, no el objeto, sino la disposición del espíritu, mediante una cierta representación que ocupa el Juicio reflexionante.

Podemos, pues, añadir a las anteriores formas de la definición de lo sublime esta más: Sublime es lo que, sólo porque se puede pensar, demuestra una facultad del espíritu que supera toda medida de los sentidos.