Místiques medievals

F Amb el nom de «místiques medievals», s'al·ludeix fonamentalment a dos grups o escoles de mística cristiana del període medieval, que es desenvolupen principalment en Flandes i Alemanya, des de l'època carolíngia i fins al segle XVII.

La mística alemanya és l'expressió literària en llengua alemanya d'un corrent espiritual, amb fonamentació escolàstica i influència neoplatóncia, que produeix obres de caràcter filosòfic, ascètic i poètic, amb les quals descriu les experiències i les reflexions provinents, principalment, de monges o religioses (i després de dones particulars, que no vivien en els convents, anomenades beguinas). Apareix al segle XII com a moviment de renovació d'una Església que ha d'abandonar les seves formes feudals i ha de renovar els costums del clergat. Es distingeix un període inicial, al qual pertanyen, entre altres, Hildegarda de Bingen, Isabel de Schönau, i les nobles Matilde de Hackborn, Gertrudis la Gran i Matilde de Magdeburg; un període de florida, marcat per la influència dels nous ordes mendicants (franciscans i dominics) i de les grans figures místiques del Mestre Eckhart, Johannes Tauler i Henricus Suso (o Heinrich Seuse). En el tercer període, cap al segle XV, la mística es transforma en devoció o pietat, amb influència holandesa, coneguda amb el nom de Devotio moderna.

La mística flamenca o holandesa femenina, pròpia dels països Baixos, sorgeix com un moviment de dones piadoses (sobretot cistercienses, però també beguinas). Entre elles, destaquen Beatriz de Tenen, o de Natzaret (1200-1268), a qui es deu Les set maneres d'estimar (1235), veritable descripció de l'experiència mística, i Hadewijch d'Anvers (cap a 1260), en qui la mística troba una elevada expressió poètica.

La mística espanyola floreix una mica més tard, en el període del barroc; els seus representants són membres pertanyents preferentment als nous ordes religiosos, fundades després de la Reforma. La carmelita Teresa de Cepeda i Ahumada (1515-1852), coneguda com a santa Teresa d'Àvila, és una de les místiques més importants del cristianisme i la primera dona considerada «Doctora de l'Església», títol que li concedeix Pau VI en 1970. La seva obra més important. Els estatges, també titulada Castell interior, considera simbòlicament l'ànima com un castell, fet «tot de diamant», amb molts estatges o estances; el recorregut per les set principals habitades d'aquest castell interior, descrit per la santa, suposa el procés de la unió mística.

L'escriptura religiosa d'aquesta època de l'última part de l'edat mitjana forma part del lent accés de la dona a la cultura literària i a la plena participació en la cultura en general, tradicionalment reservada a l'home; la labor d'aquestes místiques medievals, que pot inscriure's, encara que llunyanament, en el fenomen més tardà de l'alliberament de la dona (vegeu feminisme), es complementa amb la d'altres dones doctes i literates, la cultura de les quals s'expressa fora de l'àmbit estrictament religiós i en un període de temps més ampli; una d'aquestes figures, Juana Inés d'Asbaje, o sor Juana Inés de la Cruz (1651-1695) floreix en l'època del barroc hispanoamericà.