Heidegger: els èxtasis temporals i la preeminència de l'avenir

El «ser aquí» és obert pròpia o impròpiament per a si mateix sota el punt de vista de la seva existència. Existint, es comprèn a si mateix, però de tal sort, que aquest comprendre no representa un pur aprehendre, sinó que constitueix el ser existencial del «poder-ser» fàctic. L'ésser obert és el d'un ens al que li va aquest ésser. El sentit d'aquest ésser, és a dir, la cura, que fa possible aquesta amb la constitució que té, constitueix originalment l'ésser del «poder ser». El sentit del ser del «ser aquí» no és una altra cosa, que suri en el buit i «fora» d'ell mateix, sinó el «ser aquí» mateix, que es comprèn a si mateix. Què és el que fa possible l'ésser del «ser aquí» i amb ell la seva existència fàctica?

El projectat en la projecció existenciària original de l'existència es va desembussar com a «precursor estat de resolt». Què és el que fa possible aquest «ser total i propi» del «ser aquí» en la unitat de la seva tot estructural amb membres? Prenent, sota el punt de vista existenciari, formalment, sense esmentar a cada nou pas el ple contingut de l'estructura, és el «precursor estat de resolt» el «ser relativament a el» més peculiar i assenyalat «poder ser». Cosa semblant només és possible si el «ser aquí» en general pot advenir a si en la seva possibilitat més peculiar i en aquest «poder advenir a si» manté la possibilitat com a possibilitat, és a dir, existeix. El poder «advenir» a si en l'assenyalada possibilitat, mantenint-la, és el fenomen original del «ad-venir». Si és inherent en ser del «ser aquí» el propi o impropi «ser relativament a la mort», aquest al seu torn només és possible com «advenidor» en el sentit acabat d'indicar i que s'ha de determinar més encara. «Advenir» no esmenta aquí un ara que encara no s'ha tornat «real», però que arribarà a ser, un bon dia, sinó el venir que el «ser aquí» advé a si en el seu més peculiar «poder ser». El «precursar» fa en ser aquí» pròpiament advenidor, però de tal sort que el mateix «precursar» només és possible mentre que el «ser aquí» quan sent en general advé a si ja sempre, és a dir, és advenidor en el seu ser en general.

El «precursor estat de resolt» comprèn el «ser aquí» en el seu essencial «ser deutor». Aquest comprendre vol dir prendre sobre si existint el «ésser deutor» o ser com a fonament llançat de «no ser». Però prendre sobre sí el «estat de llançat» significa ser pròpiament el «ser aquí» com en cada cas ja era. Però el prendre sobre D el «estat de llançat» només és possible si el «ser aquí» advenidor pot «ser» el seu més peculiar «com en cada cas ja era», és a dir, un «estat». Només en tant el «ser aquí» en general «és»en el sentit de «jo sóc estat» pot advenir a si mateix en l'advenir retrovenint. Pròpiament advenidor, és el «ser aquí» pròpiament estat. El «precursar» de la possibilitat extrema i més peculiar és el comprensiu retrovenir al més peculiar estat. El «ser aquí» només pot ser estat pròpiament en tant és advenidor. L'estat sorgeix en certa manera de l'advenir.

[...]

El contingut fenomènic d'aquest sentit, tret de la constitució del ser del «precursor estat de resolt», dóna el seu significacióaltérmino «temporalitat». L'ús d'aquesta expressió com a terme tècnic ha d'allunyar-se primer de tot de totes les significacions de «futur», «passat» i «present» que suggereix el concepte vulgar del temps. Digui's el mateix dels conceptes d'un «temps» «subjectiu» i «objectiu» o «immanent» i «transcendent». Atès que el «ser aquí» es comprèn a si mateix immediata i regularment en forma impròpia, és lícit conjecturar que el «temps» de la comprensió vulgar del temps representi sens dubte un fenomen genuí, però derivat. Sorgeix de la temporalitat impròpia, que té ella mateixa el seu origen peculiar. Els conceptes de «futur», «passat» i «present» han brollat abans de res de la comprensió impròpia del temps. El circumscriure terminològicament els corresponents fenòmens originals i propis lluita amb la mateixa dificultat al fet que està subjecta tota terminologia ontològica. Les violències de llenguatge no són en aquest camp d'investigació arbitrarietats, sinó imperioses necessitats cum fonament in re. Per poder, no obstant això, mostrar acabadament com s'origina la temporalitat impròpia en l'original i pròpia, és menester descriure abans en tot el seu detall el fenomen original, fins a aquí només rudimentàriament esbossat.

