Ecpírosi

(del grec ἐκπύρωσις , ecpírosi, conflagració o consunció de totes coses pel foc)

Segons la primitiva cosmologia estoica, ocorre al final de cada període còsmic (veure gran any), i marca la catàstrofe que tanca la fi d'un cicle i el començament d'un altre en una espècie d'etern retorn. Pel que sembla, aquesta concepció els estoics la van atribuir a Heràclit, per a qui el ἀρχή (arkhé) era el foc. Posteriorment, alguns estoics (especialment, Paneci de Rodes) van abandonar aquesta tesi per adherir-se a la concepció de l'eternitat del món. No obstant això, la doctrina d'aquesta conflagració universal, lligada a la concepció d'un temps cíclic, va passar també a formar part de moltes sectes gnòstiques derivades del sincretisme greco-iranio-judaic. Idees semblants es troben també en l'Índia i l'Iran, i entre els maies del Yucatán i els asteques de Mèxic.

Aquesta doctrina, malgrat afirmar una catàstrofe final, manté un cert optimisme, en tant que sustenta que tal catàstrofe -que és la que dota de sentit al cosmos- no és definitiva doncs, igual que en els mites lunars, els tres dies de tenebres, que succeeixen al final del període lunar, són necessaris per al renaixement d'una nova lluna. La gran conflagració anuncia un nou començament.