Heidegger, Martin: l'home segons la faula d'Higini

Plantilla:RecursoEnlace Plantilla:Multimèdia La següent autointerpretació del «ser aquí» com a «cura» està sedimentada en una vella rondalla:

Una vegada va arribar Guareix a un riu i va veure terrossos d'argila. Cavil·lant, va agafar un tros i va començar a modelar-ho. Mentre pensa per a si quin havia fet, s'apropa Júpiter. Guareix li demana que infongui esperit al modelat tros d'argila. Júpiter l'hi concedeix amb gust. Però en voler Guareix posar el seu nom a la seva obra, Júpiter l'hi va prohibir, dient que havia de donar-se-li el seu. Mentre Guareix i Júpiter litigaven sobre el nom, es va aixecar la Terra (Tellus) i va demanar que se li posés a l'obra el seu nom, ja que ella era qui havia donat per a la mateixa un tros del seu cos. Els litigants van escollir per jutge a Saturn. I Saturn els va donar la següent sentència evidentment justa: “Tu, Júpiter, per haver posat l'esperit, ho rebràs a la seva mort; tu, Terra, per haver ofert el cos, rebràs el cos. Però per haver estat Guareix qui primer va donar forma a aquest ésser, que mentre visqui ho posseeixi Guareix. I quant al litigi sobre el nom, que s'anomeni homo,ja que està fet de humus (terra)”».

Aquest testimoniatge preontològic cobra una especial significació pel fet que no només veu en la «cura» allò al fet que està lliurat el «ser aquí» humà «durant la seva vida», sinó que aquesta primacia de la «cura» apareix en connexió amb la coneguda concepció de l'home com el compost de cos (terra) i esperit. [...]: aquest ens té el «origen» del seu ser en la cura. [...]: l'ens no és abandonat per aquest origen, sinó retingut, dominat per ell mentre aquest ens «és al món». El «ésser al món» té el segell «entiforme» de la «cura». El seu nom (homo) ho rep aquest ens no del seu ser, sinó d'allò que està fet (humus). En què s'hagi de veure el ser «original» d'aquesta obra, ho diu la sentència de Saturn: en el «temps». La definició preontològica de l'essència de l'home donada en la rondalla ha fixat per endavant la seva vista, segons això, en aquella forma de ser que domina el seu pas temporal pel món.

El ser y el tiempo,FCE, México 1974, 5ª ed., p. 218-219.

---

Original en castellà

La siguiente autointerpretación del «ser ahí» como «cura» está sedimentada en una vieja fábula:

Una vez llegó Cura a un río y vio terrones de arcilla. Cavilando, cogió un trozo y empezó a modelarlo. Mientras piensa para sí qué había hecho, se acerca Júpiter. Cura le pide que infunda espíritu al modelado trozo de arcilla. Júpiter se lo concede con gusto. Pero al querer Cura poner su nombre a su obra, Júpiter se lo prohibió, diciendo que debía dársele el suyo. Mientras Cura y Júpiter litigaban sobre el nombre, se levantó la Tierra (Tellus) y pidió que se le pusiera a la obra su nombre, puesto que ella era quien había dado para la misma un trozo de su cuerpo. Los litigantes escogieron por juez a Saturno. Y Saturno les dio la siguiente sentencia evidentemente justa: “Tú, Júpiter, por haber puesto el espíritu, lo recibirás a su muerte; tú, Tierra, por haber ofrecido el cuerpo, recibirás el cuerpo. Pero por haber sido Cura quien primero dio forma a este ser, que mientras viva lo posea Cura. Y en cuanto al litigio sobre el nombre, que se llame homo,puesto que está hecho de humus (tierra)”».

Este testimonio preontológico cobra una especial significación por el hecho de que no sólo ve en la «cura» aquello a que está entregado el «ser ahí» humano «durante su vida», sino que esta primacía de la «cura» aparece en conexión con la conocida concepción del hombre como el compuesto de cuerpo (tierra) y espíritu. [...]: este ente tiene el «origen» de su ser en la cura. [...]: el ente no es abandonado por este origen, sino retenido, dominado por él mientras este ente «es en el mundo». El «ser en el mundo» tiene el sello «entiforme» de la «cura». Su nombre (homo) lo recibe este ente no de su ser, sino de aquello de que está hecho (humus). En qué se haya de ver el ser «original» de esta obra, lo dice la sentencia de Saturno: en el «tiempo». La definición preontológica de la esencia del hombre dada en la fábula ha fijado de antemano su vista, según esto, en aquella forma de ser que domina su paso temporal por el mundo.