Si el «estat de resolt» constitueix la manera de la cura pròpia, però ell mateix només és possible gràcies a la temporalitat, llavors és necessari que el fenomen mateix al fet que hem arribat mirant al «estat de resolt» representi tan sols una modalitat de la temporalitat que en general fa possible la cura quan tal. La totalitat del ser del «ser aquí», la cura, és: «pre-ser-se-ja-en (un món) com ser-cap (ens que fan front dins del món)». Quan es va fixar per primera vegada aquesta estructura amb membres, es va assenyalar que, en atenció als seus membres, era necessari portar la qüestió ontològica més enrere encara o fins a posar de manifest la unitat de la totalitat de la multiplicitat de l'estructura. La unitat original de l'estructura de la cura resideix en la temporalitat.

El «pre-ser-se» es funda en l'advenir. El «ja-en» està denunciant que comporta l'estat. El «ésser cap...» es fa possible en el presentar. Després del que s'ha dit es prohibeix de seu prendre el «pre» i el «ja» d'acord amb la comprensió vulgar del temps. El «pre» no esmenta «precedència» en el sentit del «encara no ara, però sí posteriorment»; ni tampoc significa el «ja» un «ja no ara, però sí anteriorment». Si les expressions «pre-» i «ja» tinguessin aquesta significació «temporosa», que també poden tenir, es diria de la temporalitat de la cura que era alguna cosa que és sobretot «anteriorment» i «posteriorment», «encara no» i «ja no». Es concebria la cura com un ens que tindria lloc i transcorreria «en el temps». El ésser d'un ens del caràcter del «ser aquí» es convertiria en alguna cosa «davant els ulls», però si tal cosa és impossible, llavors és necessari que la significació «temporosa» d'aquestes expressions sigui una altra. El «pre» i el «preserse» indiquen l'advenir, en el sentit d'allò que pura i simplement fa possible que el «ser aquí» sigui de tal sort que li vagi la seva «poder ser». El projectar-se sobre el «per mor de si mateix», que es funda en l'advenir, és una nota essencial de l'existenciarietat. El sentit primari d'aquesta és l'advenir.

Igualment significa el «ja» el sentit temporal existenciari del ser de l'ens que, en tant és, és en cada cas ja llançat. Només perquè la cura es funda en l'estat pugues el «ser aquí» existir com l'ens llançat que ell és. «Mentre» el «ser aquí» existeix fàcticament, no és mai passat, però sí que és sempre ja estat, en el sentit del jo sóc estat. I només pot ser estat mentre és. Passat anomenem, pel Contrari, a l'ens que ja no és «davant els ulls». D'aquí que el «ser aquí» existint, no pugui capturar-se mai a si mateix com un fet «davant els ulls» que «amb el temps» sorgeix i passa i parcialment ja és passat. El «ser aquí» mai «es troba» sinó com factum llançat. En el trobar-se se sorprèn el «ser aquí» a si mateix com l'ens que, sent encara, ja era, és a dir, és constantment estat. El sentit existenciari primari de la facticitat resideix en l'estat. La fórmula de l'estructura de la cura indica amb les expressions «pre» i «ja» el sentit temporal de l'existenciarietat i la facticitat.

[...]

La temporalitat fa possible la unitat de l'existència, la facticitat i la caiguda, constituint així originalment la totalitat de l'estructura de la cura. Els elements de la cura no estan simplement amuntegats, com tampoc la temporalitat mateixa va «amb el temps» component-se d'advenir, estat i present. La temporalitat no «és», en general, un ens. No és, sinó que es «temporacia». Per què, no obstant això, no podem menys de dir: «la temporalitat 'és' -el sentit de la cura», «la temporalitat 'és' -de tal o com forma», només pot fer-se comprensible per mitjà de la idea aclarida de l'ésser i del «és» en general. La temporalitat temporacia, i temporacia possibles maneres d'ella mateixa. Aquests fan possible la multiplicitat de les maneres de ser del «ser aquí», abans de res la possibilitat fonamental de l'existència pròpia i impròpia.

