Lévi-Strauss: el pensament salvatge

El que intento definir com a «pensament salvatge» no és atribuïble amb propietat a ningú, ja es tracti d'una porció o d'un tipus de civilització. No té cap caràcter predicatiu. Més aviat diguem que, amb el nom de pensament salvatge, designo el sistema de postulats i d'axiomes requerits per fundar un codi que permet traduir, amb el mínim mal rendiment possible, al «un altre» en el «nostre», i recíprocament, el conjunt de les condicions en les quals comprendre'ns millor; és clar que sempre amb un residu. En el més íntim el «pensament salvatge» només és, segons la meva intenció, el lloc de retrobament, l'efecte d'un esforç de comprensió, de mi col·locant-me en el seu lloc, d'ells col·locats pel meu en el meu lloc. Les circunlocuciones apropiades per examinar la seva naturalesa es referirien a les nocions de lloc geomètric, de comú denominador, del major comú múltiple, etc., excloent la idea d'alguna cosa que pertanyeria intrínsecament a una porció de la humanitat i que la definiria en l'absolut. Per més que en el fons em sento -i amb això acabo- totalment d'acord amb Ricoeur, a excepció que el principi de la diferència que ell postula no em sembla estar en els pensaments en si mateixos, sinó en les variades situacions en què l'observador es troba enfront d'aquests pensaments.

Problemas del estructuralismo, Ediciones Universitarias de Córdoba, Argentina 1967, p. 163-164.

---

Original en castellà

Lo que intento definir como «pensamiento salvaje» no es atribuible con propiedad a nadie, ya se trate de una porción o de un tipo de civilización. No tiene ningún carácter predicativo. Más bien digamos que, con el nombre de pensamiento salvaje, designo el sistema de postulados y de axiomas requeridos para fundar un código que permite traducir, con el mínimo mal rendimiento posible, a lo «otro» en lo «nuestro», y recíprocamente, el conjunto de las condiciones en las cuales comprendernos mejor; es claro que siempre con un residuo. En lo más íntimo el «pensamiento salvaje» sólo es, según mi intención, el lugar de reencuentro, el efecto de un esfuerzo de comprensión, de mí colocándome en su lugar, de ellos colocados por mi en mi lugar. Las circunlocuciones apropiadas para examinar su naturaleza se referirían a las nociones de lugar geométrico, de común denominador, del mayor común múltiplo, etc., excluyendo la idea de algo que pertenecería intrínsecamente a una porción de la humanidad y que la definiría en el absoluto. Por más que en el fondo me siento –y con esto termino– totalmente de acuerdo con Ricoeur, a excepción de que el principio de la diferencia que él postula no me parece estar en los pensamientos en sí mismos, sino en las variadas situaciones en que el observador se encuentra frente a dichos pensamientos.