Scheler: caràcter a priori i objectiu dels valors

Quan expressem amb raó un valor, no és suficient mai voler derivar-lo de notes i propietats que no pertanyen a la mateixa esfera dels fenòmens de valor, sinó que el valor ha d'estar donat intuïtivament o reduir-se a tal manera de ser donat. No tindria sentit preguntar per les propietats comunes a totes les coses blaves o vermelles, doncs l'única resposta possible seria dir que són blaves o vermelles. D'igual manera manca de sentit preguntar per les propietats comunes a les accions, o les conviccions, o els homes, etc., bons o dolents.

De tot el que s'ha dit es desprèn que hi ha autèntiques i veritables qualitats de valor, que representen un domini propi de objectes, els quals tenen les seves particulars relacions i connexions, i que poden ser, ja com a qualitats de valor, més altes i més baixes, etc. Però, si tal és el cas pot també haver-hi entre elles un ordre i una jerarquia, independents de l'existència d'un món de béns, en el qual es manifesten, i també independents de les modificacions i el moviment que aquest món dels béns sofreixi a través de la història. Respecte a l'experiència d'aquest món dels béns, els valors són a priori.

[...]

No es confongui, doncs, el fet que en coses i en cossos hi hagi disposicions per als valors –o, amb més rigor, per ser dipositaris de valors, com, per exemple, per ser dipositaris del valor «nutrició»– amb la molt diferent afirmació que el valor d'aquestes coses no sigui més que una determinada disposició o capacitat.

Tots els valors (també els valors 'bo' i 'dolent són qualitats materials que tenen una determinada ordenació mútua en el sentit de 'alt' i 'baix'; i això esdevé amb independència de la forma de ser en què les hi inclogui: que, per exemple, se'ns presentin com a qualitats objectives pures o com a membres de continguts valuosos (tal el ser agradable o l'ésser bell d'alguna cosa), o com a moments parcials dels béns, o com el valor que «una cosa té».

Ètica, Revista de Occidente, Madrid 1942, p. 39-40.