Advenir, estat, present, ostenten els caràcters fenomènics del «a si», del «retro..,», del «deixar que facin front...». Els fenòmens del «a...», «retro...», «cap...», revelen en la temporalitat el έχτατικόν per excel·lència. La temporalitat és l'original «fos de si» en i per a si mateix. Cridem, per tant, als caracteritzats fenòmens de l'advenir, l'estat i el present els «èxtasis» de la temporalitat. Aquesta no comença per ser un ens que després surt de si, sinó que la seva essència és la temporació en la unitat dels èxtasis. El característic del «temps» accessible a la comprensió vulgar consisteix entre altres coses justament en què en ell, quan pura seqüència d'ares sense principi ni fi, resulta anivellat el caràcter extàtic de la temporalitat original. Però aquesta mateixa anivellació es funda, segons el seu sentit existenciari, en una determinada temporació possible, conforme a la qual la temporalitat quan impròpia temporacia l'anomenat «temps». Si, per tant, es demostra que el «temps» accessible a la comprensivitat del «ser aquí» no és original, més aviat sorgeix de la temporalitat pròpia, es justifica conformement al principi a potiori fit denominatio que denominem a la temporalitat que acabem de posar de manifest el «temps original».

En l'enumeració dels èxtasis hem esmentat sempre en primer lloc l'advenir. És per indicar que l'advenir té una primacia dins de la unitat extàtica de la temporalitat original i pròpia, encara que la temporalitat no sorgeixi d'un amuntegament i seqüència dels èxtasis, sinó que en cada cas es temporacia d'aquests quan són d'igual originalitat. Però dins d'aquesta són diversos les maneres de la temporació. La diversitat consisteix que la temporació pot determinar-se primàriament des de cadascun dels diversos èxtasis. La temporalitat original i pròpia es temporacia des de l'advenir propi, per manera que adveniderament siguda desperta abans de res el present. El fenomen primari de la temporalitat original i pròpia és l'advenir. La primacia de l'advenir prendrà ella mateixa diverses inflexions, responent a la modificada temporació de la temporalitat impròpia, però serà visible fins i tot en el «temps» derivat.

La cura és «ser relativament a la mort». El «precursor estat de resolt» ho definim com el «propi ser relativament la caracteritzada possibilitat de l'absoluta impossibilitat del 'ser aquí' ». En semblant «ser relativament a la seva fi» existeix el «ser aquí» total i pròpiament com l'ens que pot ser «llançat en la mort». El «ser aquí» no té una fi en arribar a la qual pura i simplement cessa, sinó que existeix finitament. L'advenir propi que temporacia primàriament la temporalitat que constitueix el sentit del «precursor estat de resolt», es desembussa amb això ell mateix com a finit. Però no «prossegueix el temps», malgrat el «ja no ser aquí» jo mateix? I no pot encara haver-hi «en l'advenir» i advenir des d'ell una infinitat de coses?

Aquestes preguntes han de respondre's afirmativament. Malgrat això, no tanquen objecció alguna contra la finitud de la temporalitat original -perquè, senzillament, ja no tracten d'aquesta. La qüestió no és el que pugui esdevenir encara «en un temps que prossegueixi», ni quina classe d' «advenir a si» pugui fer front «des d'aquest temps», sinó com està constituït originalment el «advenir a si» mateix quan tal. El seu finitud no vol dir primàriament un cessar, sinó que és un caràcter de la temporació mateixa. L'advenir propi i original és el «a si», a si, existint com la irrebasable possibilitat del «no ser». El caràcter extàtic de l'advenir original resideix justament en què conclou el «poder ser», és a dir, és conclús ell mateix i quan tal fa possible la comprensió existencial resolta del «no ser». El «advenir a si» propi i original és el sentit de l'existir en el «no ser» més peculiar. Amb la tesi de la finitud original de la temporalitat no es nega que «prossegueixi el temps», sinó que la tesi es redreça simplement a fixar el caràcter fenomènic de la temporalitat original, que es mostra en el projectat per la projecció existenciària original del «ser aquí» mateix.

