Georg Simmel: relativisme i spinozisme

S'ha dit repetides vegades que la concepció relativista implica una reducció del valor, de la seguretat i la significació de les coses sense percebre que només una conservació ingènua de qualsevol principi absolut, que més amunt criticàvem, pot atribuir aquesta actitud a principi relatiu. La veritat és la situació contrària: precisament a través d'un procés infinit de solució de tota rigidesa per a si en les accions recíproques ens podem aproximar a aquella unitat funcional de tots els elements de valor, en la qual la significació de cada un d'ells irradia sobre els altres. Per aquest motiu, el relativisme es troba més proper al seu oposat extrem, l'espinozisme -amb la seva omnicomprensiva substantia sive Deus-, del que s'acostuma a creure. Aquest absolut, que no té altre contingut mes que el concepte universal de l'ésser, tanca en la seva unitat, per tant, tot el que és. Les coses aïllades no tenen ser per a si, ja que tot ser, per la seva realitat, es troba tan unificat en aquella substància divina, com a la unitat que constitueix pel seu concepte abstracte, és a dir, com el que és en general. Tota constància i substancialitat aïllades, tot l'absolut de segon ordre està comprès en aquella totalitat, de manera que pot dir-se directament que, al monisme d'Espinoza, la totalitat de contingut de la imatge del món passa a ser relativa. Aquesta substància general, aquest absolut únic i aïllat, es pot deixar fora de consideració ara, sense que per això la realitat pateixi cap alteració -el expropiador és expropiat, com Marx descriu un procés formalment similar- i l'únic que resta, de fet, és la dissolució relativista de les coses en relacions i processos. El condicionament de les coses, constituït pel relativisme com la seva essència, pot semblar que exclou el pensament de la infinitud si s'observa superficialment o si no es reflexiona de manera suficientment radical en el relativisme. El cert és, més aviat, el contrari. Una infinitud concreta només sembla possible de dues maneres: un, com un ordre ascendent o descendent, en què cada baula depèn d'una altre i, al seu torn, és punt de dependència d'una tercera; això es pot donar com a ordenació espacial, com transmissió causal d'energia, com seqüència temporal i com a deducció lògica. Dos, el que aquest tipus d'ordre mostra en extensió ens l'ofereix l'acció recíproca sota forma compendiada i retroactiva. La influència que un element exerceix sobre un altre es converteix en causa per la qual aquest irradia una acció en resposta sobre el primer, que una vegada, produïda, al seu torn és converteix en causa d'una altra influència en sentit invers, de manera que el joc comença de nou; tal és l'esquema d'una verdadera infinitud de l'activitat. Es produeix aquí una absència immanent de límits, comparable a la del cercle, ja que també aquesta sorgeix a través de la reciprocitat completa, en la qual cada part de la mateixa determina la posició de l'altra, a diferència d'altres línies d'autorretorn en les quals, cada punt no experimenta el mateix condicionament recíproc de totes les parts immanents. Allà on la infinitud apareix com la substància o la mesura d'un absolut, es converteix en una gran finitud. Únicament el condicionament de tot contingut existencial per mitjà d'un altre que, al seu torn, està condicionat d'igual manera -ja per mitjà d'un tercer, en el qual es repeteix el mateix, ja per mitjà del primer, amb el qual es troba imbricat en una relació de reciprocitat- pot superar la finitud de l'existència.