Heidegger: la Quaternitat
De Wikisofia
La revisió el 22:20, 16 set 2017 per Jaumeortola (discussió | contribucions) (bot: - mortals -un joc que esdevé d'una manera pròpia- ho + mortals –un joc que esdevé d'una manera pròpia– ho)
«Terra i cel, els divins i els mortals, formant una unitat des de si mateixos, es pertanyen mútuament des de la simplicitat de la Quaternitat unitària. Cadascun dels quatre reflecteix a la seva manera l'essència dels restants. Amb això, cadascun es reflecteix a si mateix en el que és seu i propi dins de la simplicitat dels Quatre. Aquest reflectir no és la presentació d'una imatge copiada. Buidant a cadascun dels Quatre, aquest reflectir fa esdevenir d'una manera pròpia a l'essència d'aquests portant-los a la unió simple d'uns amb uns altres. En aquest joc, reflectint d'aquesta manera apropiante-despejante, cadascun dels Quatre dóna joc a cadascun dels restants. Aquest reflectir que fa esdevenir d'una manera pròpia franqueja a cadascun dels Quatre pel que els és propi, però alhora vincula als franquejats en la simplicitat de la seva essencial pertinença mútua.
Aquest reflectir que lliga en el lliure és el joc que, des de la cohesió desplegante de la unió, confia cadascun dels Quatre a cadascun d'ells. Cap dels Quatre s'entossudeix en la seva peculiaritat particular. Pel contrari, cadascun dels Quatre, en el si de la seva unió, és de-propiat al seu propi. Aquest depropiante apropiar és el joc de miralls de la Quaternitat. Des d'ella els quatre estan vinculats en la simplicitat que els confia els uns als altres.
A aquest joc de miralls de la simplicitat de terra i cel, divins i mortals –un joc que esdevé d'una manera pròpia– ho anomenem món. El món essència fent món. Això vol dir: el fer món no és ni explicable per una altra cosa que no sigui ell, ni fundamentable a partir d'una altra cosa que no sigui ell. Aquesta impossibilitat no radica que el nostre pensament d'homes no sigui capaç d'aquest explicar ni d'aquest fonamentar. L'inexplicable i infundamentable del fer món del món es basa més aviat en el fet que alguna cosa així com causes o fonaments són alguna cosa inadequat en fer món del món. Així que el coneixement humà reclama aquí un explicar, no traspassa els límits de l'essència del món sinó que cau sota l'essència del món. El voler explicar de l'ésser humà no aconsegueix en absolut el senzill de la simplicitat del fer món. Els Quatre, en la seva unitat, estan ja asfixiats en la seva essència si ens els representem només com alguna cosa real aïllat que ha de ser fonamentat pels altres i explicat a partir dels altres.»
La cosa, en Conferencias y artículos, Ediciones del Serbal, p. 156-157. |
Original en castellà
«Tierra y cielo, los divinos y los mortales, formando una unidad desde sí mismos, se pertenecen mutuamente desde la simplicidad de la Cuaternidad unitaria. Cada uno de los cuatro refleja a su modo la esencia de los restantes. Con ello, cada uno se refleja a sí mismo en lo que es suyo y propio dentro de la simplicidad de los Cuatro. Este reflejar no es la presentación de una imagen copiada. Despejando a cada uno de los Cuatro, este reflejar hace acaecer de un modo propio a la esencia de estos llevándolos a la unión simple de unos con otros. En este juego, reflejando de este modo apropiante-despejante, cada uno de los Cuatro da juego a cada uno de los restantes. Este reflejar que hace acaecer de un modo propio franquea a cada uno de los Cuatro para lo que les es propio, pero a la vez vincula a los franqueados en la simplicidad de su esencial pertenencia mutua.
Este reflejar que liga en lo libre es el juego que, desde la cohesión desplegante de la unión, confía cada uno de los Cuatro a cada uno de ellos. Ninguno de los Cuatro se empecina en su peculiaridad particular. Por lo contrario, cada uno de los Cuatro, en el seno de su unión, es de-propiado a lo suyo propio. Este depropiante apropiar es el juego de espejos de la Cuaternidad. Desde ella los cuatro están vinculados en la simplicidad que los confía los unos a los otros.
A este juego de espejos de la simplicidad de tierra y cielo, divinos y mortales -un juego que acaece de un modo propio- lo llamamos mundo. El mundo esencia haciendo mundo. Esto quiere decir: el hacer mundo no es ni explicable por otra cosa que no sea él, ni fundamentable a partir de otra cosa que no sea él. Esta imposibilidad no radica en que nuestro pensamiento de hombres no sea capaz de este explicar ni de este fundamentar. Lo inexplicable e infundamentable del hacer mundo del mundo se basa más bien en el hecho de que algo así como causas o fundamentos son algo inadecuado al hacer mundo del mundo. Así que el conocimiento humano reclama aquí un explicar, no traspasa los límites de la esencia del mundo sino que cae bajo la esencia del mundo. El querer explicar del ser humano no alcanza en absoluto lo sencillo de la simplicidad del hacer mundo. Los Cuatro, en su unidad, están ya asfixiados en su esencia si nos los representamos solo como algo real aislado que debe ser fundamentado por los otros y explicado a partir de los otros.»
La cosa, en Conferencias y artículos, Ediciones del Serbal, p. 156-157.