Hugues Felicité Lamennais

Sacerdot i filòsof francès. Va néixer a Saint-Dolent, en la Bretanya. Va ser ordenat sacerdot en 1816, època en la qual va començar la seva ardorosa activitat ultramontana de reacció contra el racionalisme il·lustrat i de defensa de l'irracionalisme. En la seva obra principal, Assaig sobre la indiferència en matèria de religió (4 vols., 1817-1823), afirma que l'essència de l'home no radica en la seva raó, sinó en la creença, que és la font de tota actuació humana. El descrèdit de la creença i la sobrevaloració de la raó, propis del racionalisme i de la Il·lustració, són les causes que condueixen a la indiferència i a la dissolució de la societat i la veritable religió. En 1830, juntament amb Jean Baptiste Lacordaire i Charles Comte de Montalembert, va fundar el diari L'Avenir, en el qual preconitzava l'aliança entre l'Església i la Llibertat i arremetia novament contra tota forma de racionalisme. Va defensar la necessitat d'una renovació de la tradició apologètica per restaurar una societat basada en els valors religiosos. Les seves tesis radicals fins i tot li van valer l'enfrontament amb la jerarquia catòlica, que les va condemnar. Arran d'una primera condemna efectuada pel Papa Gregori XVI en l'Encíclica Mirari nos (1832) dirigida contra les tesis de L'Avenir, Lamennais va trencar definitivament amb l'Església oficial i va abandonar les seves primitives idees ultrarreaccionàries. En 1834 publica la seva obra Paraules d'un creient, que també va ser condemnada (Encíclica Singulari nos). S'obre llavors la seva etapa d'humanisme liberal i reclama la tradició universal contra l'Església. Incita als sacerdots a abandonar les remuneracions i ajudes estatals per garantir una autèntica llibertat i independència, i advoca per la plena independència de l'Església i l'Estat. En aquesta època va defensar una filosofia del sentit comú i una ètica de la fraternitat universal basada en la participació de tots els humans en la fe cristiana, interpretada ara de forma liberal. En 1840 va ser condemnat a un any de presó, però en 1848 aconsegueix ser triat representant en l'Assemblea Nacional, asseient-se llavors als bancs de l'extrema esquerra.