Marca (trace)
De Wikisofia
La revisió el 21:46, 16 set 2017 per Jaumeortola (discussió | contribucions) (bot: - descriptiu -o el d'un llenguatge que s'adeqüi sense fissures a la realitat- es + descriptiu –o el d'un llenguatge que s'adeqüi sense fissures a la realitat– es)
Segons Jacques Derrida, la diferència i l'absència són condicions necessàries perquè existeixi el signe. Segons ell no pot produir-se la significació si no es dóna una diferència entre el significant i el significat.
D'altra banda, cal que el significat es trobi pròpiament absent. Per tant la condició real és que la presència del significat resulti mínimament diferida. A Derrida li sembla obvi que significant i significat coincidirien si no sobrevingués una diferència. De la mateixa manera constata que de no ocórrer l'absència –o almenys la «presència diferida»– del significat no podria tenir lloc cap significació. En tots dos casos deixaria d'haver-hi signe perquè sense diferència i sense absència sí que hi hauria unitat. En realitat succeeix que ni la diferència entre tots dos, ni l'absència –o en tot cas la presència «diferida»– del significat, es presenten mai en estat pur. Aquest fenomen és explicable perquè ni en l'un ni en l'altre pot ser una realitat única. Sempre han de sobrevenir junts, i per això significant i significat persisteixen al llarg del temps.
Pot dir-se que la presència de cadascun «marca» l'altre i viceversa. Així es produeix en tots dos, per tant, la «trace». Però gràcies a aquest marcatge recíproc, en el si de les pràctiques significatives habituals els significants designen els significats.
Segons Derrida les paraules adquireixen sentit a partir dels conceptes i aquests de les paraules perquè tant paraula com conceptes participen en un complex entramat històric de diferències, absències i «presències diferides» que, d'altra banda, mai han arribat a donar-se en estat pur. La conseqüència més important d'això és que la paraula plena ni ha existit ni existirà mai. És a dir, que l'anhel d'un signe que sigui plenament descriptiu –o el d'un llenguatge que s'adeqüi sense fissures a la realitat– es revela un somni impossible.
Vegeu desconstrucció, logocentrisme i différance.