Nicolau de Cusa: Déu, màxim i mínim
De Wikisofia
El màxim, més gran que el qual no pot haver-hi res, sent simplement i absolutament més gran del que pot ser comprès per nosaltres, perquè la veritat és infinita, no és aconseguit per nosaltres més que incomprensiblement. [...] El mínim, al seu torn, és allò més petit del qual no hi ha res. I com el màxim és també d'aquesta condició, resulta evident que el mínim coincideix amb el màxim. [...] Tot el que concebem que és ell, no és més veritat dir que ho és que negar-ho, i tot el que concebem que no és ell, no és més veritat negar que ho és que afirmar-ho. Sinó que de tal sort és aquesta cosa particular que és totes les coses, i de tal sort és totes les coses, que no és cap d'aquestes; i de tal sort és això en grau màxim, que ho és també en el seu grau mínim. Dir, en efecte: «Déu, que és la maximitat absoluta, és llum», equival a dir: «Déu és el màxim de llum, i, alhora, el mínim de llum». D'una altra sort, la maximitat absoluta no seria en acte totes les coses possibles si no fos infinita i límit de totes i per cap d'aquestes limitable. [...]
Tot això transcendeix tota capacitat del nostre enteniment, que no pot combinar per via racional els extrems contradictoris en el seu principi, perquè ens movem en la nostra vida intel·lectual a través de les coses que se'ns fan manifestes per la naturalesa, la qual, a gran distància d'aquesta potència infinita, se sent incapaç d'unir sintèticament els extrems contradictoris, separats entre si per una distància infinita.
| De docta ignorantia, llibre 1, cap. IV (en C. Fernández, Los filósofos medievales. Selecció de textos, 2 vols., vol. 2, BAC, Madrid 1980, p. 1105-1107). |
Original en castellà
El máximo, mayor que el cual nada puede haber, siendo simple y absolutamente mayor de lo que puede ser comprendido por nosotros, por ser la verdad infinita, no es alcanzado por nosotros más que incomprensiblemente. [...] El mínimo, a su vez, es aquello menor que lo cual no hay nada. Y como el máximo es también de esa condición, resulta evidente que el mínimo coincide con el máximo. [...] Todo lo que concebimos que es él, no es más verdad decir que lo es que el negarlo, y todo lo que concebimos que no es él, no es más verdad negar que lo es que el afirmarlo. Sino que de tal suerte es esta cosa particular que es todas las cosas, y de tal suerte es todas las cosas, que no es ninguna de ellas; y de tal suerte es esto en grado máximo, que lo es también en su grado mínimo. Decir, en efecto: «Dios, que es la maximidad absoluta, es luz», equivale a decir: «Dios es lo máximo de luz, y, a la vez, lo mínimo de luz». De otra suerte, la maximidad absoluta no sería en acto todas las cosas posibles si no fuese infinita y límite de todas y por ninguna de ellas limitable. [...]
Todo esto trasciende toda capacidad de nuestro entendimiento, que no puede combinar por vía racional los extremos contradictorios en su principio, porque nos movemos en nuestra vida intelectual a través de las cosas que se nos hacen manifiestas por la naturaleza, la cual, a gran distancia de esa potencia infinita, se siente incapaz de unir sintéticamente los extremos contradictorios, separados entre sí por una distancia infinita.