Aristòtil: la naturalesa com a principi de canvi

Text original editat en castellà.

Algunas cosas son por naturaleza, otras por otras causas. Por naturaleza, los animales y sus partes, las plantas y los cuerpos simples como la tierra, el fuego, el aire y el agua -pues decimos que éstas y otras cosas semejantes son por naturaleza. Todas estas cosas parecen diferenciarse de las que no están constituidas por naturaleza, porque cada una de ellas tiene en sí misma un principio de movimiento y de reposo, sea con respecto al lugar o al aumento o a la disminución o a la alteración. Por el contrario, una cama, una prenda de vestir o cualquier otra cosa de género semejante, en cuanto que las significamos en cada caso por su nombre y en tanto que son productos del arte, no tienen en sí mismas ninguna tendencia natural al cambio; pero en cuanto que, accidentalmente, están hechas de piedra o de tierra o de una mezcla de ellas, y sólo bajo este respecto, la tienen. Porque la naturaleza es un principio y causa del movimiento o del reposo en la cosa a la que pertenece primariamente y por sí misma, no por accidente.

Digo «no por accidente» porque alguno, siendo médico, podría curarse a sí mismo; pero no posee el arte de la medicina por curarse a sí mismo, sino que en este caso son por accidente un mismo hombre el que cura y el que es curado, y por eso en otras ocasiones pueden ser distintos. Ocurre lo mismo con cada una de las otras cosas producidas accidentalmente: ninguna tiene en sí el principio de su producción, sino que unas lo tienen fuera, en otras cosas, como la casa y cada uno de los demás productos manuales, y otras lo tienen en sí mismas, pero no por sí mismas, como son todas las que pueden llegar a ser accidentalmente causa para sí mismas.

Naturaleza es, pues, lo que se ha dicho. Y las cosas que tienen tal principio se dice que «tienen naturaleza». Cada una de estas cosas es una substancia, pues es un substrato y la naturaleza está siempre en un substrato. Y se dice que son «conforme a naturaleza» todas esas cosas y cuanto les pertenece por sí mismas, como al fuego el desplazarse hacia arriba; pues este desplazamiento no es «naturaleza», ni «tiene naturaleza», pero es «por naturaleza» y «conforme a naturaleza».

Queda dicho, entonces, qué es la naturaleza y qué es ser «por naturaleza» y «conforme a naturaleza». Que la naturaleza existe, sería ridículo intentar demostrarlo; pues es claro que hay cosas que son así, y demostrar lo que es claro por lo que es oscuro es propio de quienes son incapaces de distinguir lo que es cognoscible por sí mismo de lo que no lo es. Aunque es evidente que se puede experimentar tal confusión, pues un ciego de nacimiento podría ponerse a discurrir sobre los colores. Pero los que así proceden sólo discuten sobre palabras, sin pensar lo que dicen.

Algunos piensan que la naturaleza o la substancia de las cosas que son por naturaleza es el constituyente primero en cada una de ellas, algo informe en sí mismo; así, la naturaleza de una cama sería la madera, y la de una estatua el bronce. (Signo de ello, dice Antifonte, es el hecho de que si se plantase una cama y la madera en putrefacción cobrase fuerza hasta echar un brote, no se generaría una cama, sino madera, lo que muestra que la disposición de las partes según las reglas y el arte sólo le pertenece accidentalmente, mientras que la substancia es aquello que permanece aunque esté afectado continuamente por esa disposición.) Y si la materia de cada una de estas cosas se encuentra asimismo en relación con otra (como el bronce o el oro con el agua, los huesos o la madera con la tierra, e igualmente cualquiera de las demás cosas), éstas sería su naturaleza y su substancia. Por eso algunos dicen que la naturaleza de las cosas es el fuego; otros, que la tierra; otros, que el aire; otros, que el agua; otros, que varios de estos elementos; otros, que todos ellos. Porque de aquello que suponen que es la naturaleza de las cosas, sea uno o más, dicen que es, o que son, la totalidad de la substancia, y que todo lo demás son afecciones, estados y disposiciones suyas. Y afirman también que tal o tales substancias son eternas, pues en ellas no puede haber cambio desde sí mismas a otra cosa, mientras que todo lo demás nace y perece indefinidamente.

Así, en un sentido se llama naturaleza a la materia primera que subyace en cada cosa que tenga en sí misma un principio del movimiento y del cambio. Pero, en otro sentido, es la forma o la especie según la definición. Porque, así como se llama «arte» lo que es conforme al arte y a lo artificial, así también se llama «naturaleza» lo que es conforme a la naturaleza y a lo natural. [...]

En este otro sentido, la naturaleza de lo que tiene en sí mismo el principio del movimiento sería la forma o la especie, la cual sólo conceptualmente es separable de la cosa. En cuanto a lo que está compuesto de materia y forma, por ejemplo un hombre, eso no es naturaleza, sino «por naturaleza».

La forma es más naturaleza que la materia, porque decimos que una cosa es lo que es cuando existe actualmente más que cuando existe en potencia. Además, un hombre nace de un hombre, pero una cama no nace de una cama; por eso se dice que la naturaleza de una cama no es la configuración, sino la madera, porque si germinase no brotaría una cama, sino madera. Pero aunque la madera sea su naturaleza, también la forma es naturaleza, porque el hombre nace del hombre. Además, la naturaleza entendida como generación es un proceso hacia la naturaleza «como forma».[...] No hacia aquello de donde proviene, sino hacia aquello a lo cual va. Luego la forma es naturaleza.

Pero como la forma y la naturaleza se dicen en dos sentidos, y la privación es de alguna manera forma, habrá que examinar más adelante si la privación es un contrario en la generación absoluta o no lo es.

Text traduït al català (Traducció automàtica pendent de revisió).

