Hegel: l'ésser, el no-res i l'esdevenir

 L'ésser

Ser, pur ser -sense cap altra determinació. En la seva immediació indeterminada és igual només a si mateix, i tampoc és desigual enfront d'un altre; no té cap diferència, ni en el seu interior ni cap a l'exterior. Per via d'alguna determinació o contingut, que es diferenciés en ell, o per que el seu mitjà fos posat com a diferent d'un altre, no seria conservat en la seva puresa. És la pura indeterminació i el pur buit-. No hi ha res en ell que un pugui pensar o intuir, si pugues aquí parlar-se d'intuir; o bé és ell només aquest pur, buit intuir en si mateix. Tampoc hi ha res en ell que un pugui pensar, o bé aquest és un igualment només un pensar buit. L'ésser, l'immediat, l'indeterminat, és en realitat el no-res, ni més ni menys que el no-res.

El no-res

Res, el pur no res; és la simple igualtat amb si mateixa, el buit perfecte, l'absència de determinació i contingut; la indistinció en si mateixa. -Quan pot parlar-se aquí d'un intuir o pensar, val com una diferència el que pugui ser intuït o pensat alguna cosa o no res. Intuir o pensar el no-res té, doncs, un significat; els dos són diferents, i així el no-res està (existeix) en el nostre intuir o pensar; o més aviat és l'intuir o pensar buits mateixos, i el mateix buit intuir o pensar que és el pur ser.- El no-res és, per tant, la mateixa determinació o més aviat absència de determinació, i amb això és en general la mateixa cosa que és el pur ser.

L'esdevenir: unitat de l'ésser i el no-res

El pur ser i el pur no res són per tant la mateixa cosa. El que constitueix la veritat no és l'ésser ni el no-res, sinó allò que no traspassa sinó que ha traspassat, val dir el ser (traspassat) en el no-res i el no-res (traspassada) en l'ésser. Però al mateix temps la veritat no és la seva indistinció, sinó el que ells no són el mateix, sinó que són absolutament diferents, però són alhora inseparats i inseparables i immediatament cadascun desapareix en el seu oposat. La seva veritat consisteix, doncs, en aquest moviment de l'immediat desaparèixer d'un en un altre: el esdevenir; un moviment on els dos són diferents, però per via d'una diferència que al mateix temps s'ha resolt immediatament.

La ciencia de la lógica, Solar / Hachette, Buenos Aires 1968, p.77-78.

---

Original en castellà

El ser

Ser, puro ser –sin ninguna otra determinación. En su inmediación indeterminada es igual sólo a sí mismo, y tampoco es desigual frente a otro; no tiene ninguna diferencia, ni en su interior ni hacia lo exterior. Por vía de alguna determinación o contenido, que se diferenciara en él, o por cuyo medio fuese puesto como diferente de otro, no sería conservado en su pureza. Es la pura indeterminación y el puro vacío–. No hay nada en él que uno pueda pensar o intuir, si puede aquí hablarse de intuir; o bien es él sólo este puro, vacío intuir en sí mismo. Tampoco hay nada en él que uno pueda pensar, o bien éste es un igualmente sólo un pensar vacío. El ser, lo inmediato, lo indeterminado, es en realidad la nada, ni más ni menos que la nada.

La nada

Nada, la pura nada; es la simple igualdad consigo misma, el vacío perfecto, la ausencia de determinación y contenido; la indistinción en sí misma. –En cuanto puede hablarse aquí de un intuir o pensar, vale como una diferencia el que pueda ser intuido o pensado algo o nada. Intuir o pensar la nada tiene, pues, un significado; los dos son distintos, y así la nada está (existe) en nuestro intuir o pensar; o más bien es el intuir o pensar vacíos mismos, y el mismo vacío intuir o pensar que es el puro ser.– La nada es, por lo tanto, la misma determinación o más bien ausencia de determinación, y con esto es en general la misma cosa que es el puro ser.

El devenir: unidad del ser y la nada

El puro ser y la pura nada son por tanto la misma cosa. Lo que constituye la verdad no es el ser ni la nada, sino aquello que no traspasa sino que ha traspasado, vale decir el ser (traspasado) en la nada y la nada (traspasada) en el ser. Pero al mismo tiempo la verdad no es su indistinción, sino el que ellos no son lo mismo, sino que son absolutamente diferentes, pero son a la vez inseparados e inseparables e inmediatamente cada uno desaparece en su opuesto. Su verdad consiste, pues, en este movimiento del inmediato desaparecer de uno en otro: el devenir; un movimiento donde los dos son diferentes, pero por vía de una diferencia que al mismo tiempo se ha resuelto inmediatamente.