Heidegger: l'essència de l'home
De Wikisofia
La revisió el 13:59, 5 set 2015 per Sofibot (discussió | contribucions)
Es tracta de preguntar per què les tres preguntes (1. Què puc saber? 2. Què haig de fer? 3. Què m'és permès esperar?) «es deixen reduir» a la quarta? Per què «pot incloure's tot això en l'antropologia»? Que tenen de comú aquestes tres preguntes, baix quin aspecte són una, de tal manera que pugui reduir-les-hi a la quarta?
L'interès més profund de la raó humana s'uneix en les tres preguntes esmentades. S'interroga per un poder, un deure i un permetre de la raó humana.
Quan un poder és problemàtic i es vol delimitar les seves possibilitats, es troba, alhora un no-poder. Un ser totpoderós no necessita preguntar-se: què és el que puc?, és a dir: què és el que no puc? No solament no necessita preguntar-li-ho, sinó que, d'acord amb la seva essència, no pot plantejar-se aquesta pregunta. Però aquest no-poder no és un defecte, sinó l'absència de tot defecte i de tota «negació». El que es pregunta: què és el que puc? Enuncia amb això una finitud. I el que aquesta pregunta toca en el seu interès més íntim fa patent una finitud en el més íntim de la seva essència.[...]
D'aquí resulta que la raó humana no és solament finita perquè es planteja les tres preguntes esmentades, sinó que, per contra, planteja aquestes preguntes perquè és finita [...]. A causa que les tres preguntes interroguen per aquest objecte únic: la finitud, aquestes preguntes «es deixen» referir a la quarta: què és l'home?
| Kant y el problema de la metafísica, FCE, México 1973, p. 180-181. |
Original en castellà
Se trata de preguntar por qué las tres preguntas (1. ¿Qué puedo saber? 2. ¿Qué debo hacer? 3. ¿Qué me es permitido esperar?) «se dejan reducir» a la cuarta? ¿Por qué «puede incluirse todo esto en la antropología»? ¿Que tienen de común estas tres preguntas, bajo qué aspecto son una, de tal modo que pueda reducírselas a la cuarta?
El interés más profundo de la razón humana se une en las tres preguntas mencionadas. Se interroga por un poder, un deber y un permitir de la razón humana.
Cuando un poder es problemático y se quiere delimitar sus posibilidades, se encuentra, a la vez un no-poder. Un ser todopoderoso no necesita preguntarse: ¿qué es lo que puedo?, es decir: ¿qué es lo que no puedo? No solamente no necesita preguntárselo, sino que, de acuerdo con su esencia, no puede plantearse esta pregunta. Pero este no-poder no es un defecto, sino la ausencia de todo defecto y de toda «negación». El que se pregunta: ¿qué es lo que puedo? Enuncia con ello una finitud. Y lo que esta pregunta toca en su interés más íntimo hace patente una finitud en lo más íntimo de su esencia.[...]
De ahí resulta que la razón humana no es solamente finita porque se plantee las tres preguntas mencionadas, sino que, por el contrario, plantea estas preguntas porque es finita [...]. Debido a que las tres preguntas interrogan por este objeto único: la finitud, estas preguntas «se dejan» referir a la cuarta: ¿qué es el hombre?