Espacialització

 Procés de transformació d'alguna qualitat o entitat no espacial en espacial.

Henri Bergson

En la filosofia de Henri Bergson designa el procés de transformació de l'autèntica duració real o temps veritable en el temps de les matemàtiques, de les ciències i de la psicologia de tipus positivista. Així, segons aquest autor, allò que habitualment denominem temps no és el temps real, sinó una mera abstracció fruit d'una prèvia espacialització: una mera successió d'instants estàtics, indiferents a les diferències qualitatives i recíprocament externs. Aquesta concepció espacializada sorgeix de la mera abstracció matemàtica i de la simplificació efectuada pel enteniment, que és víctima de la tendència esclerotitzadora d'un llenguatge que només és capaç d'articular-se a partir d'unitats discretes.

En les equacions de la física el paràmetre t que representa al temps és reversible, però en la vida real de la consciència domina la irreversibilitat. Però, la realitat, en canvi, tal com ens la mostra l'autèntica experiència (les dades immediates de la consciència), és que el coneixement de la nostra consciència té característiques no espacials. Els continguts de nostra consciencia -sensacions, sentiments, passions, esforços- es capten d'una manera peculiar: aparentment, estan com juxtaposats i diferenciats, cadascun amb la seva singularitat i, mitjançant la intel·ligència, els pensem com disposats espacialment. Es tracta d'una penetració de l'exterior a l'interior, del que és espai-temporal en el que és internament viscut. Però, en el profund de la consciència, en el jo interior, els estats de consciència es fonen i organitzen en una unitat que no és espacial, sinó que posseeix les característiques de la duració.

Des del reduccionisme positivista els estats de consciència són considerats com una multiplicitat numèrica, en canvi, des de l'òptica de les dades immediates de la consciència es perd aquesta multiplicitat numèrica i només queda una multiplicitat qualitativa que l'home percep en una successió contínua que enllaça el present amb el passat, i en la qual no es descomponen les vivències, sinó que s'harmonitzen entre si, com succeeix, diu Bergson, amb les notes d'una melodia: és la duració, que és alhora el temps real de la consciència, tal com ho experimentem profundament per mitjà de la intuïció, diferent del temps espacialitzat de les ciències físiques.

La superació de l'estret punt de vista del mecanicisme i del positivisme implica també pensar dues classes diferents d'ordre per superar els falsos problemes engendrats per l'espacialització de la consciència (veure text ). Aquella mateixa tendència espacialitzadora de l'enteniment inscrita en el llenguatge, i que està a la base dels models d'explicació de les ciències, engendra els dualismes matèria-esperit, determinisme-lliberteu, ser-res, etc., que des d'aquell punt de vista apareixen com a irresolubles. És especialment conegut l'anàlisi que efectua Bergson del fals problema ( i la seva dissolució) que enfronta les nocions de ser i res.

(veure text 1 i text 2 ).