Algunes coses són per naturalesa, unes altres per altres causes. Per naturalesa, els animals i les seves parts, les plantes i els cossos simples com la terra, el foc, l'aire i l'aigua -doncs diem que aquestes i altres coses semblants són per naturalesa. Totes aquestes coses semblen diferenciar-se de les quals no estan constituïdes per naturalesa, perquè cadascuna d'elles té en si mateixa un principi de moviment i de repòs, sigui pel que fa al lloc o a l'augment o a la disminució o a l'alteració. Per contra, un llit, una peça de vestir o qualsevol altra cosa de gènere semblant, en tant que les signifiquem en cada cas pel seu nom i mentre que són productes de l'art, no tenen en si mateixes cap tendència natural al canvi; però en tant que, accidentalment, estan fetes de pedra o de terra o d'una barreja d'elles, i només sota aquest respecte, la tenen. Perquè la naturalesa és un principi i causa del moviment o del repòs en la cosa a la qual pertany primàriament i per si mateixa, no per accident.

Dic «no per accident» perquè algun, sent metge, podria guarir-se a si mateix; però no posseeix l'art de la medicina per guarir-se a si mateix, sinó que en aquest cas són per accident un mateix home el que guareix i el que és guarit, i per això en altres ocasions poden ser diferents. Ocorre el mateix amb cadascuna de les altres coses produïdes accidentalment: cap té en si el principi de la seva producció, sinó que unes ho tenen fora, en altres coses, com la casa i cadascun dels altres productes manuals, i unes altres ho tenen en si mateixes, però no per si mateixes, com són totes les que poden arribar a ser accidentalment causa per a si mateixes.

Naturalesa és, doncs, la qual cosa s'ha dit. I les coses que tenen tal principi es diu que «tenen naturalesa». Cadascuna d'aquestes coses és una substància, doncs és un substrat i la naturalesa està sempre en un substrat. I es diu que són «conforme a naturalesa» totes aquestes coses i quant els pertany per si mateixes, com al foc el desplaçar-se cap amunt; doncs aquest desplaçament no és «naturalesa», ni «té naturalesa», però és «per naturalesa» i «conforme a naturalesa».

Queda dit, llavors, què és la naturalesa i què és ser «per naturalesa» i «conforme a naturalesa». Que la naturalesa existeix, seria ridícul intentar demostrar-ho; doncs és clar que hi ha coses que són així, i demostrar el que és clar pel que és fosc és propi d'els qui són incapaços de distingir el que és cognoscible per si mateix del que no ho és. Encara que és evident que es pot experimentar tal confusió, doncs un cec de naixement podria posar-se a discórrer sobre els colors. Però els que així procedeixen només discuteixen sobre paraules, sense pensar el que diuen.

Alguns pensen que la naturalesa o la substància de les coses que són per naturalesa és el constituent primer en cadascuna d'elles, alguna cosa informe en si mateix; així, la naturalesa d'un llit seria la fusta, i la d'una estàtua el bronze. (Signe d'això, diu Antifont, és el fet que si es plantés un llit i la fusta en putrefacció cobrés força fins a tirar un brot, no es generaria un llit, sinó fusta, la qual cosa mostra que la disposició de les parts segons les regles i l'art només li pertany accidentalment, mentre que la substància és allò que roman encara que estigui afectat contínuament per aquesta disposició.) I si la matèria de cadascuna d'aquestes coses es troba així mateix en relació amb una altra (com el bronze o l'or amb l'aigua, els ossos o la fusta amb la terra, i igualment qualsevol de les altres coses), aquestes seria la seva naturalesa i la seva substància. Per això alguns diuen que la naturalesa de les coses és el foc; uns altres, que la terra; uns altres, que l'aire; uns altres, que l'aigua; uns altres, que varis d'aquests elements; uns altres, que tots ells. Perquè d'allò que suposen que és la naturalesa de les coses, sigui un o més, diuen que és, o que són, la totalitat de la substància, i que tot la resta són afeccions, estats i disposicions seves. I afirmen també que tal o tals substàncies són eternes, doncs en elles no pot haver-hi canvi des de si mateixes a una altra cosa, mentre que tot la resta neix i pereix indefinidament.

Així, en un sentit es diu naturalesa a la matèria primera que subjau en cada cosa que tingui en si mateixa un principi del moviment i del canvi. Però, en un altre sentit, és la forma o l'espècie segons la definició. Perquè, així com es diu «art» el que és conforme a l'art i a l'artificial, així també es diu «naturalesa» el que és conforme a la naturalesa i al natural. [...]

En aquest altre sentit, la naturalesa del que té en si mateix el principi del moviment seria la forma o l'espècie, la qual només conceptualment és separable de la cosa. Quant al que està compost de matèria i forma, per exemple un home, això no és naturalesa, sinó «per naturalesa».

La forma és més naturalesa que la matèria, perquè diem que una cosa és el que és quan existeix actualment més que quan existeix en potència. A més, un home neix d'un home, però un llit no neix d'un llit; per això es diu que la naturalesa d'un llit no és la configuració, sinó la fusta, perquè si germinava no brollaria un llit, sinó fusta. Però encara que la fusta sigui la seva naturalesa, també la forma és naturalesa, perquè l'home neix de l'home. A més, la naturalesa entesa com a generació és un procés cap a la naturalesa «com a forma».[...] No cap a allò d'on prové, sinó cap a allò a la qual cosa va. Després la forma és naturalesa.

Però com la forma i la naturalesa es diuen en dos sentits, i la privació és d'alguna manera forma, caldrà examinar més endavant si la privació és un contrari en la generació absoluta o no ho és.

Física, 192b1-193b-22.(Gredos, Madrid 1995, p.128-135).

Original en castellà