Jusnaturalisme

Conjunt de doctrines sobre el dret natural. Sosté fonamentalment que una llei és vàlida només si és justa, atès que tota llei ha d'estar d'acord amb la naturalesa humana. La noció es troba ja en Ciceró, que equipara, com els estoics, ràtio i naturalesa.

El iusnaturalisme racionalista que sorgeix de la Reforma protestant fonamenta el dret natural, no en la llei eterna –doctrina catòlica–, sinó en un conjunt de valors universals. La determinació de quins siguin aquests valors és funció de la raó i la història humanes. Després de la Revolució Francesa, aquest iusnaturalisme es converteix en dret positiu; els anomenats drets naturals, que són en el fons exigències morals universals, es converteixen, per obra dels sistemes liberals i democràtics, en dret positivament constituït.

Al iusnaturalisme es dirigeix, com a crítica, l'objecció clàssica que passa de l'ordre del «ser» a l'ordre de l'«haver de ser»: constitueix en normes determinades descripcions que pretenen ser objectives sobre la naturalesa humana i la societat; la qual cosa equival a afirmar que el dret no es funda en els fets.