Alcmeó de Crotona

(Ἀλκμαίων)

Filòsof natural de Crotona, ciutat dominada pels pitagòrics en el sud de la Magna Grècia (en la península italiana). La datació de la seva vida no és unànime, encara que Aristòtil afirma que va conèixer a Pitàgores ancià. Sembla ser, doncs, que va néixer a la fi del segle VI i va morir a mitjan V a. de C. Va ser contemporani d'Empèdocles i Anaxàgores. Encara que, en general, se'l classifica entre els pitagòrics, no és segur que fos membre d'aquesta escola, i alguns autors li fan més aviat partícip de les opinions dels jònics. En qualsevol cas, és segur que era membre de la famosa escola de medicina de Crotona, que en aquella època ja havia donat una altra gran figura: Demècedes. Aristòtil li va considerar de la suficient importància com per refutar algunes de les seves opinions en un llibre titulat πρὸς τ Άλκμαίωνος, en el qual ho distingeix dels pitagòrics, i fins i tot suggereix que la taula pitagòrica dels contraris va ser més aviat obra seva, i que va servir de model a la d'aquells.

Com a metge va tenir una gran influència i va conjuminar l'esperit empíric i crític de l'escola jonia, que possiblement va rebre de Xenòfanes, amb la tendència especulativa dels pitagòrics de la seva ciutat. Per aquesta raó, va ser el primer entre els grecs a disseccionar cadàvers, amb el que va poder observar la constitució de diversos òrgans sensorials. Especialment, se sap que va ser el primer a fer una dissecció científica d'un ull, la qual cosa li va permetre observar els nervis que ho enllacen amb el cervell. Per això, va ser també el primer a parlar de la funció integradora del cervell en les sensacions, desconfiant de la suficiència de l'experiència per al coneixement. Va concebre la salut com una isonomia, o equilibri harmònic de les qualitats (dynamis, en el sentit de capacitat de) que integren el cos, mentre que la malaltia és la monarquia o domini patològic d'un d'aquests elements o humors. Considera a l`ànima immortal perquè, com els immortals –la lluna, el sol, els estels– està sempre en moviment, tesi que va ser recollida per Plató (Fedre 245c, Lleis 895i). Però tant en el coneixement de les coses com en el de la malaltia, l'home només pot recórrer a els «indicis»; només els déus aconsegueixen la certesa. Segons Aristòtil, per Alcmeó «la majoria de les coses són duals»: compostes del dolç i l'amarg, el bé i el dolent, el gran i el petit però, a diferència dels pitagòrics, no estableix un nombre fix de parells de contraris.

Una altra característica peculiar del seu pensament és la clara distinció que va establir entre sensació i pensament, a diferència d'Empèdocles, per exemple, que els identificava. Això permetia a Alcmeó distingir entre els homes i els animals. Una tesi famosa d'Alcmeó era la referent a la mort. Segons ell, la raó per la qual els homes moren és perquè no poden unir el principi amb la fi, la qual cosa expressa la característica del moviment circular, i recorda la sentència de Heràclit: «en el cercle el principi i la fi són comunes». Amb això Alcmeó trasllada la creença en un temps cíclic al terreny de la medicina: el manteniment de la vida depèn de l'acoblament circular de tots els òrgans en un continu. Si aquesta relació es trenca, sobrevé la mort. La immortalitat, doncs, és cíclica i per Alcmeó totes les coses divines es mouen contínuament i de forma circular, tesi que va ser també recollida per Plató en el Timeu.