La temptació de passar per alt la finitud de l'advenir propi i original i amb ella de la temporalitat, o de tenir-la a priori per impossible, sorgeix del constant posar-se per davant la comprensió vulgar del temps. Si aquesta amb raó té noció d'un temps sense fi, i només d'aquest temps, amb això no està dit encara que comprengui ja també aquest temps i el seu «infinitud». Què vol dir que el temps «prossegueix» i «segueix passant»? Què significa el «en el temps» en general i el «en» i «des de l'advenir» especialment? En quin sentit és «el temps» sense fi? Tot això demana una explicació, si és que no volen seguir mancant de base les objeccions vulgars contra la finitud del temps original. Mes aquesta explicació només és factible una vegada obtingut un adequat plantejament de la qüestió de la finitud i la infinitud, i aquest plantejament sorgeix dirigint una mirada de comprensió al fenomen original del temps. El problema no pot formular-se així: com es converteix el temps infinit, derivat, «en què» sorgeix i passa el «davant els ulls», en la temporalitat finita, original, sinó així: com sorgeix de la temporalitat pròpia i finita la impròpia, i com temporacia aquesta, quan impròpia, del temps finit un altre in-finit? Només perquè el temps original és finit pot temporaciar-se el «derivat» com in-finit. En l'ordre de la comprensió només resulta plenament visible la finitud del temps una vegada que s'ha posat de manifest el «temps sense fi» per oposar aquest a aquella.

Resumim l'anterior anàlisi de la temporalitat original en les següents tesis. El temps és originalment com temporació de la temporalitat que fa possible la constitució de l'estructura de la cura. La temporalitat és essencialment extàtica. La temporalitat es temporacia originalment des de l'advenir. El temps originari és finit.

El ser y el tiempo, F.C.E.., México 1974, 5ª p.352-358.

---

Original en castellà

El «ser ahí» es abierto propia o impropiamente para sí mismo bajo el punto de vista de su existencia. Existiendo, se comprende a sí mismo, pero de tal suerte, que este comprender no representa un puro aprehender, sino que constituye el ser existencial del «poder-ser» fáctico. El ser abierto es el de un ente al que le va este ser. El sentido de este ser, es decir, la cura, que hace posible ésta con la constitución que tiene, constituye originalmente el ser del «poder ser». El sentido del ser del «ser ahí» no es otra cosa, que flote en el vacío y «fuera» de él mismo, sino el «ser ahí» mismo, que se comprende a sí mismo. ¿Qué es lo que hace posible el ser del «ser ahí» y con él su existencia fáctica?

Lo proyectado en la proyección existenciaria original de la existencia se desembozó como «precursor estado de resuelto». ¿Qué es lo que hace posible este «ser total y propio» del «ser ahí» en la unidad de su todo estructural con miembros? Tomando, bajo el punto de vista existenciario, formalmente, sin mencionar a cada nuevo paso el pleno contenido de la estructura, es el «precursor estado de resuelto» el «ser relativamente al» más peculiar y señalado «poder ser». Cosa semejante sólo es posible si el «ser ahí» en general puede advenir a sí en su posibilidad más peculiar y en este «poder advenir a sí» mantiene la posibilidad como posibilidad, es decir, existe. El poder «advenir» a sí en la señalada posibilidad, manteniéndola, es el fenómeno original del «ad-venir». Si es inherente al ser del «ser ahí» el propio o impropio «ser relativamente a la muerte», éste a su vez sólo es posible como «advenidero» en el sentido acabado de indicar y que se ha de determinar más todavía. «Advenir» no mienta aquí un ahora que aún no se ha vuelto «real», pero que llegará a ser, un buen día, sino el venir en que el «ser ahí» adviene a sí en su más peculiar «poderser». El «precursar» hace al «ser ahí» propiamente advenidero, pero de tal suerte que el mismo «precursar» sólo es posible en tanto que el «ser ahí» en cuanto siendo en general adviene a sí ya siempre, es decir, es advenidero en su ser en general.

