Aristòtil: enteniment actiu i passiu

ja que en la Naturalesa tota existeix alguna cosa que és matèria per a cada gènere d'ens –a saber, allò que en potència és totes les coses pertanyents a tal gènere– però existeix a més un altre principi, el causal i actiu al que correspon fer totes les coses –tal és la tècnica respecte de la matèria–, també en el cas de l'ànima han de donar-se necessàriament aquestes diferències. Així doncs, existeix un intel·lecte que és capaç d'arribar a ser totes les coses i un altre capaç de fer-les totes; aquest últim és a manera d'una disposició habitual com, per exemple, la llum: també la llum fa en certa manera dels colors en potència coloreixis en acte. I tal intel·lecte és separable, sense barreja i impassible, sent com és acte per la seva pròpia entitat. I és que sempre és més excels l'agent que el pacient, el principi que la matèria. D'altra banda, la mateixa cosa són la ciència en acte i el seu objecte. Des del punt de vista de cada individu la ciència en potència és anterior quant al temps, però des del punt de vista de l'univers en general no és anterior ni tan sols quant al temps: no ocorre, per descomptat, que l'intel·lecte intelija de vegades i de vegades deixi d'inteligir. Una vegada separat és només allò que en realitat és i únicament això és immortal i etern. Nosaltres, no obstant això, no som capaços de recordar-ho, perquè tal principi és impassible, mentre que l'intel·lecte passiu és corruptible i sense ell res intelige.

Acerca del alma, III, 5, 430a (Gredos, Madrid 1978).

---

Original en castellà

Puesto que en la Naturaleza toda existe algo que es materia para cada género de entes –a saber, aquello que en potencia es todas las cosas pertenecientes a tal género– pero existe además otro principio, el causal y activo al que corresponde hacer todas las cosas –tal es la técnica respecto de la materia–, también en el caso del alma han de darse necesariamente estas diferencias. Así pues, existe un intelecto que es capaz de llegar a ser todas las cosas y otro capaz de hacerlas todas; este último es a manera de una disposición habitual como, por ejemplo, la luz: también la luz hace en cierto modo de los colores en potencia colores en acto. Y tal intelecto es separable, sin mezcla e impasible, siendo como es acto por su propia entidad. Y es que siempre es más excelso el agente que el paciente, el principio que la materia. Por lo demás, la misma cosa son la ciencia en acto y su objeto. Desde el punto de vista de cada individuo la ciencia en potencia es anterior en cuanto al tiempo, pero desde el punto de vista del universo en general no es anterior ni siquiera en cuanto al tiempo: no ocurre, desde luego, que el intelecto intelija a veces y a veces deje de inteligir. Una vez separado es sólo aquello que en realidad es y únicamente esto es inmortal y eterno. Nosotros, sin embargo, no somos capaces de recordarlo, porque tal principio es impasible, mientras que el intelecto pasivo es corruptible y sin él nada intelige.