Sapir-Whorf, hipòtesi de

Hipòtesi etnolingüística segons la qual, partint del recíproc condicionament de pensament i llenguatge, el llenguatge d'una comunitat determina la manera de pensar i de concebre la realitat dels seus parlants. Segons aquesta tesi, el llenguatge no només permet l'expressió del pensament, sinó que el constitueix. Per això, en el límit, dues comunitats que parlin llengües diferents viuen, de fet, en dues realitats diferents, ja que la constitució de la imatge del món real es basa en hàbits i estructures lingüístiques, de manera que dos llenguatges diferents comporten dues concepcions diferents del món. Segons aquesta hipòtesi, no és possible una traducció absoluta entre llengües dispars, ja que les seves estructures i categories són diferents, i tampoc poden ser iguals les concepcions del món associades a aquestes llengües.

Aquesta hipòtesi –que és una de les formulacions més contundents de la teoria del relativisme lingüístic, i una radicalització de tesi que ja va sostenir Wilhelm von Humboldt–, l'exponeBenjamin Lee Whorf en la seva obra Llenguatge, pensament i realitat, en la qual reformula idees sustentades per Edward Sapir. Whorf va reforçar les tesis d'aquest autor amb els seus estudis sobre la llengua dels indis hopi, en assenyalar que les categories fonamentals del pensament, com ara les d'espai, temps, subjecte i objecte, no són les mateixes en una llengua indoeuropea que en una llengua d'origen no indoeuropeu.

Com ja hem assenyalat, aquesta formulació ja estava present, encara que d'una manera menys radicalitzada, en autors com Herder o W. von Humboldt, i era compartida, en general, per tots els autors de tendència historicista (Weisgerber, Trier, Porzig, i uns altres), pels quals el llenguatge no designa una «realitat» preexistent, sinó que més aviat és el llenguatge el que organitza per a nosaltres el món circumdant, de manera que el llenguatge està unit a una «concepció del món» (Weltanschauung). Popper, que accepta aquesta hipòtesi, sosté, seguint a Whorf, que, a causa d'ella, l'aprehensió intuïtiva del temps depèn del nostre llenguatge i de les teories i mites que porta incorporat: «possibilitat que ni Kant ni Brouwer es van parar mai a considerar», «la nostra pròpia intuïció europea del temps té molts deutes contrets amb els orígens grecs de la nostra civilització, amb la seva èmfasi en el pensament discursiu» (Karl Popper, Conocimiento objetivo, Tecnos, 4a ed. Madrid 1992, p.131).

Aquesta hipòtesi està lluny de ser plenament acceptada per tots els lingüistes, encara que continua sent acceptada per molts autors que enfoquen l'estudi del llenguatge des de la perspectiva de la semàntica.