El «precursor estado de resuelto» comprende el «ser ahí» en su esencial «ser deudor». Este comprender quiere decir tomar sobre sí existiendo el «ser deudor» o ser como fundamento yecto de «no ser». Pero tomar sobre sí el «estado de yecto» significa ser propiamente el «ser ahí» como en cada caso ya era. Pero el tomar sobre D el «estado de yecto» sólo es posible si el «ser ahí» advenidero puede «ser» su más peculiar «como en cada caso ya era», es decir, un «sido». Sólo en tanto el «ser ahí» en general «es»en el sentido de «yo soy sido» puede advenir a sí mismo en el advenir retroviniendo. Propiamente advenidero, es el «ser ahí» propiamente sido. El «precursar» de la posibilidad extrema y más peculiar es el comprensivo retrovenir al más peculiar sido. El «ser ahí» sólo puede ser sido propiamente en tanto es advenidero. El sido surge en cierto modo del advenir.

[...]

El contenido fenoménico de este sentido, sacado de la constitución del ser del «precursor estado de resuelto», da su significaciónaltérmino «temporalidad». El uso de esta expresión como término técnico ha de alejarse antes que nada de todas las significaciones de «futuro», «pasado» y «presente» que sugiere el concepto vulgar del tiempo. Dígase lo mismo de los conceptos de un «tiempo» «subjetivo» y «objetivo» o «inmanente» y «trascendente». Dado que el «ser ahí» se comprende a sí mismo inmediata y regularmente en forma impropia, es lícito conjeturar que el «tiempo» de la comprensión vulgar del tiempo represente sin duda un fenómeno genuino, pero derivado. Surge de la temporalidad impropia, que tiene ella misma su origen peculiar. Los conceptos de «futuro», «pasado» y «presente» han brotado ante todo de la comprensión impropia del tiempo. El circunscribir terminológicamente los correspondientes fenómenos originales y propios lucha con la misma dificultad a que está sujeta toda terminología ontológica. Las violencias de lenguaje no son en este campo de investigación arbitrariedades, sino imperiosas necesidades cum fundamento in re. Para poder, sin embargo, mostrar acabadamente cómo se origina la temporalidad impropia en la original y propia, es menester describir antes en todo su detalle el fenómeno original, hasta aquí sólo rudimentariamente abocetado.

Si el «estado de resuelto» constituye el modo de la cura propia, pero él mismo sólo es posible gracias a la temporalidad, entonces es necesario que el fenómeno mismo a que hemos llegado mirando al «estado de resuelto» represente tan sólo una modalidad de la temporalidad que en general hace posible la cura en cuanto tal. La totalidad del ser del «ser ahí», la cura, es: «pre-ser-se-ya-en (un mundo) como ser-cabe (entes que hacen frente dentro del mundo)». Cuando se fijó por primera vez esta estructura con miembros, se señaló que, en atención a sus miembros, era necesario traer la cuestión ontológica más atrás aún o hasta poner de manifiesto la unidad de la totalidad de la multiplicidad de la estructura. La unidad original de la estructura de la cura reside en la temporalidad.

El «pre-ser-se» se funda en el advenir. El «ya-en» está denunciando que entraña el sido. El «ser cabe...» se hace posible en el presentar. Después de lo dicho se prohibe de suyo tomar el «pre» y el «ya» de acuerdo con la comprensión vulgar del tiempo. El «pre» no mienta «precedencia» en el sentido del «aún no ahora, pero sí posteriormente»; ni tampoco significa el «ya» un «ya no ahora, pero sí anteriormente». Si las expresiones «pre-» y «ya» tuviesen esta significación «temporosa», que también pueden tener, se diría de la temporalidad de la cura que era algo que es sobre todo «anteriormente» y «posteriormente», «aún no» y «ya no». Se concebiría la cura como un ente que tendría lugar y transcurriría «en el tiempo». El ser de un ente del carácter del «ser ahí» se convertiría en algo «ante los ojos», pero si tal cosa es imposible, entonces es necesario que la significación «temporosa» de dichas expresiones sea otra. El «pre» y el «preserse» indican el advenir, en el sentido de aquello que pura y simplemente hace posible que el «ser ahí» sea de tal suerte que le vaya su «poder ser». El proyectarse sobre el «por mor de sí mismo», que se funda en el advenir, es una nota esencial de la existenciariedad. El sentido primario de ésta es el advenir.

