Gadamer: l'ésser que pot ser comprès és llenguatge

Nostra reflexió ha estat guiada per la idea que el llenguatge és un centre en el qual es reuneixen el jo i el món, o millor, en el qual tots dos apareixen en la seva unitat originària. Hem elaborat també la manera com es representa aquest centre especulatiu del llenguatge com un esdevenir finit enfront de la mediació dialèctica del concepte. En tots els casos que hem analitzat, tant en el llenguatge de la conversa com en el de la poesia i en el de la interpretació, s'ha fet palesa l'estructura especulativa del llenguatge, que consisteix no a ser còpia d'alguna cosa que està donat amb fixesa, sinó en un accedir al llenguatge en el qual s'anuncia un tot de sentit. Això ens havia apropat a la dialèctica antiga perquè tampoc en ella es donava una activitat metodològica del subjecte, sinó un fer de la cosa mateixa, fer que el pensament «pateix». Aquest fer de la cosa mateixa és el veritable moviment especulatiu que capta al parlant. Ja hem rastrejat el seu reflex subjectiu en el parlar. Ara estem en condicions de comprendre que aquest gir del fer de la cosa mateixa, de l'accés del sentit al llenguatge, apunta a una estructura universal-ontològica, a la constitució fonamental de tot allò cap al que pot tornar-se la comprensió. L'ésser que pot ser comprès és llenguatge. El fenomen hermenèutic retorna aquí la seva pròpia universalitat a la constitució òntica del comprès quan determina aquesta en un sentit universal com a llenguatge, i quan entén la seva pròpia referència al que és com a interpretació. Per això no parlem només d'un llenguatge de l'art, sinó també d'un llenguatge de la naturalesa, i fins i tot del llenguatge de la coses.

Verdad y método, Sígueme, Salamanca 1977, p.567-568.

---

Original en castellà

Nuestra reflexión ha estado guiada por la idea de que el lenguaje es un centro en el que se reúnen el yo y el mundo, o mejor, en el que ambos aparecen en su unidad originaria. Hemos elaborado también el modo como se representa este centro especulativo del lenguaje como un acontecer finito frente a la mediación dialéctica del concepto. En todos los casos que hemos analizado, tanto en el lenguaje de la conversación como en el de la poesía y en el de la interpretación, se ha hecho patente la estructura especulativa del lenguaje, que consiste no en ser copia de algo que está dado con fijeza, sino en un acceder al lenguaje en el que se anuncia un todo de sentido. Esto nos había acercado a la dialéctica antigua porque tampoco en ella se daba una actividad metodológica del sujeto, sino un hacer de la cosa misma, hacer que el pensamiento «padece». Este hacer de la cosa misma es el verdadero movimiento especulativo que capta al hablante. Ya hemos rastreado su reflejo subjetivo en el hablar. Ahora estamos en condiciones de comprender que este giro del hacer de la cosa misma, del acceso del sentido al lenguaje, apunta a una estructura universal-ontológica, a la constitución fundamental de todo aquello hacia lo que puede volverse la comprensión. El ser que puede ser comprendido es lenguaje. El fenómeno hermenéutico devuelve aquí su propia universalidad a la constitución óntica de lo comprendido cuando determina ésta en un sentido universal como lenguaje, y cuando entiende su propia referencia a lo que es como interpretación. Por eso no hablamos sólo de un lenguaje del arte, sino también de un lenguaje de la naturaleza, e incluso del lenguaje de la cosas.