Jo, això i superjò

S. Freud

Noms de la «nova tòpica» amb que Freud descriu l'aparell psíquic cap a 1920, època en què també planteja la distinció de les dues pulsions primàries: la pulsió de vida, o Eros, i la pulsió de mort, posteriorment anomenada Thanatos. La tòpica és l'exposició de l'estructura de la personalitat humana, entesa com psiquisme, que Freud concep espacialment diferenciat en zones, com si en ell poguessin distingir-se diverses regions o localitzacions de les funcions psíquiques, que descriu, en un primer moment -«primera tòpica»-, com a inconscient (Ics), preconscient (Pcs) i conscient (Cs). Freud compara l'aparell psíquic a un aparell òptic -un microscopi, per exemple- en el qual la diversa localització de les diferents imatges virtuals representaria la diversa localització de les diferents zones funcionals del psiquisme. El inconscient està format pel conjunt de fenòmens psíquics inaccessibles a la consciència; el preconscient ho constitueixen els fenòmens en principi inconscients, però que acaben sent accessibles a la consciència; mentre que el conscient és la zona de contacte del psiquisme amb l'exterior, constituïda pel conjunt de percepcions controlades per la consciència racional. En aquesta perspectiva, la vida psíquica d'una persona es concep com un flux d'energia psíquica que, procedent del fons preferentment biològic de l'això, i especialment de les pulsions sexuals (libido) i de les d'autoconservació, pugna per convertir-se en conscient. Aquest flux psíquic es troba frenat, no obstant això, en dues zones de repressió i censura, situades en la unió de dues fases o zones successives de l'aparto psíquic; d'aquesta manera, hi ha material psíquic reprimit i censurat tant en l'inconscient com en el preconsciente.

La nova tòpica, que obeeix a la necessitat de trobar també en el jo una activitat repressora, la descriu Freud ja completa en El jo i l'això (1923), obra en què distingeix en la personalitat humana tres instàncies, o tres estructures, que denomina definitivament això, jo i super jo. Al super jo, resultat del procés d'identificació amb la figura paterna després del complex d'Èdip, i part del jo que actua a manera d'una instància crítica, de consciència moral i censura, assigna la funció de la repressió i la de comparar al jo amb el seu propi ideal (veure cita). L'això, que s'identifica fonamentalment, però no exclusivament, amb l'inconscient és el psiquisme humà freturós de tota organització interior, únicament sotmès al principi del plaer, il·lògic en el seu funcionament, pur dipòsit d'energia instintiva, és el fons de pulsions i desitjos i impressions ocults per la repressió (veure cita). El jo, només parcialment inconscient com el super jo, sorgeix de la part modificada de l'això per contacte amb la realitat externa i té per funció representar a l'això davant l'exterior, d'una manera socialment acceptable; és la raó i la reflexió i a ell incumbeix trobar l'equilibri psíquicament sa entre les exigències -dictaminades pel principi de realitat- del món extern, i les de l'això i el super jo (veure cita).