Igualmente significa el «ya» el sentido temporal existenciario del ser del ente que, en tanto es, es en cada caso ya yecto. Sólo porque la cura se funda en el sido puede el «ser ahí» existir como el ente yecto que él es. «Mientras» el «ser ahí» existe fácticamente, no es nunca pasado, pero sí que es siempre ya sido, en el sentido del yo soy sido. Y sólo puede ser sido mientras es. Pasado llamamos, por lo Contrario, al ente que ya no es «ante los ojos». De aquí que el «ser ahí» existiendo, no pueda apresarse nunca a sí mismo como un hecho «ante los ojos» que «con el tiempo» surge y pasa y parcialmente ya es pasado. El «ser ahí» nunca «se encuentra» sino como factum yecto. En el encontrarse se sorprende el «ser ahí» a sí mismo como el ente que, siendo aún, ya era, es decir, es constantemente sido. El sentido existenciario primario de la facticidad reside en el sido. La fórmula de la estructura de la cura indica con las expresiones «pre» y «ya» el sentido temporal de la existenciariedad y la facticidad.

[...]

La temporalidad hace posible la unidad de la existencia, la facticidad y la caída, constituyendo así originalmente la totalidad de la estructura de la cura. Los elementos de la cura no están simplemente amontonados, como tampoco la temporalidad misma va «con el tiempo» componiéndose de advenir, sido y presente. La temporalidad no «es», en general, un ente. No es, sino que se «temporacía». Por qué, sin embargo, no podemos menos de decir: «la temporalidad 'es' -el sentido de la cura», «la temporalidad 'es' -de tal o cual forma», sólo puede hacerse comprensible por medio de la idea aclarada del ser y del «es» en general. La temporalidad temporacía, y temporacía posibles modos de ella misma. Éstos hacen posible la multiplicidad de los modos de ser del «ser ahí», ante todo la posibilidad fundamental de la existencia propia e impropia.

Advenir, sido, presente, ostentan los caracteres fenoménicos del «a sí», del «retro..,», del «dejar que hagan frente...». Los fenómenos del «a...», «retro...», «cabe...», revelan en la temporalidad lo έχτατικόν por excelencia. La temporalidad es el original «fuera de si» en y para sí mismo. Llamamos, por ende, a los caracterizados fenómenos del advenir, el sido y el presente los «éxtasis» de la temporalidad. Ésta no empieza por ser un ente que luego sale de sí, sino que su esencia es la temporación en la unidad de los éxtasis. Lo característico del «tiempo» accesible a la comprensión vulgar consiste entre otras cosas justamente en que en él, en cuanto pura secuencia de ahoras sin principio ni fin, resulta nivelado el carácter extático de la temporalidad original. Pero esta misma nivelación se funda, según su sentido existenciario, en una determinada temporación posible, conforme a la cual la temporalidad en cuanto impropia temporacía el llamado «tiempo». Si, por ende, se demuestra que el «tiempo» accesible a la comprensividad del «ser ahí» no es original, antes bien surge de la temporalidad propia, se justifica con arreglo al principio a potiori fit denominatio que denominemos a la temporalidad que acabamos de poner de manifiesto el «tiempo original».

En la enumeración de los éxtasis hemos mencionado siempre en primer lugar el advenir. Es para indicar que el advenir tiene una primacía dentro de la unidad extática de la temporalidad original y propia, aunque la temporalidad no surja de un amontonamiento y secuencia de los éxtasis, sino que en cada caso se temporacía de éstos en cuanto son de igual originalidad. Pero dentro de ésta son diversos los modos de la temporación. La diversidad consiste en que la temporación puede determinarse primariamente desde cada uno de los diversos éxtasis. La temporalidad original y propia se temporacía desde el advenir propio, por modo que advenideramente sida despierta ante todo el presente. El fenómeno primario de la temporalidad original y propia es el advenir. La primacía del advenir tomará ella misma diversas inflexiones, respondiendo a la modificada temporación de la temporalidad impropia, pero será visible incluso en el «tiempo» derivado.

