Guillem d' Occam



Filòfos anglès, nascut a Ockham, Surrey, una de les figures més representatives de l' Escolàstica tardana, juntament amb Joan Duns Escot, de qui depèn en molts aspectes, i principal representant del nominalisme. Després d'ingressar en l'ordre dels franciscans, va estudiar a Oxford. Malgrat no aconseguir mai el títol que habilitava per ensenyar teologia, raó per la qual se'l va anomenar Venerabilis Inceptor [Venerable iniciat], va ensenyar a Oxford i a Londres. En 1324 se l'obliga a presentar-se a la cúria papal d'Avinyó per respondre a les acusacions d'heretgia, cursades per un excanceller de la universitat Oxford, però durant el procés es veu embolicat en dos problemes que alteren el curs dels esdeveniments: Lluis de Baviera declara la superioritat del poder civil de l'emperador sobre el del papa, i entre el papa Joan XXII i els franciscans es declara la denominada «guerra de la pobresa». Occam marxa a Baviera, en 1328, resideix a Munic i pren partit per l'emperador; a partir de llavors escriu sobre temes polítics.

La filosofia d'Occam s'inscriu en la crítica que els franciscans, per obra principalment de Duns Escot, dirigien a la síntesi entre cristianisme i aristotelisme, intentada per Tomàs d'Aquino. El punt de partida de la nova proposta filosòfica d'Occam és un empirisme epistemològic (notitia experimentalis) que el porta a exercir una crítica radical a tot element innecessari de l'edifici filosòfic. Admetent que és possible conèixer intuïtivament l'individual, sense cap mena de recurs a l'abstracció i a entitats ocultes, formes o conceptes –entitats totes, a les quals aplica el criteri d'economia del pensament, conegut com navalla d'Occam –, construeix la seva pròpia teoria del coneixement (explicada sobretot en el seu important pròleg al Llibre I de les Sentències): la base de tot coneixement és el coneixement intuïtiu (veure classes de coneixement) del singular, al qual anomena notitia intuïtiva intellectualis; el coneixement abstractiu que s'afegeix a tot coneixement uintuïtiu, notitia abstractiva, no suposa cap nova operació de l'enteniment per a la formació del concepte: es diu abstractiu, perquè abstreu -prescindeix- de l'existència de l'individu i, en ell, el terme es considera en si mateix: és representació de l'objecte, quan és signe, però no és una abstracció de l'objecte.

La lògica d'Occam (el seu important Summa logicae) tracta dels termes quan formen part d'un sistema de signes lingüístics. Divideix el signe en escrit (scriptus), que pot distingir-se també com vox, oral (prolatus) i mental (conceptus). El concepte és el signe mental (intentio) que remet a les coses existents; només ell és universal, per naturalesa, perquè pot representar a una pluralitat d'individus. En canvi, els termes escrits o parlats, que són convencionals, no poden ser naturalment universals. La seva referència als objectes individuals és el seu significat. El significat ho explica mitjançant la suppositio, «suposició», la capacitat del signe per ocupar el lloc d'un objecte o d'una col·lecció d'objectes. La suposició és personal, si un terme ocupa el lloc de l'individu: «el meu amic de l'ànima»; és simple, si ocupa el lloc de molts, sent llavors pròpiament una intentio de la ment (que posseeix aquesta capacitat d'elaborar signes naturals), com «tots els homes són germans», i material, si el terme es refereix a si mateix, com a «”home” és bisíl·lab».

Entra en la disputa dels universals amb el recurs de la suposició simple. En aquesta perspectiva, els noms abstractes -intencions o signes- poden ser absoluts o connotatius. El nom o terme absolut té com referent l'objecte individual o una qualitat del mateix (la substància o la qualitat), mentre que el terme connotatiu, que els seus referents serien les categories aristotèliques restants (a excepció de la substància i la qualitat), no té un altre referent que l'individu, sent la resta operació de l'enteniment. Els noms, per tant, segons Occam, només es refereixen o a individus o a qualitats de l'individu (el que amb el temps correspondrà als noms i propietats). En aquesta reducció de la referència dels noms està el seu nominalisme.

Amb la seva teoria del coneixement intuïtiu individual ha de rebutjar els clàssics arguments escolàstics per l' existència de Déu; o Déu és conegut intuïtivament, i no ho és, o només és possible la fe en Déu. El món, creació totalment contingent de Déu, no pot ser pensat com un conjunt de relacions necessàries; és un conjunt de coses i d'ell coneixem només el que és possible per via de la notícia experimental. Són rebutjables, doncs, entitats tals com l'espai el temps, el moviment, etc., com a diferents de les coses. A la lògica incumbeix esbrinar el significat amb què emprem aquests termes. El nominalisme s'orienta, així, cap a una ciència física cada vegada més interessada a indagar com succeeixen els fenòmens, que a conèixer la realitat subjacent a ells. S'obre un camí per la matematització de la ciència física pel qual transcorreran lentament els seguidors occamistes.

La seva valoració del concret i individual i del coneixement experimental té també aplicacions en el camp de la teoria política: la separació entre fe i raó (per raons d'un major rigor a definir la ciència); distinció entre poder civil i religiós, segons la teoria de les dues espases; crítica a la plenitud de potestat del poder teocràtic, o sobirania del papa, que ha de ser ministre, i no senyor; crítica a la infal·libilitat papal i concep l'Església com a comunitat de fidels i no com a domini terrenal.

Occam marca el final de l'Escolàstica tardana; després d'ell, els continuadors són ja escoles (tomisme, escotisme, occamisme) i no figures rellevants de la filosofia escolàstica. Condemnades les seves obres a París, en 1339, es confirma la prohibició a l'any següent, a Roma, només per algunes de les seves afirmacions.