Accions

Recurs

Gadamer: tot procés de comprensió és lingüístic

De Wikisofia

La revisió el 22:19, 16 set 2017 per Jaumeortola (discussió | contribucions) (bot: - art -el tema de l'hermenèutica- pertany + art –el tema de l'hermenèutica– pertany)

Acostumem a dir que «portem» una conversa, però la veritat és que, com més autèntica és la conversa, menys possibilitats tenen els interlocutors de «portar-la» en la direcció que desitjarien. De fet la veritable conversa no és mai la que un hauria volgut portar. Al contrari, en general seria més correcte dir que «entrem» en una conversa, quan no que ens «embullem» en ella. Una paraula condueix a la següent, la conversa gira cap a aquí o cap enllà, troba el seu curs i el seu desenllaç, i tot això pot potser portar alguna classe de direcció, però en ella els dialogants són menys els directors que els dirigits. El que «sortirà» d'una conversa no ho pot saber ningú a compte. L'acord o el seu fracàs és com un succés que té lloc en nosaltres. Per això podem dir que alguna cosa ha estat una bona conversa, o que els astres no li van anar favorables. Són formes d'expressar que la conversa té el seu propi esperit i que el llenguatge que discorre en ella porta amb si la seva pròpia veritat, això és, «desvetlla» i deixa aparèixer alguna cosa que des d'aquest moment és.

Ja en l'anàlisi de l'hermenèutica romàntica hem pogut veure que la comprensió no es basa en un desplaçar-se a l'interior de l'altre, a una participació immediata d'ell. Comprendre el que algú diu és, com ja hem vist, posar-se d'acord en la cosa, no posar-se en el lloc de l'altre i reproduir les seves vivències. Ja hem destacat també com l'experiència de sentit que té lloc en la comprensió tanca sempre un moment d'aplicació. Ara considerarem que tot aquest procés és lingüístic. No en va la veritable problemàtica de la comprensió i l'intent de dominar-la per art –el tema de l'hermenèutica– pertany tradicionalment a l'àmbit de la gramàtica i de la retòrica. El llenguatge és el mitjà en el qual es realitza l'acord dels interlocutors i el consens sobre la cosa.

Són les situacions en les quals s'altera o dificulta el posar-se d'acord les que amb més facilitat permeten fer conscients les condicions sota les quals es realitza qualsevol consens. Per exemple, resulta particularment il·lustrador el procés lingüístic en el qual per traducció i translació es fa possible una conversa en dues llengües diferents. El traductor ha de traslladar aquí el sentit que es tracta de comprendre al context en el qual viu l'altre interlocutor. Però això no vol dir de cap manera que li estigui permès falsejar el sentit al que es referia l'altre. Precisament el que ha de mantenir-se és el sentit, però com ha de comprendre's en un món lingüístic nou, ha de fer-se valer en ell d'una forma nova. Tota traducció és per això ja una interpretació, i fins i tot pot dir-se que és la consumació de la interpretació que el traductor fa madurar en la paraula que se li ofereix.

Verdad y método, Sígueme, Salamanca 1977, p.461-462.

Original en castellà

Acostumbramos a decir que «llevamos» una conversación, pero la verdad es que, cuanto más auténtica es la conversación, menos posibilidades tienen los interlocutores de «llevarla» en la dirección que desearían. De hecho la verdadera conversación no es nunca la que uno habría querido llevar. Al contrario, en general sería más correcto decir que «entramos» en una conversación, cuando no que nos «enredamos» en ella. Una palabra conduce a la siguiente, la conversación gira hacia aquí o hacia allá, encuentra su curso y su desenlace, y todo esto puede quizá llevar alguna clase de dirección, pero en ella los dialogantes son menos los directores que los dirigidos. Lo que «saldrá» de una conversación no lo puede saber nadie por anticipado. El acuerdo o su fracaso es como un suceso que tiene lugar en nosotros. Por eso podemos decir que algo ha sido una buena conversación, o que los astros no le fueron favorables. Son formas de expresar que la conversación tiene su propio espíritu y que el lenguaje que discurre en ella lleva consigo su propia verdad, esto es, «desvela» y deja aparecer algo que desde ese momento es.

Ya en el análisis de la hermenéutica romántica hemos podido ver que la comprensión no se basa en un desplazarse al interior del otro, a una participación inmediata de él. Comprender lo que alguien dice es, como ya hemos visto, ponerse de acuerdo en la cosa, no ponerse en el lugar del otro y reproducir sus vivencias. Ya hemos destacado también cómo la experiencia de sentido que tiene lugar en la comprensión encierra siempre un momento de aplicación. Ahora consideraremos que todo este proceso es lingüístico. No en vano la verdadera problemática de la comprensión y el intento de dominarla por arte –el tema de la hermenéutica– pertenece tradicionalmente al ámbito de la gramática y de la retórica. El lenguaje es el medio en el que se realiza el acuerdo de los interlocutores y el consenso sobre la cosa.

Son las situaciones en las que se altera o dificulta el ponerse de acuerdo las que con más facilidad permiten hacer conscientes las condiciones bajo las que se realiza cualquier consenso. Por ejemplo, resulta particularmente ilustrador el proceso lingüístico en el que por traducción y traslación se hace posible una conversación en dos lenguas distintas. El traductor tiene que trasladar aquí el sentido que se trata de comprender al contexto en el que vive el otro interlocutor. Pero esto no quiere decir en modo alguno que le esté permitido falsear el sentido al que se refería el otro. Precisamente lo que tiene que mantenerse es el sentido, pero como tiene que comprenderse en un mundo lingüístico nuevo, tiene que hacerse valer en él de una forma nueva. Toda traducción es por eso ya una interpretación, e incluso puede decirse que es la consumación de la interpretación que el traductor hace madurar en la palabra que se le ofrece.