La cura es «ser relativamente a la muerte». El «precursor estado de resuelto» lo definimos como el «propio ser relativamente la caracterizada posibilidad de la absoluta imposibilidad del 'ser ahí' ». En semejante «ser relativamente a su fin» existe el «ser ahí» total y propiamente como el ente que puede ser «yecto en la muerte». El «ser ahí» no tiene un fin al llegar al cual pura y simplemente cesa, sino que existe finitamente. El advenir propio que temporacía primariamente la temporalidad que constituye el sentido del «precursor estado de resuelto», se desemboza con ello él mismo como finito. Pero ¿no «prosigue el tiempo», a pesar del «ya no ser ahí» yo mismo? Y ¿no puede aún haber «en el advenir» y advenir desde él una infinidad de cosas?

Estas preguntas deben responderse afirmativamente. A pesar de ello, no encierran objeción alguna contra la finitud de la temporalidad original -porque, sencillamente, ya no tratan de ésta. La cuestión no es lo que pueda acaecer aún «en un tiempo que prosiga», ni qué clase de «advenir a si» pueda hacer frente «desde este tiempo», sino cómo está constituido originalmente el «advenir a si» mismo en cuanto tal. Su finitud no quiere decir primariamente un cesar, sino que es un carácter de la temporación misma. El advenir propio y original es el «a sí», a si, existiendo como la irrebasable posibilidad del «no ser». El carácter extático del advenir original reside justamente en que concluye el «poder ser», es decir, es concluso él mismo y en cuanto tal hace posible la comprensión existencial resuelta del «no ser». El «advenir a sí» propio y original es el sentido del existir en el «no ser» más peculiar. Con la tesis de la finitud original de la temporalidad no se niega que «prosiga el tiempo», sino que la tesis se endereza simplemente a fijar el carácter fenoménico de la temporalidad original, que se muestra en lo proyectado por la proyección existenciaria original del «ser ahí» mismo.

La tentación de pasar por alto la finitud del advenir propio y original y con ella de la temporalidad, o de tenerla a priori por imposible, surge del constante ponerse por delante la comprensión vulgar del tiempo. Si ésta con razón tiene noción de un tiempo sin fin, y sólo de este tiempo, con ello no está dicho aún que comprenda ya también este tiempo y su «infinitud». ¿Qué quiere decir que el tiempo «prosigue» y «sigue pasando»? ¿Qué significa el «en el tiempo» en general y el «en» y «desde el advenir» en especial? ¿En qué sentido es «el tiempo» sin fin? Todo esto pide una explicación, si es que no quieren seguir careciendo de base las objeciones vulgares contra la finitud del tiempo original. Mas esta explicación sólo es factible una vez obtenido un adecuado planteamiento de la cuestión de la finitud y la infinitud, y este planteamiento surge dirigiendo una mirada de comprensión al fenómeno original del tiempo. El problema no puede formularse así: ¿cómo se convierte el tiempo infinito, derivado, «en que» surge y pasa lo «ante los ojos», en la temporalidad finita, original, sino así: ¿cómo surge de la temporalidad propia y finita la impropia, y cómo temporacía ésta, en cuanto impropia, del tiempo finito otro in-finito? Sólo porque el tiempo original es finito puede temporaciarse el «derivado» como in-finito. En el orden de la comprensión sólo resulta plenamente visible la finitud del tiempo una vez que se ha puesto de manifiesto el «tiempo sin fin» para oponer éste a aquélla.

Resumimos el anterior análisis de la temporalidad original en las siguientes tesis. El tiempo es originalmente como temporación de la temporalidad que hace posible la constitución de la estructura de la cura. La temporalidad es esencialmente extática. La temporalidad se temporacía originalmente desde el advenir. El tiempo originario es finito.